El valencià ve dels ibers? Clar que sí! I el català? Ja ho crec!
Aleshores, no es tracta d’un invent actual de polítics ociosos? De cap manera. Ací tenim un bon exem
ple de políticiberista, el d’Enric Prat de la Riba.
De fet, aquesta teoria fou defensada a principis del segle XX per il·lustres estudiosos, polítics i investigadors catalans i valencians que cercaven les arrels de l’ètnia catalana en l’època dels ibers. Un dels qui formulà la hipòtesi d’una unitat etnològica i lingüística ibèrica, origen de la llengua preromana parlada als territoris ocupats pels ibers, fou Enric Prat de la Riba en la seua obra La nacionalitat catalana.
Per al polític catalanista la dominació romana no aconseguí eliminar la nacionalitat ibera, que tornà a renàixer, junt a la seua llengua, en desaparèixer el poder imperial de Roma, tal com ens explica en l’apartat dedicat al «Triomf de les nacionalitats esclavitzades. La llengua catalana»:
«Però, sota el pes de la dominació romana, l’esperit de les velles nacionalitats bategava amb força: la unitat romana només existia a sobre; per dintre, la varietat dels pobles durava com sempre. La civilització i l’imperi de Roma havien colgat les ànimes de les nacions dominades, però no havien pogut ofegar-les, i totes, cada una a casa seva, treballaven per infondre’s en els elements que els havia imposat la Ciutat romana, per transformar-los, d’acord amb les pròpies necessitats, per emmotllar-los al propi caràcter i al propi temperament; i un dia, després de segles de treball interromput, quan ja el poder polític de Roma havia saltat a trossos, varen sortir a la llum de la història els vells pobles soterrats, cadascun parlant la seva llengua, i la vella etnos ibèrica, la primera, féu ressonar els accents de la llengua catalana des de Múrcia a la Provença, des del Mediterrani al mar d’Aquitània. Ligurs, gaèlics i tartessis, grecs i fenicis, cartaginesos i romans no havien fet recular ni un pam de terra al nostre poble. Les fronteres de la llengua catalana eren les mateixes que assenyala a l’etnos ibèrica el més antic dels exploradors-historiaires».
Ja vegeu, per tant, que els valencians parlem iber, igual que els catalans. Visca la llengua comuna! La ibèrica, clar!
Tant de fugir del foc per caure a les brases! Què hi farem!
Podeu llegir l’entrada completa al blog L’interés per la llengua dels valencians
Professor de valencià; professor col·laborador de la UOC; interessat en la història de la llengua catalana, referida especialment al País Valencià.
Des de la Mediterrània 
Sí, però el què no va aconseguir l’imperi romà, ho han aconseguit (quasi), les hordes borbòniques, ajudades per les franquistes
Jo matisaria que, tot i que l’iber és el substrat del català/valencià i hi ha exercit la seva influència, el català/valencià és fonamentalment una llengua derivada del llatí. De fet, hi ha raons per pensar que l’iber estaria bastant allunyat de la nostra llengua actual i molt més a prop del basc.
És clar Oriol, això no ho podem discutir; de fet amb el fragment de Prat de la Riba només volia mostrar les contradiccions d’alguns polítics valencians actuals, que defensen aquesta teoria sobre el valencià amb l’objectiu de desvincular-se del conjunt de la llengua catalana, i al final acaben emprant les mateixes teories del polític catalanista per justificar l’existència d’una etnos ibèrica, des de Múrcia a la Provença, és a dir, d’una nació catalana.
Respecte al substrat comú del valencià, el catalá, el mallorquí i el occità crec que esta claríssim que és el iberic, d’això no hi ha duda, faltaria més. Pero també cal recordar les diferents subpoblacions ibèriques que vivien distribuides al llarg de tot llevant, i segurament eixa es la causa primigenia de les diferencies entre estos idomes, que sumanda al estrat del llatí va anar conformant les diferents llengües dels diasistema occitano-romànic. I per a més varietat cal sumar les diferents influencies que van recibir cada una de les llengües després de la invasió islàmica: tot el territori del Regne de Valencia i els Marquesats de Lleida i Tortosa van estar baix de la influència islàmica uns 500 anys, les illes Balears ademés de estar 500 anys baix de la influència islàmica presentaven la característica de la insularitat que les aïllava més si cal, i el Comptat de Barcelona (Catalunya la Vella) a penes va estar 80 o 90 anys baix influència islàmica, abans de la reconquista de Barcelona. Yo crec que eixe és el motiu de la conformació de les diferents llengües i de les seues característiques diferencials que cal preservar, i això segur que no ho conseguirem recolçant el pancatalanisme, quan el català va ser la última de totes estes llengües en conformar-se. I això no ho dic yo, ho diu el propi Prat de la Riba;
“Crear una lengua literaria es la obra capital de un pueblo… Hay que acabar esta semianarquía de la lengua catalana, en que cada escritor tiene una lengua, una gramática, una ortografía propias.Ya que no ha tenido el idioma catalán la evolución normal de las otras lenguas latinas, ya que no ha tenido en los siglos del Renacimiento”
Per això vullc dir que s’ha d’acabar en este pancatalanisme naconalista que va escomençar este home (Prat de la Riba), entre atres, que no te atra finalitat que la igenieria social en favor de un proyecte polítc.
Efectivament, en la conformació dels idiomes influïren nombrosos factors i això ha produït la diversitat actual en la major part de les llengües derivades del llatí, i la nostra no podia ser una excepció. Pel que fa a la qüestió política, sens dubte l’actuació de Prat de la Riba va ser modèlica, eficaç i molt intel•ligent. Una altra cosa és que a vosté no li agrade. Moltes gràcies, senyor Adoaldro, pel seu comentari.