Fàstic de país

M’he comprat un petit llibre força interessant que es diu “Aquellos maravillosos años” (Ed. Panorama) escrit per diversos periodistes que han estat coordinats pel Rafael Anibal. En ell es fa una descripció geogràfica dels casos de corrupció i balafiament que hem patit al nostre país durant la darrera dècada.

M’agradaria afirmar que es tracta d’una autòpsia ja que això voldria dir que aquesta manera de construir un país ja està morta. Tanmateix, em temo que la pudor de corrupció, egoisme, malbaratament, fatxenderia i cara dura continuarà escampant-se per tot arreu. Amb un sol capítol és fàcil que arribin moltes preguntes al cap. D’elles, la més important i alhora la més evident, seria: com és que la Unió Europea no ens fa fotut ja un cop de peu al cul i ens ha enviat més enllà del tròpic de Capricorn? Potser és que el verí que hem inoculat a Europa ja és massa important i l’amputació d’un membre no resol el problema.

El cas és que, més enllà d’una crisi econòmica sistèmica, el que hauria d’estar en crisi és aquesta manera de relacionar-se amb les responsabilitats públiques, aquest virus franquista, caspós, carrincló, pervers, que està lligant-nos al pitjor del nostre passat. Cal que tots els partits polítics facin una neteja molt profunda d’aquelles persones sense vocació pel bé comú, cal actualitzar el cos legislatiu per tal d’agilitzar els processos judicials que persegueixen la corrupció, cal tractar al ciutadà com un ens intel·ligent i no com un titella que balla al so del que diuen els mitjans de comunicació propers al poder (és a dir, la majoria), cal que tots siguem molt més autocrítics, cal formar a joves ciutadans lliurepensadors que qüestionin amb energia l’us del poder que fan aquelles persones que tenen una autoritat delegada pel poble, cal dotar d’eines l’Estat perquè vetlli pel control dels mercats, cal més cultura democràtica, menys patriotisme de fireta, menys actituds desafiants, menys macarrisme polític i, sobretot, cal més coratge col·lectiu. Sé que molts dels que llegeixin el paràgraf anterior s’estaran fent un fart de riure. On va el blocaire aquest? Qui collons es creu? Neteja? Cos legislatiu? Autocrítica? Control dels mercats? Si aquestes paraules no agraden, faré servir una altra: dignitat. Ara mateix, com a país, no som dignes. Molts Carlos Fabras, Urdangarines, Millets, Camps, Julian Muñozes i, inclús, el rei caçaelefants s’han encarregat de portar la vergonya a les institucions que, suposadament, representen els ciutadans. Per aquest motiu, si vols continuar mirant cap a un altre costat i cridant allò de “yo soy español, español, español” cada vegada que et xutes en vena un gol de la selecció, que sàpigues que a mi, humil blocaire, no em trobaràs.

 Àlex

http://societatanonima.wordpress.com/

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “Fàstic de país
  1. Oriol López ha dit:

    El problema és que els qui tenen el poder d’aturar la corrupció en són sovint els primers beneficiaris…

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: