Els noms dels elements químics

Els noms dels elements químics poden resultar de vegades estrafolaris. Però, de fet, només resulta estrany allò que no és habitual: tel·luri, osmi, àstat sonen poc, però no són més estranys que urani, neó o crom; simplement sonen menys vegades.

Els noms dels elements químics tenen, els més antics, origen incert i, els més recentment descoberts, pot ser que mantinguin relació amb alguna de les propietats que els caracteritza o amb les circumstàncies del seu descobriment. Per exemple, els compostos de crom (Cr) són molt acolorits, molt cromàtics; els del vanadi (V), anomenat en un principi pancrom, forneixen belles coloracions, com la deessa escandinava Vanadis; el nom del tecneci (Tc) procedeix del fet d’haver-se preparat artificialment; el d’hidrogen (H) descriu la seva capacitat per generar (gen) aigua (hidro) i el de l’heli (He) recorda que aquest gas fou descobert al Sol abans que a la Terra. El nacionalisme també té el seu bastió amb el franci (Fr), el germani (Ge), el poloni (Po), el columbi (un estat federat nord-americà), per bé que avui dia es digui niobi (l’element, no l’estat), i el californi (Cf). Molts elements descoberts més recentment també duen noms per honorar científics, com ara el curi (Cm), una de les poques referències a una dona (Marie Curie, francesa d’adopció i polonesa d’origen que va descobrir l’element que anomenà justament poloni); l’einsteni (Es), que honora Albert Eintein; el fermi (Fm), per Enrico Fermi,  el laurenci (Lw), per Ernest Lawrence, o el rutherfordi (Rf) , per Ernest Rutherford. I si algun passarell encara pensava que política i ciència són coses separades, vet aquí un exemple de com funciona el món: l’element 104, l’actual rutherfordi es va anomenar kurchatovi (Ku), en honor a Igor Kurchatov -físic soviètic podríem dir que reflex d’Ernest Lawrence a l’altra banda del mur-, fins que el 1997, caigut el mur, se’n decidí canviar el nom: ves, quina casualitat!

Però allò que més despista és el símbol químic, la lletra o lletres que els designa. Cada llengua té la seva tradició quant al nom, i  regles i usos quant a ortografia i pronúncia, però el símbol químic ha de ser únic per a tothom. D’entrada, l’assignació del símbol segueix una regla (més que una regla, una tradició) ben simple: la inicial del nom o, si la inicial es repeteix, la inicial i una segona lletra. La primera lletra s’escriu sempre en majúscula i la segona en minúscula, perquè altrament podríem, per exemple, confondre cobalt (Co) amb monòxid de carboni (CO), que no és cap element, sinó un compost la molècula del qual la formen un àtom de carnboni (C) i un d’oxigen (O). La regla és simple i, ben aplicada, no deixa escletxes d’ambigüitat, quelcom que posaria dels nervis al món científic. Sota aquesta regla, el símbol del fluor és F, el del ferro, Fe i el del franci és Fr; N representa nitrogen, Ni, níquel i Ne,  neó. La mateixa regla s’aplicava en les matrícules dels cotxes llavors que eren provincials: tothom sabia que V volia dir València, però VA (aquí sí que les dues en majúscules), Valladolid. Tanmateix algú deu recordar la batalla per aconseguir que els cotxes matriculats a Girona duguessin GI a la placa i no GE (Gerona). Bé, aquesta batalla també podria tenir lloc a la taula periòdica: als catalanoparlants ens resulta familiar els símbol S per al sofre i el símbol N per al nitrogen, però, Ai!, els castellanoparlants li duen azufre al sofre i en francès el nitrogen es diu azote! (Lavoisier en proposà el nom àzoe i símbol Az), i els anglesos podrien tenir problemes per entendre que el signe del plom (lead en anglès) no sigui L, com de fet s’havia proposat, o el de l’or no sigui G (de gold).

Aquestes coses les resolen avui dia agafant com a referent l’anglès. Però no ha estat sempre així. Abans se solia recórrer al culte i universal llatí. Al capdavall, un dels llibres que més ha canviat la manera de pensar, els Principia Mathematica de Newton, fou escrit en llatí, i no pas en la desconeguda llengua anglesa. Quan es tracte del llatí, les llengües romàniques sempre surten guanyant, com a bones filles, i més encara les més fidels a la mare, com el català. Però hem de conviure, tot i així, amb un símbol per al sodi (Na, de natrium) que no té res a veure amb el nom; ni el del potassi (K, de kalium i Kali és el nom que va rebre durant un temps); ni el del mercuri (Hg), antigament anomenathidrargínium, que literalment vol dir argent líquid; ni el de l’antimoni (Sb, de stibium). I com que l’ortografia d’una llengua no deixa de ser una convenció, escrivim estany i no pas “stany” però el símbol és Sn (Stannum) i el phosphorus llatí, el nostre fòsfor, l’escrivim amb efa en català, castellà, portuguès, italià i romanès, però amb ph en francès, de manera que una gran part de la romania podria sorprendre’s que el símbol de l’element sigui P. I, si la lletra pe és per al fòsfor, quina lletra assignem al plom, l’antic plumbus? Doncs Pb, ves. Al capdavall no ens ha de sorprendre quan tenim adjectius que ens permeten definir aquest article com a plumbós (espero que no) i que ens recorden la filogènia del mot i com de pesant (dens, si hem de ser rigorosos) és el plom. I una cosa similar s’esdevé amb l’àuric or (Au, d’aurum) i l’argèntica plata (Ag, d’argentum) –i que, per cert, en català conviu amb el mot argent, certament menys usat però ben bonic .

En la ficció de molts escriptors i guionistes sobre el futur, sovint són necessaris metalls amb propietats ajustades a les exigències de l’argument: el diliti, el tricobalt, el durani, el tritani, l’uridi… elements tots ells amb sonoritat que recorda els actuals, però amb propietats molt i molt superiors. Són elements que no es van formar al big bang i que potser algun dia, potser algun d’ells, seran preparats artificialment, com el tecneci, que ja ho és. Sembla una banalitat posar nom a quelcom, però fixem-nos com en el nom de les coses, siguin continents o elements, hi trobem sempre tota la grandesa i les misèries dels humans. També en la taula periòdica.

Antoni Alcázar
Tonilog

Quan a l’institut es trencava un termòmetre, fèiem una festa a la caça de les gotetes de mercuri; però podeu estar tranquils: en trencàvem pocs, perquè aquella era una educació de Crist i Franco a la paret, de pupitre, pissarra i cal·ligrafia, on el laboratori era només el premi per portar-se bé. Hi anàvem, doncs, poc, al laboratori, certament. Confesso formar part del fracàs escolar d’altre temps: la meva lletra és il·legible, el guix em fa al·lèrgia i m’encanten les cuinetes al laboratori, i sobre Franco i el Crist penjats, doncs bé, Què voleu!, no cal que en parlem…

Arxivat a Ciència i Tecnologia, Cultura i Societat
One comment on “Els noms dels elements químics
  1. Oriol López ha dit:

    Interessant i il·lustrador recorregut per les denominacions dels elements químics. Ara entenc el per què d’algunes denominacions que m’eren bastant críptiques.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: