Amb els nostres

La concentració del proper 11 de setembre a Barcelona no s’ha convocat perquè un sector determinat de catalans pugui manifestar-se. El protagonisme de la Diada Nacional d’enguany no li correspon als catalans de soca-rel. Per això, no és requisit indispensable saber comptar els passos de la sardana, conèixer les gestes del comte Guifré ni saber-se amb detall la lletra dels Segadors. De fet, ni tan sols tenir el català com a llengua materna té, en aquests moments, cap mena d’importància.

Aquest 11 de setembre tots els catalans sortirem al carrer a manifestar-nos per un mateix objectiu: el dret a decidir lliurement. No existeix una Catalunya d’un sol color i de pensament únic. Aquí, tothom importa i tothom és igual d’important. I nosaltres, els qui tenim una part de les nostres arrels en altres llocs o que ens expressem còmodament en qualsevol altra llengua que no sigui la catalana, tenim molt a dir.

Que no ens intentin enganyar amb imaginàries i absurdes barreres socials o culturals; ningú no té cap intenció d’aixecar un mur que ens impedeixi de mantenir tots els llaços que vulguem amb aquells que nosaltres vulguem. Que no ens intentin atemorir amb hipotètics escenaris insostenibles: Catalunya, assumint grans sacrificis, ha intentat durant molt de temps participar d’un projecte comú amb Espanya, ¿i què n’ha rebut a canvi?

No és una qüestió de sentiments o de «sentir-se» d’aquí o d’allà. Tothom té dret a emocionar-se amb les victòries de «la Roja» (encara que reconec que no és pas el meu cas) o amb les festes patronals del seu poble, per posar un parell d’exemples. A mi, Extremadura, que és la meva terra materna, em té enamorat. Però aquests sentiments no es poden convertir en un xantatge emocional que tots els catalans hàgim de pagar a preu d’or.

L’Estat espanyol deu a Catalunya 8.605 milions d’euros (5.700 en infraestructures, segons reconeix el ministeri espanyol). Enguany Catalunya deixarà de rebre 76 milions d’euros per a la Dependència. A casa nostra les matrícules universitàries seran el doble de cares que a la resta de l’Estat i, en canvi, el Ministeri de Cultura aportarà als estudiants catalans un 30% menys en beques.

El cas del corredor del Mediterrani és escandalós i el dels peatges de les autopistes clama a Déu. Dels 290 milions que els catalans vam aportar l’any passat en concepte d’IRPF a finalitats socials, a Catalunya solament n’hi han tocat 120. I, per manca d’espai, no parlarem de la discriminació i persecució cultural i lingüística, ni de les constants referències xenòfobes que hem de patir i que ens arriben des de tots els àmbits.

Tenim un deute, un compromís, un deure amb Catalunya. Cal obrir els ulls, perquè aquests pocs exemples que he posat no discriminen i afecten un determinat tipus de català (el més identitari o de soca-rel, si voleu veure-ho així), sinó, sense distincions, a tots i cadascun dels habitants d’aquesta terra, que és d’acollida.

Aleshores, ¿podem dir-los als nostres fills que «això» no ens afecta? ¿Hi ha cap argument que ens permeti defensar, sense enrojolar-nos, situacions de greuge que atempten tan clarament contra el benestar comú d’aquesta terra? Jo, per sentit comú i per coherència personal, estic amb els meus. Per això, l’11 de setembre, aniré a Barcelona.

Per Jaume Pros

Publicat al setmanari El Vallenc, 31/8/2012

Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “Amb els nostres
  1. Oriol López ha dit:

    Totalment d’acord, la manifestació és oberta a tothom i si algú creu que la seva opció no hi és representada, que la faci present acudint a la manifestació. No s’hi valen excuses, ens hi juguem el pa i el futur de tots.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: