En aquest Bloc ja hem parlat en d’altres ocasions de fins on són capaces d’arribar algunes persones per tal de seguir una determinada moda, com en aquell post: http://trt2009.wordpress.com/2011/05/18/modes-frikis-en-els-ulls/
Avui podem veure’n un altre cas:
No hi ha dubte que les sabates de taló són objecte de culte per a moltes persones de qualsevol sexe. Les unes els llueixen, d’altres els admiren, altres els envegen, mentre d’altres els voldrien portar, i fins i tot n’hi ha que farien el que fos per portar-los més enllà del preu o dels sacrificis que comporti aquest anhel.
Portar sabates de taló no és fàcil, ni tampoc ho és el suportar-les. Contra més alt és el taló i més estreta la punta de la sabata o de la bota, més dolorós i més difícil és el portar-les.
El temps i la postura també són essencials, si l’estona que s’han de portar és llarga o indeterminada i si sabem que haurem d’estar d’en peus o caminant, el dolor de l’experiència estarà en directa proporció a l’alçada dels talons i a l’estona que els portem.
Ni tenint uns peus perfectes, sense malformacions i amb els dits de la mesura que els pertoca, és fàcil dur uns talons de vertigen més enllà d’una curta estona de temps. És fàcil pensar doncs el que significa per a les persones que els hi agrada portar-los sovint.
Fins fa poc, qui volia gaudir d’aquest plaer, havia de patir en silenci.
Poc a poc però s’han anat obrint altres vies conduents a minvar aquest dolor. Primer varen ser les injeccions de col·lagen a les plantes i/o a les puntes dels dits, què com si es tractés de tous coixins mitigaven el dolor a la part davantera de la planta de peu i a les puntes dels dits. Aquesta mesura és temporal, perquè el col·lagen als tres o quatre mesos ha estat absorbit i ja no fa l’efecte pel qual es va aplicar.
Després varen ser les correccions quirúrgiques de les imperfeccions dels peus, fins arribar a fer més curts aquells dits que no tenien de natural la mesura que els corresponia, i que feien que el portar talons alts fos un suplici insuportable.
El darrer pas, per dir-ho així, ha estat l’extirpació dels dits petits dels peus, per d’aquesta manera donar més espai a la resta del peu per acomodar-se a la postura i a l’estretor que la sabata o la bota en qüestió exigeixen.
Què té la moda que arriba a pertorbar a algunes persones fins a fer coses increïbles? Quin és el seu poder de seducció? Seguim tendències per sentir que formem part del grup més cool de la societat? Ens fa por passar a l’anonimat i que ningú ens miri si no anem a la moda?
Arribaríeu a aquest extrem per poder portar talons alts?
I per contra, qui es resisteix a uns talons alts?
Tomàs Ramos
Andròmina semiorgànica arribada de l'espai exterior per conèixer-vos millor. Interessat en tot. He d'omplir la meva base de dades.
Des de la Mediterrània 
Mira, no sé que dir-te, Tomàs, trobo una estupidesa tan gran patir i posar en risc la salut per anar a la moda, que només vull recordar-te les tortures que els japonesos infligien a les seves dones!
Hola Manela.
El que no podem negar és que les sabates i les botes de taló alt han estat i son encara un producte que està de moda.
Hi ha dones que les porten perquè creuen que els estilitza la figura, es veuen diferents (millors). La pressió social és un altre element que juga un paper important en el tema de la moda. Perquè seguim algunes modes? Perquè hi ha persones que arriben a extrems impensables per anar a la moda?
Més allà de comportaments pertorbats, hi ha moltes persones que suporten un cert patiment per portar talons alts.
La foto que hi ha al post amb una radiografia, dona una idea de la postura tant forçada que ha d’adoptar el peu quan el taló que es porta és molt alt. No hi ha dubte que portar talons alts de manera continuada és perjudicial. Arabé, també és per a moltes persones una temptació.
La moda de cada època quan es porta a l’extrem pot arribar a disbarats ben grossos. El segle XVIII va ser l’època de les perruques. Tant homes com dones duien perruques que es tornaven més exagerades mentre més alta fos la posició. I van arribar a un extrem que algunes dames portaven gàbies amb animals dins de la perruca.
Les sabates de taló no són cosa nova, ja s’usaven fa cinc segles, i no eren només les dones qui els usaven, especialment en el segle XVIII també alguns homes els usaven.
Això de les gàbies a la perruca segur que ho veurem aviat en alguna actuació de L. Gaga.
La veritat és que prefereixo que entre la moda masculina no estigui la dels talons. Certament, els talons no són d’ara. De fet hi són quasi bé sempre presents en els aparadors de les botigues de sabates, però darrerament hi ha una tendència més acusada cap als talons alts i fins.
Jo, quan veig algú amb talons alts, m’agafa patiment de veure-ho.
Jo he de reconèixer que hi ha sabates i botes que queden molt bé amb talons alts. Un altre tema, i d’això en parlem en el post, són les conseqüències físiques negatives que poden esdevenir d’un ús abusiu dels talons alts.
A mi el que em crida l’atenció són els programes de televisió, on les locutores van amb unes sabates amb un taló de vertigen i s’han de moure per un plató ple d’esglaons que les obliga a fer absurds equilibris.
Hi ha de tot, però moltes de les que porten talons a la tele, el que fan és portar bambes o sabatilles i només quan han d’estar al plató es posen els talons. Com veiem en algunes pelis americanes que hi ha noies i dones que van a la feina amb bambes i quan arriben al despatx es posen les sabates de taló.
Quan vaig estar als Estats Units, i d’això ja fa 22 anys, una cosa em va cridar l’atenció eren les dones molt ben vestides però al carrer anaven amb bambes, la meva cosina que viu allà em va explicar que solen deixar les sabates de taló al despatx però pel carrer es mouen amb bambes. En canvi a Roma vaig fixar-me que quasi totes les dones anaven amb sabates de taló, i això en una ciutat, a la ciutat vella, que té molts carrers empedrats té molt mèrit.
No hi he estat als EEUU, la meva dona si i m’ha explicat el mateix que dius tu sobre el tema de les sabates a la feina i les bambes pel carrer i el transport públic.
A Roma hi vaig estar l’estiu passat i certament en allà les Romanes prefereixen lluir i patir abans que calcar-se unes bambes si la resta de la indumentària no va a joc. Dues maneres diferents de viure un mateix fet.