Nosaltres, els europeus

Un dels pocs aspectes positius de la crisi que vivim —i de fet, de qualsevol crisi— és que obliga a replantejar-ho tot. La crisi ja ha obligat a optimitzar recursos a hospitals, universitats i països sencers, però ens trobem que amb això no n’hi ha prou i que, especialment a l’Europa del sud, se succeeixen les primaveres sense que els brots verds acabin d’arribar. Alguna cosa devem estar fent malament a Europa. Mentre estats com Califòrnia es troben al límit de la fallida, a ningú se li acut comparar Califòrnia amb Grècia. És més, cap economista graciós ha gosat encunyar un acrònim denigrant per designar els estats dels EUA que es troben en dificultats quan, en canvi, a Europa, les sigles PIGS (de Portugal, Italy, Greece, Spain) fa temps que han fet fortuna. Què està fallant a Europa i per què la crisi s’ha encarnissat amb aquest experiment històric anomenat Unió Europea, que durant molt de temps —quan hi havia bonança, també cal dir-ho— ha estat vist com a model a imitar?

La Unió Europea, com a bona hereva de la CECA (la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer), certament ha aconseguit evitar les guerres dins de les seves fronteres. Legisla en tota mena d’àmbits, té representació diplomàtica a tot el món, i en la major part del seu territori hi ha una única moneda i les fronteres són inexistents. Amb el 7% de la població mundial, produeix el 20% del PIB del planeta. Es critica sovint que al funcionament de la UE li falta democràcia, però els estats que la formen es compten entre els que tenen democràcies més avançades i estables. Què li falta, doncs? Tècnicament, es podria fer una enumeració de les mancances: un banc central de debò, un parlament de debò, un president de debò, eurobons, un vot que no passi per les llistes estatals, etc. Però tots aquests detalls es poden resumir dient que falta un sentiment, aquell que portaria la seva gent a afirmar “nosaltres, els europeus”. Falta una opinió pública europea. Un diari i una televisió populars a nivell europeu, per exemple. I sobra la mirada curta del marc estatal.

És per això que gent informada (com ara Jordi Barbeta), conscient que la sobirania dels estats és l’autèntic problema d’una Unió digna d’aquest nom, pot arribar a veure inoportú que Catalunya o Escòcia provoquin una nova ampliació —interna, aquest cop— en el si de la UE. I també és lògic que les elits europees vegin inicialment amb suspicàcia qualsevol canvi de fronteres. Quan es van incorporar els països de l’antiga Europa de l’Est, es van aixecar veus que alertaven que l’ampliació podria anar en contra del procés d’integració. El dilema entre ampliar o aprofundir en la unió va ser guanyat pel Regne Unit, que va apostar per l’ampliació, possiblement per evitar que prosperés la segona opció. No podria passar el mateix aquest cop, però ara a causa d’una ampliació interna? En cas de dubte, sempre cal estar atents a la posició britànica per triar la contrària que, de ben segur, anirà a favor dels interessos d’una Europa unida. Tant Escòcia com Catalunya han donat bones mostres d’europeisme, sens dubte molt més creïbles que les britàniques i espanyoles.

De fet, hi ha motius per pensar que l’ampliació interna no només no aniria en contra de l’aprofundiment en el procés d’integració europea sinó que pot ser un bon revulsiu per sortir de l’atzucac en què ara es troba la UE. Com afirmen el politòleg Ulrike Guérot i l’escriptor Robert Menasse a l’article Visca la República Europea! (del qual es pot trobar un extracte en anglès a presseurop), en el moment actual d’Europa els somiadors són els veritables realistes:

Avui, podríem estar agraïnt als somiadors la solució de la crisi. El somni, la solució: la República Europea, la idea d’una República Europea, en la qual les regions, sense abandonar la seva personalitat, pervisquin en una associació lliure dins d’un marc legal conjunt en lloc d’estar organitzades com a nacions. La competició dels estats-nació no està evitant la crisi, l’està creant.

El que falta en l’article de Guérot i Menasse és la descripció del camí que porta de la situació actual a la República Europea que dibuixen, formada per regions desprovistes de la sobirania dels actuals estats membres. Si volem que algun dia la UE s’assembli a una federació, caldrà afeblir els grans estats —que avui ja no fan avançar el projecte— i donar pas a estats més petits que creguin en Europa. Si volem donar una mínima possibilitat a la visió d’aquests dos somiadors, o a una que s’hi assembli, ens cal un camí. I el camí podria començar per escoltar dues velles nacions europees com l’escocesa i la catalana, nacions que, acostumades a anar mancades de sobirania, la cedirien sense gaires problemes a una Europa que tractés tots els seus fills en igualtat de condicions.

Antoni Lozano

Tagged with: , ,
Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “Nosaltres, els europeus
  1. Oriol López ha dit:

    Efectivament, estats com l’espanyol són un llast per a Catalunya i per a Europa.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: