Després dels treballs de Cannon, es comprèn amb més claredat quins són els mecanismes psicofisiològics en què es basen els casos de mort per conjur o sortilegi dels quals hi ha testimonis en nombroses regions: un individu, conscient de ser objecte d’un malefici, està íntimament persuadit, per les tradicions més solemnes del seu grup, que està condemnat; parents i amics comparteixen aquesta actitud.
A partir d’aquest moment, la comunitat es retreu: s’allunya del maleït i es comporta davant d’ell com si ja es tractés, no tan sols d’un mort, sinó també una font de perill per al seu entorn; en cada ocasió i en totes les seves conductes, el cos social suggereix la mort a la víctima, que ja no pretén escapar del que considera el seu destí ineludible. Aviat es celebren en el seu honor els ritus sagrats que el conduiran al regne de les ombres. Brutalment separat primer de tots els seus llaços familiars i socials i exclòs de totes les funcions i activitats per mitjà de les quals prenia consciència d’ell mateix, l’individu torna a trobar aquestes mateixes forces imperioses novament conjurades, però sols per a esborrar-lo del món dels vius. L’embruixat cedeix a l’acció combinada de l’intens terror que experimenta, del retraïment sobtat i total dels múltiples sistemes de referència proporcionats per la connivència del grup i, finalment, de la inversió decisiva d’aquests sistemes que, d’individu viu, subjecte a drets i obligacions, el proclamen mort, objecte de temors, ritus i prohibicions. La integritat física no resisteix a la dissolució de la personalitat social.
Com s’expressen aquests complexos fenòmens en la fisiologia? Cannon ha mostrat que la por, com la ràbia, va acompanyada d’una activitat particularment intensa del sistema nerviós simpàtic. Aquesta activitat és normalment útil i comporta modificacions orgàniques que posen l’individu en condicions d’adaptar-se a una situació nova; però si l’individu no disposa de cap resposta instintiva o adquirida a una situació extraordinària, o que ell es representi com a tal, l’activitat del simpàtic s’amplifica i desorganitza i pot, de vegades en poques hores, determinar una disminució del volum sanguini i una corresponent caiguda de tensió, que dóna com a resultat danys irreparables en els òrgans de la circulació. El refús de begudes i aliments, freqüent en malalts envaïts per angoixa intensa, precipita aquesta evolució. La deshidratació actua com estimulant del simpàtic i la disminució del volum de sang s’accentua degut a la permeabilitat creixent dels vasos capil·lars. Aquestes hipòtesis han estat confirmades per l’estudi de diversos d’aquests traumatismes després de bombardejos, trobades en el camp de batalla, i fins i tot operacions quirúrgiques: es produeix la mort sense que l’autòpsia pugui descobrir cap lesió.
No hi ha motius, doncs, per dubtar de l’eficiència de certes pràctiques màgiques. Però al mateix temps s’observa que l’eficàcia de la màgia implica la creença en la màgia, i que aquesta es presenta en tres aspectes complementaris: en primer lloc, la creença del fetiller en les seves tècniques; després, la del malalt que aquell cuida o la víctima que persegueix, en el poder del fetiller; finalment, la confiança i les exigències de l’opinió col·lectiva, que formen a cada instant una espècie de camp de gravitació en el qual es defineixen i es situen les relacions entre el bruixot i aquells que ell embruixa. Cap de les tres parts en joc està evidentment en condicions d’assolir una representació clara de l’activitat del sistema simpàtic ni dels trastorns que Cannon ha anomenat homeostàtics.
Autor: Claude Lévi-Strauss
El text anterior és una traducció al català de l’explicació que fa Claude Lévi-Strauss en el seu llibre “Anthropologie structurale” (1958), dels mecanismes pels quals és efectiva la màgia del bruixot.
Actualment hi ha tota una sèrie de malalties sobre les quals hi ha l’opinió generalitzada que són letals; per a moltes d’aquestes malalties, ara mateix, per l’evolució de la medicina, ja no és així, o almenys no és així en tots els casos. Per això crec que és molt important que els nostres bruixots, els metges, informin molt bé els malalts, als quals diagnostiquen aquestes malalties, que hi ha possibilitats reals de recuperació, per evitar que el diagnòstic actuï, a la ment del pacient i al seu entorn, com ens explica Lévi-Strauss que actua el malefici del bruixot.
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 
És l’efecte Pigmaleon !
Sí, una mica sí. Gràcies pel teu comentari, Julian.