Quina relació hi ha entre un port de Normandia buit d’aigua, una poma caient madura de l’arbre i les estacions de l’any?
De debò que hi és, aquesta relació?
Un 4 de gener de l’any 1643 (o un 25 de desembre de 1642, segons sigui el calendari), naixia al comtat de Lincolnshire, Anglaterra, un nen feble i malaltís que arribaria, 44 anys més tard, a escriure un d’aquests llibres que, havent-lo llegit ben poca gent, acaben capgirant el món com un mitjó. Era l’any 1687 llavors que sortí publicat en llatí Philosophiae Naturalis Principia Mathematica, tot i que hom el coneix abreujadament i familiarment (fins i tot afectuosament) com els Principia de Newton. Isaac Newton (1643 – 1727) va néixer el dia Nadal. Avui no és Nadal, però es correspon amb el dia que Newton celebraria el seu aniversari a causa que Anglaterra no va adaptar fins molts anys després el nostre catòlic calendari gregorià i en l’adaptació es van perdre els deu dies que fa que ha passat Nadal.
En els Pincipia, Newton va descriure matemàticament la llei de gravitació universal, la força que manté la Lluna entorn de la Terra i la que manté la Terra i la resta de planetes entorn del Sol. És la força que ens manté lligats a terra, la que fa caure les pomes i la mateixa força que, exercida per la Lluna, estira el mar amunt, talment una gelatina, i buida els ports de Normandia, com el de la fotografia. Newton també hi va enunciar les tres lleis del moviment i amb això va posar les bases d’una bona part de la Física moderna, la Mecànica Clàssica. Però les matemàtiques del seu temps no donaven per a tant. Així que va haver d’inventar els instruments matemàtics necessaris: el càlcul infinitesimal. Fou un llibre, sí, dels que marquen el temps, perquè després de publicar-lo, el món esdevingué més clar, més comprensible i sobretot més, molt més racional.
Newton també va treballar en òptica, va inventar el telescopi reflector i s’atreví a descriure la mateixa naturalesa de la llum. Ja cèlebre, Isaac Newton fou nomenat director de la casa de la moneda. Es dedicà al càrrec amb rigor i molta ciència. Gràcies a ell, molts defraudadors van acabar penjant de la forca, però seria profundament injust cometre l’anacronisme de jutjar-lo segons els esquemes morals del segle XXI. No, en aquell temps, es pagava amb la mort fins i tot la caça furtiva!
Newton fou un geni i, també, un home profundament religiós. La genialitat de Newton va ser intuir que la força que fa caure una poma madura des de l’arbre (tot i que l’escena de Newton sota el pomer és amb tota seguretat una recreació) i la força que manté la Lluna lligada a la Terra són la mateixa. Per a ell, l’univers no podia tenir res de misteriós. El religiós Newton va imaginar un univers racional, governat per lleis racionals, explicables matemàticament, i dissenyat per un Déu profundament racional. Un cop posat en marxa, l’univers funcionava com un rellotge, sense intervenció divina. Aquesta idea el va estar incomodant fins que s’adonà que el sistema solar patia de certes inestabilitats (caldria esperar la teoria general de la relativitat d’Einstein per explicar-les). Allò va complaure Newton, perquè, per fi, en el seu racional univers hi cabia Déu per ajustar-lo… de tant en tant.
No és gens exagerat l’epitafi que Alexander Pope escrigué a la tomba de Newton:
Nature and nature’s laws lay hid in night;
God said “Let Newton be” and all was light.
Quan a l’institut es trencava un termòmetre, fèiem una festa a la caça de les gotetes de mercuri; però podeu estar tranquils: en trencàvem pocs, perquè aquella era una educació de Crist i Franco a la paret, de pupitre, pissarra i cal·ligrafia, on el laboratori era només el premi per portar-se bé. Hi anàvem, doncs, poc, al laboratori, certament. Confesso formar part del fracàs escolar d’altre temps: la meva lletra és il·legible, el guix em fa al·lèrgia i m’encanten les cuinetes al laboratori, i sobre Franco i el Crist penjats, doncs bé, Què voleu!, no cal que en parlem…
Des de la Mediterrània 
Amb Newton, la ciència va fer un pas de gegant.
De tant en tant hi ha una persona, un geni, que fa que la humanitat avanci en la comprensió del funcionament de l’Univers.
Per aquells temps, Anglaterra va guanyar un Newton, i Espanya un Felip V. Coses que passen!!!
Sí, mai havia pensat que durant la vida de Newton, Barcelona fou ocupada dos cops. Tal com anaven les coses a l’imperi espanyol, on els diners entraven i sortien sense cap efecte, i les guerres succeïen les ocupacions, i la misèria era pertot, era impossible l’existència d’un Newton. Ja a segle XVII, tothom volia separar-se d’Espanya… I encara dura.
És un joc interessant quan es parla d’un fet important, fer una mirada als països del voltant per saber que estava passant, sovint hi ha sorpreses.
Això de Catalunya fa segles que dura. Esperem que aquesta vegada sigui històrica perquè sigui la bona.