De renecs i altres hòsties (europees)

El meu pare rarament renega, però una de les seves expressions favorites que aplica a tot allò que no el complau com se suposa que ho hauria de fer és això és una puta merda. He reflexionat sovint sobre aquesta expressió contundent, he acabat per fer-me-la meva d’alguna manera i ara em trobo que he d’acabar aplicant-la a moltes de les situacions de la meva vida revoltada amb tanta crisi i tanta, òbviament, puta merda.

Antany, als meus anys de dolent estudiant de llatí, em fascinava la pax romana, altrament dita pax augusta, les seves representacions en breus dibuixos a ploma als diccionaris de l’escola, el seu període de benestar perllongat en què va florir el comerç, la cultura, l’economia i es va assolir un nivell de vida no superat fins havent passat (ben bé) la bruta, llardosa i ennegrida (pel carbó) revolució industrial del anglesos, amb permís de Newcomen i Watt.

En un altre moment de la meva vida d’infant, vaig ser testimoni de l’enrenou que es va generar en aquest país per entrar a la Comunitat Econòmica Europea primer i també vaig poder contemplar embadalit i enganyat anys més tard la posterior unificació de les monedes europees en un Euro (abans havien proposat el curiós nom d’ECU, per les seves sigles en anglès d’unitat monetària europea) que ens va fer creure a tots que entràvem en un altre període similar a la pax romana perquè ens duria benestar, estabilitat i alçaria el nivell de vida fins al dels nostres (llavors) amics del nord d’Europa. Recordo que ni els caixers automàtics es creien això de l’Euro i van haver de passar força dies abans no vàrem poder anar a treure diners en forma de flamants Euros ara en perill d’extinció als caixers automàtics dels nassos.

Es veu que només em va intranquil·litzar a mi el fet que els anglesos no s’ho acabessin de creure del tot i que no entressin a l’Euro. Tancats de nou en el seu tradicional aïllament insular posaven terra (bé, mar) pel mig i s’ho miraven tot a milles nàutiques (que són més llargues que les terrestres) de distància.

Però tot plegat ens era igual, no ens importava una puta merda, potser perquè tradicionalment no hem estat un poble que hagi sabut llegir correctament els senyals d’advertiment de desastres imminents i vet aquí que ens vàrem llençar a la conquesta d’Europa (o el seu concepte) amb el vistiplau dels pobles bàrbars del nord que, recordem-ho, havien escindit i eliminat l’Imperi Romà (i la meva pax romana), del qual me’n sento una part fòssil però activa, no fa massa segles.

Llavors vàrem viure els anys bàrbars, aquella època gloriosa de disbauxa en què la gent comprava neveres i televisors a dojo, s’embolicava amb hipoteques i tothom es delia per comprar aquells grisos cotxes alemanys lletjos i cars que eren senyals de riquesa, benestar i autonomia… falses. I així, quan més o menys tothom tenia Porsche Cayennes de cent mil lerus, com diem a les zones rurals o a les rodalies de l’imperi, va esclatar la crisi i els nois del sud, nosaltres, vàrem haver-nos de deixar el hi-hi-ha-ha fàcil amb que ens anàvem a dormir cada nit pensant que érem collonuts i que no teníem res a envejar als alemanys, posem pel cas.

Ens va costar creure’ns la realitat i veure que, en realitat, som una puta merda, un país d’impresentables, de polítics corruptes, de funcionaris emmandrits i de llenguts irreverents que només mirem de fotre a hisenda primer i al veí després.

Tothom fa el pont al comptador de la llum, què collons, i fins i tot el Ministro de Economía del país que ens posa jou, un tal Montoro, home ocell com pocs, diu que l’iva que no paga (gairebé) ningú s’ha d’apujar als pocs que el paguem amb una hàbil maniobra que acaba de cabrejar al personal de manera extraordinària.

De petit, durant un temps ens vàrem creure (o ens varen fer creure) que érem una puta merda no europea. Al poc, ens deien que érem genials, una europeus collonuts, i ara em diuen que som de nou la mateixa puta merda europea d’abans… Per això, ara ja no és que no em senti europeu, és que no en vull ser, ni sentir, perquè, en una frase, Europa és una puta merda.

M’oblidava que, ara, el meu petit país (ja no sé com entendre país) on parlem català i mengem seques amb botifarra, calçots, escamarlans de Palamós o xai del Ripollès és una petita reproducció de la gran merda que és Espanya (la una grande y libre dels llibres que estudiava de petit) i aquesta, alhora, una altra gran merda d’allò que diuen que és Europa, aquesta fallida unió que no passa d’avortament espontani.

Com ja he dit alguna vegada, quan fa anys en un viatge a London em varen posar a la cua dels paquistanesos, hindús, magrebins i perses a l’Aeroport de Heathrow malgrat que ja feia una setmana escassa que Europa ens havia acollit a la seva maternal falda que ara veiem mortal, llavors, entre Sikhs que em malmiraven i mostatxos negríssims d’aquells que marxaven de l’Anatòlia del mont Ararat on reposa l’arca de Noè, vaig tenir la inquietant sensació que aquella Europa només ens voldria enganyar o, com diem els d’aquí a les rodalies de l’imperi, dar pel cul.

Així, ara que tots cardem l’ànec i que tot fa figa, ara que les subvencions europees se les han quedat quatre malparits que se les saben totes i per continuar rebent subvencions del gran nord amaguen les vaques que no havien de tenir i es venen les avellanes que no havien de conrear, ara que tots tenim tot allò que no volíem tenir i veiem que ni érem tan bons llavors ni tan dolents ara, ara, més que mai em sento ciutadà de l’Imperi Romà, que potser per desaparegut mai no em demanarà res i del qual penso que encara en tenim molt per aprendre.

Fins que no ens demostrin el contrari, fins que no deixin de jugar amb els impostos que paguem, fins que no deixin de jugar amb el temps que dediquem a guanyar els diners amb què paguem aquests impostos, i fins que no deixin de tocar els collons amb tanta demagògia barata i insostenible, renego d’Europa, renego d’Espanya i renego de la Catalunya inexistent que algú ens vol fer creure que seria rica i plena si sortíssim d’allà on mai no hem estat ni pertangut.

Mentre, com diria el meu pare, tot plegat és una puta merda.

Rock me… (ja no sé qui, però alemanys i altres gents de més amunt del paral·lel 44, no, gràcies)

 

Europa

blogger des de petit però ho vaig descobrir de gran

Tagged with: , ,
Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “De renecs i altres hòsties (europees)
  1. Oriol López ha dit:

    Jo encara crec que Europa sí, però no qualsevol Europa, no l’Europa dels banquers i dels especuladors.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: