Carta a Josep Pedrerol

D’un temps ençà és fàcil adonar-se de la pèrdua de valors en molts àmbits de la vida pública: la política, la justícia, el periodisme… Sembla com si els fonaments ètics d’aquesta societat fundada sobre el contracte social s’ensorressin a causa de forces més potents que provoquen que tremolin, fins i tot, valors tan bàsics com el respecte. Tu ho saps molt bé. Tu, que vas ser mesurat, sensat, responsable i molt curós amb la teva forma de fer periodisme quan treballaves a Canal+, has fet ara de la praxis periodística una mena de burla al que s’aprèn a totes les facultats de periodisme. Practiques el periodisme del crit, de l’insult, del menyspreu pels arguments del contrari, dels rumors, de les fonts mai contrastades, de l’insult a la intel·ligència i de la parcialitat com a imatge de marca més personal. Ja sabem qui et paga, ja sabem com són i, el més important, ja sabem qui van ser en el passat. I per aquesta raó ningú es pot sorprendre quan no saps la resposta a la pregunta: qui marca els límits deontològics? Josep: la resposta és molt senzilla: tu. Tu, com a periodista ets qui marques els límits deontològics. Tu i la teva manera d’exercir una professió. Tu i la teva filosofia de vida. Tu i els teus valors. Tu i la teva capacitat per marcar els límits.

Els nens petits no tenen capacitat per crear-se normes. Són egoistes, capritxosos, inconstants, irresponsables… A aquesta incapacitació per autoimposar-se normes li diuen heteronomia. El seu antònim és la paraula autonomia; és a dir, la possibilitat de saber el que està bé i el que està malament, el que és bo per uns tercers i el que és dolent, els efectes de les nostres accions o fins i tot de les nostres inaccions. I això ho assumim personalment quan som adults i professionalment quan exercim correctament una professió. Llavors no és necessari que cap persona o cap entitat ens digui el que és correcte o el que no. Ho sabem i prou. Tenim vocació ètica i prou. Volem ser bons professionals i prou. Per aquest motiu, si no vols fer el ridícul, mai preguntis qui marca els límits deontològics. Ets tu. Res més simple que això.

I si això no ho comprens és quan surt el demagog. I aquest és implacable amb les seves estratègies: convertir a les víctimes en culpables, parlar de censura, desplaçar la culpa al tonto que tens més a prop, inventar-se l’enemic invisible, amenaçar amb dir allò que calles… Els mecanismes els coneixem de sobres. Els periodistes com tu i els tertulians que et fan la pilota sou absolutament transparents en aquest sentit. No trobes que els ciutadans ja estem una mica cansats de segons quines coses? No creus que amb tot el que està caient ens caldria un periodisme més ètic? I, sobretot, de veritat no penses que exercir la deontologia és més fàcil encara que pronunciar la paraula deontologia? Només és qüestió de saber llegir els llavis correctes: els d’aquells periodistes que han fet de la credibilitat l’autèntic motor del seu prestigi. I d’aquests, per molts puntopelotillas que hi hagi, afortunadament queden molts.

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
3 comments on “Carta a Josep Pedrerol
  1. josep112 ha dit:

    Al no veure cap signatura en aquesta carta he pensat: és molt bona. És digna d’haver-la escrit l’Àlex… I després he vist que, efectivament, l’havia fet l’Àlex.
    Et juro que no són ganes de fer-te la pilota (Ja veus… què hi guanyaria si ho fes?) Simplement és que trobo molt bons els teus escrits. Tots. I prou.

  2. Oriol López ha dit:

    Molt ben dit, Àlex!

  3. Àlex Ribes ha dit:

    Moltes gràcies als dos. Mai sé què dir davant dels elogis. En tot cas, merci.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: