1939, el gran èxode

El 26 de gener del 1939, un exèrcit sota les ordres supremes del general Franco [….] ocupava la ciutat de Barcelona. [….]
A l’altre extrem de la ciutat, per Sant Andreu, una llarguíssima caravana de ciutadans, transportant el que podien de les seves pertinences bàsiques, a peu o en vehicles, abandonava Barcelona.
[….]
Un pànic immens abocà els ciutadans a deixar les seves cases. Notícies d’afusellaments, detencions massives i tot tipus de vexacions havien acompanyat l’avenç de les tropes d’ocupació; això explica l’allau de fugitius que omplí les carreteres del país en direcció a la frontera amb França sota els persistents bombardejos i metrallaments de l’aviació franquista que terroritzaven la població i delmaven els fugitius. És tristament significatiu que el director del periòdic The New York Times cablegrafiés al seu corresponsal en el bàndol republicà, Herbert Matthews, demanant-li que moderés l’horror de les descripcions; podia ferir la sensibilitat dels lectors. Quinze dies més tard, el 10 de febrer, les tropes franquistes arribaven a la frontera francesa.
Entre el 28 de gener i el 12 de febrer del 1939 havien passat a territori francès a l’entorn de 440.000 persones, 220.000 eren combatents republicans, 10.000 soldats ferits, 170.000 dones, vells i nens. A finals del mateix any, acabada la guerra a l’abril, i passats els primers moments de pànic, havien retornat al país aproximadament la meitat dels fugitius.
La quasi totalitat de persones que travessaren la frontera francesa foren internades en els camps de concentració que el govern francès anava improvisant per als fugitius: prats encerclats del Vallespir o la Cerdanya, sense cap mena d’instal·lació, estacions de tren abandonades, convents desafectats, granges o, fins i tot, en antigues presons […]. La llista comprèn totes les possibilitats, però sempre sense condicions sanitàries de cap mena i amb un tracte impropi. […]
A finals del 1939, acabada la guerra d’Espanya i iniciada la mundial al setembre, els refugiats que havien pogut sobreviure, en la seva majoria s’havien ubicat en altres indrets. Les formes per sortir dels camps eren quatre: la petició de retorn a Espanya, l’aval d’algun familiar o d’un súbdit francès, l’acolliment d’un país estranger, la incorporació a les unitats militars per a estrangers o a brigades de treball franceses. Els qui van haver d’acollir-se a la darrera opció acabaren, en bona part, als camps de concentració nazis.

El text anterior correspon a uns fragments del catàleg de l’exposició 1939. Barcelona any zero que va tenir lloc el 1999 a Barcelona al Museu d’Història de la Ciutat i de les activitats que es van realitzar amb motiu de fer seixanta anys de l’ocupació de Catalunya i Barcelona per les tropes franquistes. En Francesc Vilanova-Abadal ens explica que:

Camp de concentració francès, imatge de la ViquipèdiaArran de la caiguda de Barcelona, el 26 de gener [de 1939], el moviment de refugiats cap a la frontera amb França es va accelerar. La població nòmada que venia de les terres de ponent va continuar cap al nord, en paral·lel a l’evacuació política (govern de la Generalitat, polítics republicans espanyols … ) i militar, arrossegant nova població i incrementant els contingents que s’anaven acostant als Pirineus.A partir del 27 de gener comença un degoteig de refugiats que augmenta la pressió sobre la frontera i, evidentment, sobre les autoritats franceses. Aquell dia havien arribat al Portús 30 dones i nens que van ser acollits immediatament. En paral·lel, a Banyuls desembarcava un contingent de 57 refugiats. La nit del 27 al 28 de gener, eren ja 300 refugiats els que creuaven la línia de demarcació. El dia 28 l’allau republicà era ja un fet: 6.000 refugiats arribaven a Prats de Molló. El 31 de gener, les autoritats franceses es veien obligades a evacuar entre 3.000 i 4.000 refugiats ferits que havien caigut, literalment, sobre el Portús, Voló i Prats de Molló. Tot i aquesta evacuació, encara quedaven 1.600 ferits i malalts en un hospital improvisat a Bellaguarda.

A partir del 5 de febrer, quan l’allau ja era inevitable, les autoritats franceses van obrir oficialment la frontera per facilitar el pas de la població civil i dels elements militars. El dia 10, la frontera va quedar quasi totalment tancada pel costat català, quan les tropes de la Quarta Brigada de Navarra arribaven a Portbou (paral·lelament, altres tropes franquistes arribaven a Puigcerdà). De tota manera, els darrers soldats republicans van sortir el dia 13, quan es va tancar l’anomenada “bossa de Coll d’Ares”: entre 18.000 i 25.000 homes, en unes condicions climatològiques i materials extremes.

Abans que acabés el mes de febrer, les autoritats franceses van començar a clausurar els camps provisionals de la Cerdanya i el Vallespir i a traslladar la seva població als grans camps habilitats a les platges del Rosselló. A començament de març, la primera etapa de l’exili, la més caòtica i dramàtica, s’acabava amb un balanç significatiu: gairebé mig milió d’espanyols havien creuat la frontera en menys de tres setmanes.
[…]
Durant els deu primers dies de febrer, a mesura que la resta de l’exèrcit republicà anava creuant la frontera per Portbou-Cervera i la Jonquera-el Portús, les autoritats franceses van anar desviant els soldats cap a dos grans espais, al costat de les platges del Rosselló: Sant Cebrià i Argelers.
[…]
Sobre la platja d’Argelers es va organitzar un camp dividit en diversos espais: militars espanyols, civils, bascos, Brigades Internacionals. A pocs dies de la seva posada en marxa, acollia 80.000 refugiats en condicions pèssimes. Al juny, el contingent s’havia reduït a 14.000 i al juliol havia quedat buit, passant la resta d’internats al camp de Barcarès. Tot i això, a l’octubre les autoritats franceses el van tornar a obrir; en aquelles dates hi havia 14.000 homes, 2.500 dones i 2.500 nens.

A Sant Cebrià, la duresa de la vida concentracionària es va aguditzar amb una epidèmia de tifus que va afectar el camp al final de febrer. A mesura que passava l’any 1939, el camp va anar reduint el seu nombre d’efectius, fins arribar als 6.300 l’octubre d’aquell any. Al desembre es tancava el camp de les dones.

El tercer dels grans camps va ser el de Barcarès, construït per descongestionar els dos primers i per acollir els refugiats provinents dels camps provisionals de la Cerdanya i el Vallespir, expulsats d’aquelles comarques a causa del mal temps i del fred. Al març del 1939, Barcarès concentrava entre 16.000 i 20.000 homes. Aquesta xifra passa a 50.000 / 60.000 el mes de juliol. A més a més, cal comptar amb l’anomenat camp de Franco -és a dir, el camp on eren agrupats els refugiats que volien tornar a Espanya-, que, al juny, era ocupat per 9.000 persones.

A més dels tres grans camps hi havia un altre recinte, de caràcter més especial: el castell de Cotlliure, destinat a aquells refugiats considerats perillosos, indisciplinats, etc. Totes les descripcions que ens han arribat remarquen el tracte vexatori, la violència dels guardians, els maltractaments …

La resta de camps que es van construir a la regió (a més dels grans, ja citats) també formen part d’aquesta experiència sobre els límits de la condició vital dels internats. Al Vernet, els homes havien de dormir de costat “i mirant cap al mateix cantó i, si un es girava, la resta havia de fer el mateix”. A Setfonts, l’aigua corrent era insuficient, els interns dormien en barraques de fusta sense finestres i l’alimentació escassejava (i no era dels pitjors camps d’internament). Bram era un altre desastre: baralles entre els interns, maltractaments continus per part de la guàrdia mòbil; unes condicions higièniques penoses. Maseràs, que va funcionar molt pocs mesos, era una altra versió de la mateixa història. Rieucros era un camp de concentració per a dones, amb un règim disciplinari molt rigorós.

El text anterior, de Francesc Vilanova-Abadal, que parla de l’èxode que es produí el 1939 en finalitzar la Guerra civil espanyola amb la derrota de la república i el triomf del general colpista Franco, correspon a uns fragments extrets del treball Les xifres generals i el primer èxode (gener-març del 1939), de Francesc Vilanova i Vila-Abadal, que va ser publicat al llibre 1939 Barcelona any zero (1999), editat amb motiu de l’esmentada exposició homònima al Museu d’Història de la Ciutat.

Molts dels que es van quedar a Espanya o que hi van retornar van patir la repressió del règim franquista: detencions arbitràries, tortures, camps de concentració espanyols i mort.

Oriol López

Quant a

M'agrada llegir i el món de la tecnologia.

Tagged with: , , , , , , , , , ,
Arxivat a Cultura i Societat
6 comments on “1939, el gran èxode
  1. Un ganxò ha dit:

    Interessant i alliçonador reportatge de l’exili republicà. Un fet dramàtic, patètic i penós que Déu vulgui que mai més no torni a succeir…. però que jo personalment en tinc els meus seriosos dubtes, car davant la crisi que només estan pagant les classes febles, mitjanes i jubilats, i que ens està desposseint de dignitat, benestar, somriure i el més bàsic: l’alimentació, no pot acabar com un foc d’encenalls, sinó amb una revolució popular global, que riu-te’n de la revolució francesa. Bé això són les opinions d’un vell de 76 anys.
    Jo només volia afegir al tema del reportatge que, també pel pas fronterer de Costoges, via Tapis (Massanet de Cabrenys), hi van passar un 70.000 exiliats, en direcció a St. Llorenç de Cerdà. Lloc aquest que poques vegades és esmentat als reportatges sobre l’exili. Per cert que, prop de Costoges, hi ha una masia la qual fou amagatall temporal del maqui Quico Sabater.

    • Oriol López ha dit:

      Sí, va ser un drama humà molt gran. Desconeixia el detall que comentes del pas fronterer de Costoges. Gràcies per la teva aportació i per comentar.

  2. Albert P. Bea ha dit:

    Recomano la Lectura de l’obra literària que explica amb més realisme aquest èxode: Els Vençuts de Xavier Benguerel.

    • Oriol López ha dit:

      Gràcies per aquesta bona recomanació, Albert. Ens cal recuperar la memòria històrica per saber d’on venim i per què les coses són ara com són i llibres com aquest ens hi ajuden.

  3. Barchinonensis ha dit:

    Gràcies Oriol per aquest trist passatge de la nostre història. Voldria afegir el toc d’humanitat d’un àngel: Elisabeth Eidenbenz. Aquesta suïssa va aconseguir finançament per a una maternitat que va acollir a moltes parteres i els seus nadons dels camps de concentració.

    Enllaços a:
    -Viquipèdia http://ca.wikipedia.org/wiki/Maternitat_d'Elna
    -Google Imatges https://www.google.es/search?q=la+maternitat+d'elna&hl=ca&tbo=u&rlz=1C1SVEE_enES434ES434&tbm=isch&source=univ&sa=X&ei=OdjeUP-5O4fB0gXTwYG4CA&ved=0CEEQsAQ&biw=1180&bih=620&sei=TNjeUPG5O9GR0QWgsoCYAg
    -vídeo de Tv3 https://www.google.es/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=8&cad=rja&ved=0CFwQFjAH&url=http://www.tv3.cat/videos/498169&ei=OdjeUP-5O4fB0gXTwYG4CA&usg=AFQjCNGyasmfuQdmnSvze3Dgxy8OO6Y7Tg&sig2=VNhpwD5CK4yeHVA4AKdibQ&bvm=bv.1355534169,d.d2k

    • Oriol López ha dit:

      Efectivament, molta gent va treballar per fer més suportable aquell infern. I cal també recordar-ho. Gràcies, Barchinonensis, per la teva interessant aportació i per comentar.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: