Històries apressades. 1. EL PREMI

– Jo proposo Jaume I.

El Jurat número 5, tot just acabat d’arribar a aquell cenacle de savis experts -il·lustres professors, articulistes de perspicàcia reconeguda i tertulians de dia fixe-, havia donat la seva opinió amb el convenciment de la inconsciència, ell que era de molt el més jove de la colla, seixanta anys i un parell de mesos. I ho havia fet perquè, potser per la manca de costum, s’havia posat neguitós davant l’únic acord a què havien arribat fins al moment: tots els candidats eren immerescuts. I havia retret aquell nom amb un rampell que tampoc no sabia d’on li havia sortit. La inconsciència de la joventut.

– Qui? Jaume Primer?

El Jurat número 1, que estrenava la seva posició de privilegi –hereu gairebé testamentari de l’antic número 1, mort no feia massa i motiu d’elogis fúnebres, panegírics encesos per part dels seus companys, feliços d’avançar un lloc-, no amagava el seu astorament: qui era aquell Jaume Primer que sí que  mereixia ser candidat al Premi?

Era una tasca dura que els reunia any rere any al voltant d’aquella taula guarnida en excés. En proporció inversa a la qualitat del restaurant car de menges més aviat pobres i amb un mateix desafavorit regust a barreja de coses sense cap mena de gust, però que havien d’elogiar excessivament –cada nit del primer dimecres de juny, data inamovible de reunió del Jurat, i cada cop que sortia el seu nom a les tertúlies. No debades el restaurant pagava. El sopar i uns quants anuncis als diaris i les ràdios del senyor amo d’aquells savis i il·lustres professors tertulians del tot independents.

Una tasca gairebé impossible: com trobar una personalitat que meresqués aquell Premi? Per ser més exactes, com trobar algú que fos més savi, il·lustre, perspicaç i reconegut que ells, els egregis Jurats número 1, 2, 3, 4 i 5 –tots cofois de lluir número nou enguany.  Impossible: aquest algú no existia al país. I gosarien dir que fora tampoc.

A tots cinc, conscients de la realitat, els havia passat pel cap de dimitir de la seva filantròpica tasca. Dimitir de la seva presència al Jurat i permetre, així, que finalment el Premi tingués un guardonat realment just. Tots cinc –i el Jurat novençà també- tenien por d’un perill cert: als altres quatre, als que restarien obligats a dur a terme la feixuga tasca deliberatòria, els agafaria un atac patològic d’enveja i castigarien el dimissionari amb la més absoluta de les indiferències. Ni tan sols esmentarien el seu nom per posar-lo a la llista dels descartats. I se n’excusarien amb el discurs ètic de no poder premiar un que n’era col·lega fins l’any passat. En aquest premi i en tots els altres dels quals eren jurats. Tant feia la temàtica, perquè –egregis tertulians com eren- en tots els guardons els succeïa el mateix.

I amb la seva abnegada permanència eren conscients que, malauradament, impedien que el Premi augmentés el seu prestigi amb el llistat de guardonats. Tot i que –en això coincidien els cinc- no hi havia més prestigi possible que la seva pròpia presència al Jurat.

– I qui coi és aquest Jaume Primer? va preguntar el Jurat número 1, exercint l’autoritat que li donava la jerarquia –i el fet de ser el més savi, il·lustre, perspicaç i reconegut de tots ells, segons la seva motivada creença, que s’estalviava de dir en veu alta davant dels seus col·legues, perquè les evidències no cal dir-les. Almenys a la cara i en un sopar.

– Coi, el rei. Jaume I: Jacobus, Dei gracia rex Aragonum, Maioricarum et Valencie, comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispessulani.

– Però, aquest no és mort?

La veu del Jurat número 3 es va fer sentir amb parsimònia, que era la seva posició natural en aquell cenacle. Ja hi duia uns quants anys i li semblava que encara tardaria uns quants a arribar a  Jurat número 1, que era el lloc que es mereixia, ell, el més savi, il·lustre, perspicaç i reconegut de tots, segons la seva pròpia i motivada creença, que s’estalviava de dir en veu alta davant dels seus col·legues, perquè les evidències no cal dir-les. Almenys a aquella colla de creguts.

– Les Bases… què en diuen les Bases? va exclamar, com a anguniat, el Jurat número 2, que començava a tenir la certitud esperançada de ser algun dia el número 1 i sovint reclamava, a les tertúlies, que algú llegís una llei, un decret, un article, un poema o una esquela, tant se val, i així passar una estona sense haver de dir res davant d’un tema del qual no en tenia ni idea, com succeïa amb la majoria de temes. Gairebé amb tots.

– Doncs… no diuen pas que el premiat hagi d’estar viu. Diuen que ha de ser “una persona amb una sòlida trajectòria en favor dels objectius del Premi”. No parlen de viu o mort.

El Jurat número 4 ja ho feia això a les tertúlies, llegir una llei, un decret, un article, un poema o una esquela, tant se val, i així passar una estona sense haver de dir res davant d’un tema del qual no en tenia ni idea, com succeïa amb la majoria de temes. Amb tots.

El silenci va anar omplint la sala reservada d’aquell restaurant car de menges més aviat pobres i amb un mateix desafavorit regust a barreja de coses sense cap mena de gust, però que tots havien elogiat centenars de vegades ben pagades. I tots, ruminat davant un plat asimètric de cul petit on s’hi allotjaven quatre fulles verdes de difícil definició i un hipotètic tall de llamàntol eixerreït, soguejant en una vinagreta més aviat àcida, van arribar a la mateixa conclusió: potser semblaria, d’entrada, estrany, però guardonar Jaume I no només seria una manera de reconèixer la magnitud del Premi, sinó que serviria per posar de relleu la lamentable manca de personalitats de primer ordre de què patia el país en aquells moments tan crucials, que reclamaven individus de vàlua intel·lectual i fermesa d’esperit. Només, a l’antigor, el Rei. I, en l’actualitat, ells, els egregis membres del Jurat que feien el pas valent d’evidenciar el dolor nacional, social i cultural que els corsecava. I que hauria de corsecar el país sencer.

I així va ser com Jaume, fill de Pere i Maria, Dei gracia rex Aragonum, Maioricarum et Valencie, comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispessulani, sobirà de la Corona, comte de Barcelona, rei d’Aragó, rei de Mallorca, rei de València, comte d’Urgell  i senyor de Montpeller, dit lo Conqueridor i l’Alt Rei en Jacme, va poder veure, de Poblet estant, com s’afegia als seus títols principals el Premi Lletsó 2013, a una persona amb una sòlida trajectòria en favor de la promoció de les plantes autòctones en els mercats setmanals de municipis de menys de 5000 habitants .

JOSEP BARGALLÓ

Blog personal:  http://josepbargallo.wordpress.com/