Detectius

Havia titulat l’entrada com a Inspector Gadget però, llavors me n’han vingut d’altres al cap i he hagut de canviar-lo. I de ben segur que me’n deixo conscientment (el detectiu Conan és un exemple clar però que no vaig veure en la meva infància) i inconscientment. Així, doncs, Inspector Gadget, Pantera Rosa, els dos Sherlocks Holmes amb els corresponents Doctors Watson i, al centre de tot, sorpresa, Método 3. A tall informatiu, els dos Holmes corresponen a les sèries angleses i americanes del conegut detectiu. A mi, personalment, m’agrada més la versió americana i que podeu veure a Cuatro sota el nom de Elementary. Aquí els teniu:

La confecció de la imatge no és massa atractiva però bé, ja fa la tasca per la qual la volia.

L’entrada no va únicament i concretament de Método 3, sinó de la privacitat de les nostres dades, el que fa referència a les investigacions, CNI i, fins i tot, d’hortalisses; tenint en compte que sembla que baixem de l’hort com quan tothom es va sorprendre que a Catalunya i a Espanya hi hagi corrupció. Ja ho vaig dir aleshores i ho encara ho mantinc, estic sorprès que estiguem sorpresos. Així, doncs, anem a pams.

Començant pel començament i, ignorant la legalitat pel que fa aquests temes, el fet de ser detectius i investigar, és il·legal? Entenc que no perquè fent una ullada al lloc web de l’Asociación Profesional de Detectivos Privados de España, observem que hi ha diverses universitats on es pot aconseguir el títol de “detectiu privat”. Sense anar més lluny, diuen que a la Universitat Abat Oliba CEU de Barcelona s’imparteix una Diplomatura en Investigació Privada i la Universitat de Barcelona ofereix un títol propi de Graduat en Investigació Privada. Ho he mirat i, realment, no he sabut trobar les ofertes docents en cap de les dues universitats… Potser és un secret, els de l’APDPE s’ho han tret de la màniga o han deixat de fer-les i no han actualitzat el lloc web per accés de feina. Potser a Madrid, Alacant o Salamanca és factible. Però no crec que sigui il·legal.

I, a què es dediquen aquesta gent? Com molts haureu endevinat, a investigar. Diria que és un dels oficis més antics del món i està a l’ordre del dia. De no ser així, no haurien nascut sèries com les que us deia abans. Per tant, ara ens sorprenem que hi hagi professionals d’un sector que facin la seva feina. Així, doncs, aquella persona que contracta un detectiu/investigador per esbrinar si la seva parella l’enganya, també l’hem de criminalitzar? Ja no a la persona que contracta, sinó a l’empresa que ofereix els seus serveis… I aquelles mútues que comproven la baixa d’un treballador? O, on és el límit? O tot just a aquestes altures ens adonem que estem tots -TOTS!- controlats; uns més que altres. Sóc l’únic que m’he adonat que l’estat espanyol sap el que guanyo o que no puc adquirir un medicament sense recepta? Dit d’altra manera, qualsevol moviment que faci està registrat. Com a l’hora de publicar aquesta entrada que, si volen, poden saber què escric i des d’on. Aleshores, què hi ha de mal en que una empresa privada hagi estat investigant a persones i organitzacions? Francament, ho veig d’allò més normal.

És més, en el moment que estem vivint, algú dubta que hi hagi molts efectius del Centro Nacional de Inteligencia voltant per Catalunya? Algú dubta que hagin incrementat els efectius? Algú dubta que les organitzacions, polítiques o no, que tracten de trencar amb Espanya estigui plegat de talps? Algú dubta que fins i tot n’hi hagi als Mossos? Va, home, va… No siguem tant ingenus. És evident que n’està plegat i que es passen informes regularment a l’estat espanyol. Ep! I no fan més que la feina que han de fer perquè hi ha molt en joc. Espanya, malgrat ser com és, no dorm a la palla i està a l’aguait de tot el que passa; com fa i faria qualsevol país. I, per fer això, cal investigadors, talps, escoltes telefòniques, micròfons, gent que apareix a la teva vida sense saber com i tot plegat desapareix seguint la mateixa tònica… M’agrada tot plegat? No. On és el límit? No ho sé. Passa cada dia? I és clar.

Però, la ingenuïtat va un punt més enllà perquè, de la mateixa manera que ens indignem per tot això, no ens estem de res quan en una perfumaria ens demanen les nostres dades a canvi d’un 5% de descompte i les donem alegrament. Cada dia regalem les nostres dades personals i no passa res. Les regalem a les perfumeries, a les botigues d’esports, a Google, a Facebook, a Twitter i a un munt d’aplicacions que ens baixem amb els smartphones. Jo, particularment, ja em vaig donar de baixa d’Instagram, Facebook, Twitter i Whatsapp. Prefereixo que les meves dades estiguin centralitzades el màxim que pugui (cas que pugui) i prefereixo que les tingui Google.

Però, tot i controlar tota aquesta privacitat que darrerament està tant de moda i que el debat donaria per una altra entrada, mai -mai- podrem tenir el complet control perquè el nostre simple correu electrònic el tenen terceres persones; i quartes, cinquenes… El simple fet de reenviar un correu, ja ens delata i fins i tot pot donar informació de com som i el que creiem. Aquest és un altre dels problemes que, sense necessitat d’escandalitzar-se tant, la gent hauria d’aprendre: enviar els correus amb còpia oculta i si es fa un reenviar, treure el correu del remitent.

A tall anecdòtic però, no per això menys molest, aquí teniu un petit rànquing del que m’he trobat i que recordo a data d’avui. 1) Correu a 332 persones al que responc amb un “No crec que ens coneguem però, sempre que enviïs correus massius, mira de fer-ho amb còpia oculta, si et plau”. Malgrat la meva resposta, fa poc, vaig tornar a rebre un correu semblant de la mateixa persona que anava destinat a 295 persones més. 2) Correu a 229 d’una associació cultural; s’atribueix a un error informàtic. 3) correu a 79 persones d’un conegut.

Vaja, si no estem venuts, ens acaben venent. Només demano més responsabilitat amb les nostres dades; si més no amb les que puguem controlar. I, si no en tenim cura, no cal que ens escandalitzem perquè alguns facin la seva feina perquè, “tot està per fer, i tot és possible”.

Carles Costa – http://www.ccm1714.cat/2013/03/detectius.html

Quant a

Enginyer Tècnic en Informàtica de Sistemes per la UOC i, Persona Humana. ccm1714cat@gmail.com He escrit un llibre: Construint la meva Catalunya ideal. El pots llegir i descarregar des del meu bloc (www.ccm1714.cat).

Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “Detectius
  1. Oriol López ha dit:

    Jo penso que no ens convé d’anar amb un lliri a la mà i posar a l’abast de tothom informació nostra que vulguem mantenir en la privacitat, però tampoc no cal anar-nos-en a l’extrem contrari. Tinguem en compte que, si algú vol saber alguna cosa de nosaltres i hi té molt d’interès i/o té molts recursos, ho acabarà sabent.
    Altra cosa és qui contracta aquests serveis d’espionatge i amb quines finalitats, són lícites, o no ho són (a mi se me n’acudeixen ben poques de lícites)? I, si no ho són, cal aclarir qui hi ha al darrera i actuar legalment contra els qui fan la investigació, però també contra els qui la contracten, sempre que això sigui possible.

    • Carles Costa ha dit:

      Tens raó, Oriol.

      Jo no sé fins a quin punt és o no és legal però, dels 169 (?) Informes que han sortit a la llum, no crec que siguin tots il·legals.

      I de la privacitat de les dades… recordo un professor que ens deia que no intentéssim posar claus als programes perquè els acaben hackejant sempre; és millor oferir serveis únics. Amb les dades, passa més o menys el mateix; o poden saber tot d’un però, almenys tinguem cura amb els que no tenen mitjans i no els hi posem fàcil…

      Gràcies pel comentari.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: