Presoner

Obro l’armari del temps,
Surt una brisa.
Suposo que és hivern,
Tinc l’ànima freda,
diuen que hi ha crisi,
no m’atreveixo a sortir.
A l’horitzó, on arriba la mirada,
m’imagino com un cargol,
que obra camí entre la pluja,
quin riure!
M’imagino cavalcant,
Sobre una fulla,
La fulla està en una branca,
La branca en un arbre,
L’arbre en un jardí,
Aquest jardí no existeix.
Només, en la meva imaginació.
També tinc somnis,
Tots en tenim,
I també es queden a la imaginació.
Busco un raig de sol,
Com un viciós de la claror,
No el trobo,
Maleïts li han tallat el camí,
La meva habitació és interior.
Observo un trosset d’espelma,
Que es crema lluitant I lluita cremant ,
La foscor desapareix.
La flama recalca la meva ombra,
I penja el meu cap a la paret.
el fred despara la meva imaginació,
Torno a veure el cargol,
Caminant, caminant…
On no hi havia camins.
Ningú l’espera a dinar,
No importa l’hora de la seva arribada.
No vull sortir de l’habitació,
Potser em convenço ,
Que sóc un cargol.
Agafo el què em queda d’esperança,
Obro la porta de l’habitació,
I surto al carrer com un desesperat,
A buscar el caliu d’una abraçada.



sóc una ànima rondaire que habita aquest cos, la fusta que s'en recorda de l'àrbre el pa de cada dia, repartit entre dos. entre trossos de la vida només, sóc un tros.

Arxivat a Altres
2 comments on “Presoner
  1. Oriol López ha dit:

    Potser som com el cargol del teu poema, Hossain, fent via a través d’un món imaginat.

  2. Hossain Mechaal Aouriaghel ha dit:

    Gràcies Oriol és un plaer comprtir escrits en el blog.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: