M’he espantat. He llegit a El Periódico que “El tanga mexicà de Shakira fa la volta al món”. I és clar… el meu atrotinat cervell ha reaccionat amb una certa por. A què es referia exactament el redactor? En primer lloc he pensat que la noia s’havia engreixat molt però, tant com perquè el seu tanga doni la volta al món? Estem parlant de Shakira i no de… Bé, canviaré de tema no sigui que se m’acusi de masclista. La segona interpretació que l’he trobat al titular és que a partir d’ara serà el tanga qui faci gires mundials per cantar el Waka Waka. I d’aquí procedeix la meva por. Primer un tanga. Després uns sostenidors. Més tard uns calçotets. Que Bertín Osborne sigui considerat un cantant ho puc arribar a acceptar, però un tanga és arribar molt lluny. Imagineu-vos que Angela Merkel vol cantar. Oops, ja ho he dit.
El cas és que el periodisme comença a delirar una mica. Ha de ser notícia el cul d’una persona? A les facultats de periodisme expliquen les famoses sis W: what, who, where, when, how, why. Traduït seria:
Què? Resposta: ensenya el cul.
Qui? Resposta: Shakira.
On? Resposta: Miami.
Quan? Resposta: al Nadal.
Com? Resposta: donant-se la volta mentre prenia el sol.
Per què? Resposta: perquè li ha sortit del Waka Waka.
Això és notícia? Jo crec que no. La notícia que realment donaria la volta al món seria:
Què? Resposta: ensenya el cul.
Qui? Resposta: Piqué.
On? Resposta: al Bernabéu.
Quan? Resposta: en el proper partit Madrid-Barça i després de marcar el 0-5.
Com? Resposta: baixant-se els pantalons i fent un calb a la banqueta del Madrid.
Per què? Resposta: perquè li ha sortit del Waka Waka.
PD: pels curiosos no m’he pogut abstenir de posar la foto del tanga. Però heu de prometre que només mirareu el tanga amb els colors de la bandera mexicana.
Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.
Des de la Mediterrània 
Curiosa manera de promocionar banderes…
Un tanga massa gran. M’havia fet masses il-lusions mentre t’anava llegint…
És veritat, un tanga massa gran. Hauria d’haver estat l’antiga bandera de la Comunitat de Madrid. Bé… de fet, no tenia.
Homes…veieu com sempre acabeu? ara l’important és la mida del tanga…Després us queixeu del concepte que tenim les dones sobre el gènere masculí…si us ho guanyeu a pols!!!
Ei, que és broma. Palabrita del niño Jesús. He de posar una foto del meu tanga com a penitència? :-))))
Un post molt divertit!
Ens deus la foto de la Merkel.
Tens raó, de vegades a alguns periodistes se’ls envà una mica la pinça. És pura premsa rosa.
Anna, em sembla que últimament es confon molt sovint, el que és ben normal : sentir atracció pel físic d’una dona (també pot ser d’un home), amb tenir posicions masclistes o pròpies de la masculinitat casposa, o reduir les dones a la seva aprença. A vegades, penso que tenim que pagar per no se quins… Ja mai es podrà parlar de lo maca que és una dona? Em sembla que estem mesclant temes…
Bon dia Albert! Si et fixes el comentaris sobre el tamany del tanga de Shakira els fan dos homes, no dues dones. Tot i valorar els comentaris en clau d’humor, és un pràctica que habitual barrejar temes seriosos amb frivolitats, i quasi sempre referides a dones. L’encert de l’Àlex a l’hora de redactar el post per il·lustrar el mal exercici d’alguns periodistes es va transformar en una frivolitat més, on la valoració d’una dona passa només pel seu aspecte físic. Us heu parat a pensar quin benefici en treu la Shakira de la relació amb en Piqué i per “ende” amb el Barça i el món futbolístic? (sense posar en dubte l’amor que es professen els dos,..).
Sempre es pot admirar la bellesa, femenina o masculina, però com és que la masculina mai es barreja amb altres temes de caire més “seriós” i la femenina, si? Per posar un exemple, encara no he llegit cap comentari frívol sobre en Rajoy, i moltíssims sobre la Sáenz de Santamaria, i perquè? que tenen de diferent? Els dos són del PP, però potser un és un home i l’altre és una dona? Segueixo?
Precisament es tracta de no barrejar coses. Cada cosa al seu lloc, i sobretot, quan toca, no et sembla?
Anna:
El darrer que m’agradaria és que t’enfadessis per un article que el que volia denunciar (i sempre en clau d’humor) era la qualitat de la informació i el to baix en un mitjà seriós com El Periódico. Tot i donar-te la raó en algunes idees que transmetes en els teus comentaris, hi ha una puntualització que m’agradaria oferir-te. La diferència fonamental entre Rajoy i Sáenz de Santamaría respecte als comentaris que es fan en relació als seus físics crec que està en el fet que Rajoy no va fer una sessió de fotos amb postures “eròtico-sensuals”, per anomenar-ho d’alguna manera, i la vicepresidenta del Govern, sí. Tothom pot projectar la imatge que vulgui (és evident) però, quan una persona és depositària d’un cert poder i de la confiança dels seus votants, segurament ha de vigilar més la imatge que vol oferir. Perquè… què volia? Ser el futur sex symbol de la dreta o transmetre la seva capacitat per administrar els interessos de tots els espanyols? Si Rajoy surt en la portada de qualsevol publicació fent un posat de les mateixes característiques que el que va fer la Soraya et prometo que tindrà el meu article corresponent… i m’ho passaré molt bé fent conya.
No sé si mai has vist la pel·lícula “La costilla de Adán”. És un film meravellós on es tracta, també en clau d’humor, la clàssica guerra de sexes. Acaba amb una frase que m’agrada molt: vive la diferènce! Som iguals, en la diferència.
D’altra banda, crec que mai s’haurien de barrejar els temes. Una cosa és la cosificació que es fa en tots els mitjans de comunicació sobre la dona, els rols que se’l fa interpretar (reclam publicitari, sexual, etc.), els drets socials i les desigualtats laborals que encara pateix, la violència de gènere i, una altra cosa, és aquesta mena de “guerra de sexes” tractada en clau d’humor i amb tota la conya del món sobre el tanga de Shakira. M’agradaria que les dones us sentíssiu totalment alliberades per contratacar (amb tot el sentit de l’humor possible) quan algun home fa comentaris (frívols, desenfadats, sans i sense cap intenció de fer mal) amb una certa connotació sexual. Segurament no és l’humor més intel·ligent del món, però per ser feliços hem de conviure amb quatre o cinc contradiccions i quatre o cinc (o més) imperfeccions. La perfecció porta a la infelicitat perquè és molt exigent. Per cert, quan Piqué va ser portada en una revista (frívola) on se’l veia amb el que semblava una erecció i va néixer el concepte Piquetón et prometo que no em vaig sentir menyspreat pel fet de ser home. Si no recordo malament la informació la signava una dona. Tant de bo, el que tu sembla que veus com uns comentaris procedents d’un masclisme institucionalitzat, un dia estiguin situats en el context que es mereixen: el de l’humor. Tot i així, si t’has sentit ofesa per dir que el tanga d’una dona bella com la Shakira era massa gran, et demano disculpes. Intentaré rebaixar la càrrega de testosterona en els propers texts i augmentar les meves sinàpsis. Ja sé que, com dieu algunes dones, els homes som incapaços de fer dues coses al mateix temps, però ho intentaré. Per cert, t’envio una abraçada i un somriure. Dues coses al mateix temps? ;-)
No estic ofesa Àlex, de cap manera. M’agrada l’humor i jo sóc la primera que frivolitzo sobre les diferències entre homes i dones. Crec que l’humor ens dóna perspectiva. M’agrada el debat que s’ha obert al respecte, també s’ha de dir que era fàcil provocar-lo…, però el que més m’agrada és el respecte que feu servir en les vostres argumentacions, de veritat, m’agrada molt.
Entenc que no et sentissis ofès com a home amb la frivolitat del Piquetón, de fet, se us estava reafirmant la part del vostre cos que més valoreu…,espera, potser era el cervell el què valoreu més del vostre cos, o no? (ara m’he fet un embolic, :-)))). (tinc ganes de “liar-la”)
Bromes a part, has de reconèixer que les frivolitats respecte a les dones són molt més habituals que respecte al homes, en tots el àmbits. (he de reconèixer que la sessió de fotos, no posaré adjectius frívols, de la Ministra no ajuda massa a les meves argumentacions).
I sí, he vist la pel·lícula i vaig riure molt. A mi també m’agraden les diferències entre nosaltres, i molt!
Ah, per cert, no cal la foto del teu tanga com a penitència.
Gràcies per l’abraçada i el somriure conjunt, veig que ets l’excepció que confirma la regla…
Ara els diaris fan de revista del cor? Ja no saben què fer per vendre. Això no és seriós!
Espero que mai haguem de veure una sessió de fotos amb postures “eròtico-sensuals” de Rajoy. Quin mal rotllo que m’entraria!