Pocoyo a l’atur

Ahir, la nostra filla ens va fer una d’aquelles preguntes que et fan pensar i que remouen els teus ciments d’adult desorientat. Durant el sopar ens va mirar i va alçar la seva veueta per dir: què significa preocupar-se? Amb els seus cinc anys està en una etapa en la què diàriament ens obliga a convertir-nos en diccionaris amb cames. Preocupar-se? El primer que em va venir al cap és que preocupar-se significa pensar en que les coses poden sortir malament i que això et provoca alguna cosa semblant al neguit. En definitiva, preocupar-se és tenir por al futur. La seva expressió amb la resposta no va denotar cap preocupació. Com es pot tenir por al futur quan per a ella la vida tot just acaba de començar?

La seva pregunta va remoure la meva nostàlgia. La nostàlgia com a pont amb la infantesa, com a motor d’allò que has perdut i que mai tornarà. I quan penso en aquell nen que vivia a la Zona Franca, en els límits d’una ciutat que encara em restava per explorar, no puc sinó recordar l’estones davant del televisor: Un globo, dos globos, tres globos; La cometa blanca; La mansión de los Plaff; Los payasos de la tele i el ¿cómo están ustedes?; Heidi; Marco; Mazinger Z; Comando G; Banner y Flappy; Calimero; Bugs Bunny; el Correcaminos; la Pantera Rosa… Aquell va ser el paisatge televisiu de la, en paraules de Douglas Coupland, Generació X.

Avui m’he assabentat de que és probable de que, tot i que té milions de seguidors, el canal Clan tanqui. RTVE vol enviar a l’atur a Pocoyo, als Pingüins de Madagascar i a Bob Esponja. Pel que sembla, la reforma laboral ja ha començat i ho ha fet, com no, pel punt més feble. No es va dissenyar amb aquesta intenció? I és que els nens no voten, no tenen poder adquisitiu, no t’organitzen vagues generals, no cremen contenidors, no et donen empentes si vols accedir al Parlament… Això sí, fan preguntes. I amb elles qüestionen sense voler-ho el món que els estem dissenyant.

Els fans del bo de Bob Esponja són la Generació Retallada. Pertanyen a un món fronterer, són al bell mig d’una zona limítrof, aquella que separa un temps de drets adquirits i la d’unes retallades que no arriben a tothom per igual.

No cal dir que la televisió maltracta, des de fa molts anys, tant a la infància com a la joventut. La televisió està expulsant a qui serà el seu públic de futur. El consum audiovisual d’aquí a uns anys, quan aquesta Generació Retallada ja no pagui les nostres pensions, perquè els drets socials formaran part de l’arqueologia ideològica, serà molt diferent. Continuaran existint parcs dins dels McDonald’s per captar futur clients, el sistema els mentirà assegurant que la felicitat està darrera de l’aparador d’un centre comercial i algú sempre trobarà una excusa per retallar allò que forma part dels somnis col·lectius. L’únic que demano ara és que siguem capaços de trobar respostes a les preguntes que ens facin. Com, per exemple: on són el Pocoyo, els Pingüins de Madagascar i Bob Esponja? Tant de bo encara ens resti la possibilitat de dir: al 3XL.

 Àlex

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Altres
2 comments on “Pocoyo a l’atur
  1. Oriol López ha dit:

    No sé, realment, què els podrem contestat, quan creixin i ens preguntin com és que no vam aturar les retallades de les prestacions socials i dels drets laborals que els nostres avantpassats havien aconseguit amb tant d’esforç. No ho sé.

  2. yeagov ha dit:

    En el cas dels mitjans públics el problema, més que les retallades, em sembla que és el risc que el PP controli tants mitjans públics a nivell estatal, autonòmic i local, apart de les privades afins, és a dir, que estem perdent varietat, anem cap a la tele-NODO.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: