La sabateta roja

LA SABATETA ROJA

Martina no li agrada dur sabates. Però com que encara no té sis mesos, i no és capaç d’expressar el seu descontent, la seua manera de protestar és camejar enèrgicament fins que, de forma freqüent, alguna de les sabatetes, o ambdues -força i tenacitat no li manca- rellisca del peu. Els seus pares, pacientment, restitueixen la penyora a la posició de partida. “Fes bondat. Mira que encara fa fred, Martina, que se’t gelaran els peuets”, li raona dolçament sa mare. I ella fa cara d’entendre. Segons després, tanmateix, torna a moure les cametes com si haguera de guanyar-li una final dels 100 metres lliures aMerlen Ottey. Sort que les sabatetes rebutjades solen dipositar-se en el fons del carro de passejar.

Aquell dissabte, però, l’escassa distància entre el cotxe i la casa dels iaios convidava a estalviar-se el feixuc muntatge i desmuntatge. Al bracet, que no al “brasito“, que diuen molts, calcant del castellà. Però en acabar la visita i tornar, Martina no renuncià al seu metòdic exercici de rebuig. Tan sols li calgueren uns metres per desfer-se d’una de les sabates. Els seus pares, tanmateix, no s’adonaren, capficats en les compres que havien de fer. En arribar a l’hipermercat, repararen en la mancança: havien perdut una de les sabatetes roges que uns amics els havien regalat. “Hem de tornar a buscar-la”, digué la mare. “No la trobarem ni de conya, millor acabem de comprar”, intervingué el pare amb una reprovable absència de fe i d’esperit cooperatiu. En acabar de comprar, ja s’havia fet de nit.

“I si preguntem en el bar de la cantonada?”, digué la mare el matí següent, encara fent-li voltes al cap per la pèrdua. El pare dibuixà de nou un posat escèptic bastant irritant mentre Martina mostrava la seua indiferència practicant petets amb la boca. Mamà, amb tot, pot ser molt persistent. A més de molt mirada amb les coses, amb crisi i sense crisi. Ben mirat, era una llàstima, un pecat en els temps que corren. Abans de complir els rituals dominicals, l’expedició féu una escala en el bar de la cantonada de ca els iaios. La mare entrà i preguntà a la xica de la barra si algú havia deixat allà la sabateta. Negatiu. Però un home que escoltava la conversa intervingué: “Jo l’he vista fora, algú l’ha deixada sobre un piló”. La mare de Martina eixí il·lusionada de l’establiment: efectivament, trobà la sabateta dipositada sobre un piló d’aquells que es posen per impedir l’aparcament sobre les voreres. Semblava una petita instal·lació de fira d’art o de galeria súper-moderna.

La sabateta romangué exposada bona cosa, tal volta més de quinze hores. I ningú dels nombrosíssims vianants gosà moure-la del lloc. Ni les criatures i adolescents de la zona  feren malifetes ni entremaliades amb la sabata roja de bebè exposada de aquella forma tan estranya.

Talment com en una una pel·lícula de Frank Capra, la mare agafà la sabateta i es regirà cap al cotxe, enlairant la penyora amb un somriure triomfal i feliç.

sotalacreueta.blogspot.com.es

Quant a

Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.

Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “La sabateta roja
  1. Oriol López ha dit:

    La Martina ja torna a tenir feina a tornar-se a desfer de la sabateta…

  2. xavieraliaga ha dit:

    La veritat és que hi ha un epíleg curiós: ara s’ha fet més tolerant a les sabates. Misteris.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: