Torno a llegir

Hi ha plaers que un no pot defugir encara que vulgui, si són innats i ha tingut la sort de gaudir-ne sempre que ha volgut. M’agrada llegir. Molt. Sempre. No tot, és clar, però no entenc un cert benestar espiritual sense la possibilitat de perdre unes hores en un bon llibre. No és el pitjor que m’ha passat, però quan hem vaig posar malalt, i encara brego amb aquest problema segurament que per força temps, una de les conseqüències immediates va ser una profunda apatia pels interessos generals i una gran desgana de llegir. Vaig deixar de banda diaris, revistes i llibres i em vaig capficar en l’atzucac que de forma sobtada i imprevisible ens va afectar a mi i a la meva família.

No puc dir a hores d’ara que tot això estigui superat. Falta molt, però han ressuscitat les meves ganes de llegir. Fa dies vaig veure a internet una referència a l’aniversari de la mort de Joan Sales, que va esdevenir el 12 de novembre de 1983. No sé com va anar, però és com si un interruptor s’hagués obert de cop en els meus pensaments. Joan Sales! Que cadascú en faci les valoracions literàries que vulgui, però per mi representa ni més ni menys que el gust de llegir.

Vaig descobrir Joan Sales quan jo tenia aproximadament catorze o quinze anys. No puc estar segur de l’edat exacte, però sé que era molt jove. Ara en tinc 55, o sigui que ja en fa un grapat. En aquells temps era costum que les caixes d’estalvi regalessin llibres als seus impositors el dia de Sant Jordi, i els meus pares em donaven uns diners per a que els ingressés en una llibreta precisament aquell dia, a fi d’obtenir el llibre que, al cap i a la fi, llegiria jo. Bé, no recordo els llibres que hom podia triar una vegada dipositats els diners, però sí que Incerta Glòria de Joan Sales era el més gruixut, i el vaig triar sens cap mena de dubte. L’alternativa, crec, eren llibres amb “molts sants”, o sigui poca lletra i molta foto, llibres “d’estanteria de menjador” i llibres infantils. Jo, que era menut de mena i sempre aparentava una edat inferior a la real – al cap i a la fi sols en tenia 14 o 15- vaig quedar enlluernat per un totxo de 900 pàgines i li vaig assenyalar a l’amable empleat de banca que volia aquell llibre. Segurament que amb bona intenció, aquell senyor va considerar que no era adequat per a la meva edat i que calia que m’emportés un dels llibres infantils que estaven exposats. Em va costar convèncer aquell bon home que jo volia l’Incerta Glòria. Probablement el devia enredar amb alguna excusa com que era per al meu pare, o quelcom semblant, però vaig sortir triomfant de l’oficina bancària amb un exemplar de la quarta edició d’Incerta Glòria, de Joan Sales i Vallès, publicada a l’abril de 1971 en la col·lecció El Club dels Novel·listes de l’editorial Club Editor.

Com podia interessar a un marrec de 14 o 15 anys un llibre gruixut d’un autor que desconeixia totalment, tenint en compte que les meves aficions literàries del moment eren en Juli Verne i en Josep M. Folch i Torres? “Tu ets una mica estrany”, em deien moltes vegades i encara m’ho diuen de quan en quan, però va seguir un estiu dedicat a la lectura intensa d’aquest llibre. Un llibre que no és d’aventures, que no t’enganxa per a seguir una trama, vaja, que res a veure amb les Cinc setmanes en globus de Juli Verne o Les aventures de Pere Fi de Josep M. Folch i Torres. Però és que aquell llibre, que parla de la guerra civil, de la soledat, de vides atrapades en un món que no han triat, de tants assumptes per aquell temps amb prou feines albirats per la meva ment juvenil, parla també de les sensacions reals, dels sentiments imprevists, d’allò que veiem realment.

Incerta Glòria té quatre parts. Les dues primeres tenen forma epistolar, de cartes d’un militar de la república al seu germà durant la guerra i de la seva parella de la rereguarda a un amic. La tercera i la quarta són memòries d’un amic sacerdot de tots ells, que abasten fins a la Barcelona de la postguerra. No és un llibre militant. Acabat de llegir, un no se sent més proper als republicans o als feixistes. El títol està clavat. Quina glòria hi va haver en aquella guerra? Quina glòria van assolir tots els joves que van esmerçar la seva vida durant i després en uns ideals incerts? Una glòria incerta.

Als 14 o 15 anys probablement no vaig copsar totalment el sentit d’aquesta obra, però sí que recordo com m’extasiava la descripció que s’hi feia dels moments més simples. Potser el bombardeig als carrers de Barcelona no és quelcom normal, però la descripció dels personatges, dels habitatges foscos i tronats de la ciutat vella, de les olors, els sorolls, els caràcters de cadascun dels personatges secundaris que transiten per aquesta obra, l’estranya quotidianitat de tot un univers immers en una guerra que apareix com el decorat de vides confoses i ànimes perdudes, feia vagar el meu pensament de forma ininterrompuda. Era, i encara és, com si jo mateix pogués sentir les olors, escoltar els sorolls o enyorar sensacions difuses, a l’estil de la magdalena de Proust.

Les hores que vaig passar llegint aquell llibre van ser moltes. El record especial que me n’ha quedat no ha estat el seu argument ni la seva qualitat literària, que ara jutjo impressionant, sinó el pur gust de llegir, llegir amb fruïció, llegir amb gran plaer.

Per això, quan fa poc s’ha activat en mi el record d’aquell llibre, el que realment ha engegat de ple és la represa del gust per llegir. I en aquestes estic. Hi torno, malgrat els problemes de fons que ara mateix m’aclaparen. Torno a viure, deia fa uns dies. Afegeixo que torno a llegir, i ho faig amb un gran llibre que alimenta sense parar el meu plaer per la lectura. Incerta Glòria és un llibre excepcional, pel seu contingut, extraordinari, i per la seva qualitat narrativa. Una visió de la guerra civil que defuig qualsevol dogmatisme.

Però especialment, per a mi, Incerta Glòria és el gust de llegir. Ben retornat sigui.

Octavi Rodin

http://nodeixodepensar.blogspot.com/

octavirodin@gmail.com

Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “Torno a llegir
  1. Oriol López ha dit:

    El plaer de llegir un bon llibre, una de les bones coses que ens ofereix la vida.

  2. francesccat4 ha dit:

    Les visions no dogmàtiques, sobretot de les guerres, obren el camí als que volen entendre de veritat les qüestions que afecten el futur de tots plegats.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: