Un país S.A

Fa patir molt sentir que els ciutadans estan desemparats, i fa molta ràbia anar corrents per lluitar per un lloc de feina pensant que si no ho fas tu ho farà l’altre, o fer –li la pilota al teu cap per no acomiadar-te. és a dir,  donar-li les gràcies a déu i a ell, i pensar que hi gent pitjor que tu, de fet, i seguint aquesta regle de tres sempre hi ha algú pitjor que tu, fins un paupèrrim pensarà que ell està millor que les rates.

La situació actual pot ser una bona adaptació de la sèrie televisiva “perduts” a la realitat, tot i què fa pinta que  segui un negoci rodó d’alguns, i ho és. ens la venen encara com a democràcia, i també ho és, però amb el truc de tornar a l’origen de  la paraula separada (demo-cracia), és a dir el poder per un costat, i el poble per un altre. I amb refereixo al poder com el defineix el filòsof francès Michel Foucault, com allò que s’exerceix. De manera, que la força dels vots i les eleccions, és dilueix en les promeses, les mentides…la democràcia ja no és la voluntat del poble, sinó depèn de l’astúcia dels polítics, que han muntat botigues a tot arreu per vendre somnis i il·lusions, tot a la vista dels ciutadans, però els bons productes els tenen  a dins , al magatzem pels familiars i els amics.

És fàcil reconèixer aquesta esquizofrènia moral camuflada  pel debat públic/privat, i acusant la senyora Merkel de ser la dolenta de la pel·lícula. ella no va posar un exercit de mercenaris al govern, una plaga d’interessats que van saquejar el país , i abans d’això van cosir lleis a mida per fer-ho amb tota la legalitat, és adir “jo me lo guiso, jo me lo como”, pitjor encara quan es posa cadascú d’ells a donar lliçons al ciutadans, amb perles com aquestes: els aturats no volen treballar, s’ha d’espanyolitzar als alumnes catalans, s’ha de treballar més i guanyar menys… sembla un atracament premeditat, cronometrat, perquè no es pot entendre que en un temps record s’ha desmantellat tot allò del benestar social, i s’han fet tants negocis amb les desgràcies de la gent. què curiós, això em fa recordar que de petit, m’agradava obrir qualsevol aparell o maquina, i sempre al final del procés amb sobraven un munt de peces i amb quedo amb l’aparell avariat, és a dir fet una “merda”. prefereixo no pensar que el país s’ha quedat igual que les meves antigues víctimes.

Tothom sap que el mal radica en el sistema, i la injustícia està incorporada al seu cos per defecte de  fàbrica. sinó com es pot explicar que per ser el mestre del poble, has de passar un camí de mil dimonis per treure la plaça, i ser l’alcalde potser qualsevol només amb saber com pujar l’escala aplicant el mètode del fi que justifica els mitjans. O pitjor encara, que arribes a ser ministra per demanar-li a la verge l’ajuda per a combatre l’atur, però per acomiadar la gent aproves la reforma laboral , amb això el Mourinho pot demanar el mateix per guanyar la lliga d’aquest any.

Governar no és tutelar un poble, i fer pensar la gent que l’adjectiu públic és sinònim de gratuït, és un greu error, i d’allí a receptar la privatització com remei per a totes les dolències del sistema, és un altre equivocació. ja què pot arribar un moment que els mateixos ciutadans, pensarien que és millor contractar una empresa que gestioni el país que votar un govern inútil.de manera que cada ciutadà pot tenir l’opció de ser un accionista d’aquesta gran empresa. com també, és pot legalitzar la compra-venda de vots o accions .i  “seria la hòstia” poder contractar, com els equips de futbol, els millors ministra d’aquí o d’allò, l’important que funcionin.

Això és el què volen? que tot tingui preu, a mesura que va perdent el valor. I quan arribem al final d’aquesta bogeria, segur que tornaran a inventar altres art manies per marcar diferència , entre els ciutadans “VIP” i la resta dels mortals.

sóc una ànima rondaire que habita aquest cos, la fusta que s'en recorda de l'àrbre el pa de cada dia, repartit entre dos. entre trossos de la vida només, sóc un tros.