Alguns apunts sobre les eleccions a Galícia i Euskadi

El PSOE, cap a la irrellevància. Ni tan sols les enquestes del CIS van albirar la magnitud de la tragèdia socialista. Els factors són múltiples: el record de la nefasta gestió de la crisi per part de ZP, haver inaugurat la llarguíssima i dolorosa genuflexió davant Alemanya i els mercats o haver format part intrínseca durant anys del sistema panxacontent i corromput que ha alimentat el desastre (els grans pactes, els acords institucionals en favor dels poders econòmics, o del benefici mutu, les xarxes clientelars, els tentacles en el poder judicial, l’anomenada política responsable, tota aquella gasòfia retòrica…). Sumeu una política d’oposició al PP i les retallades sense cap tipus de credibilitat, en ser comandada per Alfredo Pérez Rubalcaba, gran promesa del socialisme espanyol, símbol d’una manca de regeneració interna que abasta la gran majoria de territoris. ¿De veritat que el PSdG no tenia una imatge més fresca i convincent que oferir que la de Pachi Vázquez? ¿Algú pensa dimitir?

El drama socialista sosté el PP. El sistema electoral té aquestes coses: amb 185.000 vots menys, pots aconseguir tres diputats més i traure una còmoda majoria absoluta. Tan sols és necessari que el segon en el carrera tinga un percentatge baix dels sufragis. Això i una molt significativa abstenció, expliquen els resultats a Galícia. El PP ja ha fet una interessada lectura triomfalista que no se sosté: a Mariano Rajoy l’oxigen no li l’han donat els electors gallecs, sinó la desfeta socialista.  A tot això, i com deia @miboubrien Twitter: ¿Qui ha decidit que el vot dels gallecs és el que posa nota a Rajoy i no el dels bascos? Potser Alberto Núñez Feijóo aporte un plus al seu territori respecte del PP estatal, però ¿de veritat creuen que les eleccions a Galícia són un txec en blanc a l’actual asfíxia?

El fracàs del bloc constitucional. Estirant d’aquell fil, PSOE i PP han recollit a Euskadi els fruits del seu compartit descrèdit general i, sobretot, una legislatura de col·laboració contra-natura, al dictat dels designis de Génova i Ferraz (o no del tot, però en aquell cas ja s’ho farà mirar Patxi López, cremat com a alternativa a la secretaria general del PSOE). En condicions de no violència, de desactivació d’ETA i de lliure concurrència a les eleccions, ha passat el que es presumia que anava a passar: Bildu se situa com a segona força, a escassa distància del PNB. Hi ha majoria nacionalista molt ampla. Per a governar, les diferències ideològiques no faran possible grans apropaments. I tampoc no sembla que els ritmes sobiranistes siguen els de Catalunya. De qualsevol forma, a Espanya encara no han entés les raons del fracàs del bloc constitucionalista. La mirada miop i limitada de sempre.

Una lectura valenciana. Resta un món perquè hi haja eleccions ací, però fixant-nos en els comicis de Galícia (mal que ens pese, la nostra divisió, no Euskadi ni Catalunya, que són una altra cosa diferent del País Valencià), es pot fer una lectura certament inquietant en clau valenciana: uns desastrosos resultats del PSPV, de cap manera descartables, i un augment de l’abstenció, podrien propiciar de nou una majoria absoluta del PP. O fer d’UPyD la clau de la governabilitat. A diferència de Galícia, és cert, Compromís és una formació ascendent (i no descendent, com el BNG) i a Esquerra Unida les enquestes li auguren també bons resultats. Però potser això no serà suficient en cas d’una gran desfeta socialista (tot no siga que es passe del vot útil al sorpasso en un temps rècord, que anem en camí) i una mobilització considerable de la dreta. ¿Mobilització, ha dit? Llegiu el punt següent.

Sobiranisme i País Valencià. Deixem caure, de passada, un altre perill que encara no han arreplegat les enquestes: no es pot descartar que el procés sobiranista li servisca al PP per tapar les vergonyes econòmiques, que l’electorat conservador i centrista encara puga mobilitzar-se fóra de Catalunya i Euskadi. ¿Ha passat això a Galícia, tot i que siga de forma parcial? Si ha estat així, no dubteu que al País Valencià la pulsió independentista (d’uns altres, siguem realistes) podria penalitzar les possibilitats d’un canvi. La recuperació de l’anticatalanisme més ranci per part del PP és un símptoma en aquella direcció. Potser la recepta ha caducat, però s’obri pas una dialèctica pertorbadora i que a l’esquerra valenciana sempre li ha caigut com un glop d’absenta en dejú.

sotalacreueta.blogspot.com.es

Quant a

Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.

Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: