Els coneixements ecològics tradicionals

Els remeis de l'àvia, de Queralt jqmj, al Flickr

Les persones que viuen en gran part del pasturatge, la caça, la recol·lecció i la pesca han de conèixer a fons el seu entorn, gairebé poden llegir-lo com un llibre. Fins i tot arriben a conèixer-lo com si fos una persona amb estats d’ànim que canvien. Aquesta és una relació molt personal i emocional. Han d’aprendre a administrar l’entorn de manera sensata i sostenible o corren el risc de perdre les bases de les seves vides i els seus ecosistemes. Com que viuen de la terra des de fa moltes generacions, els pobles indígenes han après a saber on i quan trobar la mel, a conèixer les plantes silvestres nutritives o medicinals, a seguir la pista dels animals per matar-los i menjar, a trobar les millors pastures, les fonts d’aigua i les pedres de sal, o a pescar els peixos més grans. Saben com trobar i cosir determinades fulles per fer gots, plats i altres articles domèstics. Saben que les branquetes d’alguns arbres constitueixen uns raspalls per a les dents excel·lents, que algunes fulles són desodorants naturals i que l’escorça d’altres arbres és bona per a la digestió; que una determinada classe d’herba és bona per fer un matalàs perquè la seva olor allunya les xinxes; que una herba cura la tos i una altra, la diarrea; que una infusió realitzada amb una arrel concreta cura la febre i que si […] volem […] alleugerir el dolor d’una malaltia o d’una ferida, sempre hi ha alguna cosa natural que podem prendre. Són persones que solen viure en entorns molt durs, on qualsevol altra persona aviat es moriria de gana o a causa de les malalties, lluny d’un hospital modern.

Per exemple, el poble san de l’Àfrica meridional va poder sobreviure en zones molt àrides gràcies als coneixements i les tradicions dels seus avantpassats, recollint plantes silvestres comestibles i enterrant l’aigua en closques d’ou d’estruç pels camins per on viatjaven. Avui, la seva forma de vida està canviant perquè han perdut les seves terres, convertides en reserves de caça i en zones per a ramats de bestiar, que han envaït grans extensions del seu territori tradicional. Els que encara es dediquen a la caça, però, utilitzen fletxes enverinades -amb verins elaborats amb substàncies naturals- i segueixen hàbilment la seva presa durant molts quilòmetres, fins que l’animal ferit sent els efectes de la droga i cau. Aprofiten totes les parts dels animals que cacen i tenen cura de no ferir les femelles ni les cries. Per posar només un exemple d’un grup san, els Kung (que estan a Namíbia, Angola i Botswana) viuen de cinquanta-cinc espècies d’animals, mengen més de cent espècies de plantes silvestres i saben exactament on han de recol·lectar verdures i fruites que maduren en diferents èpoques de l’any.

Actualment, els coneixements ecològics tradicionals són coneguts amb les sigles: CET. Algunes persones també els denominen etnoecologia. Els científics occidentals reconeixen cada cop més el seu valor, en volen aprendre i documentar-la adequadament. […] Molts dels medicaments que s’obtenen de les plantes, i que avui estan a qualsevol lloc del món, es van descobrir gràcies a les converses amb els indígenes.

Autora: Lotte Hughes

El text anterior que parla dels coneixements ecològics tradicionals correspon a uns fragments extrets del llibre Pobles indígenes (2004), versió catalana d’Indigenous Peoples (2003) de Lotte Hughes.

Oriol López

Quant a

M'agrada llegir i el món de la tecnologia.

Tagged with: , , , , ,
Arxivat a Altres
%d bloggers like this: