Matar com Déu mana

Sembla una monstruositat inexplicable que algú pugui decidir provocar una massacre de població civil desarmada, bàsicament dones i nens, a base de bombardejar-los amb gasos tòxics i letals. I molt més inexplicable si el qui ho fa no és un enemic forà sense escrúpols sinó qui d’alguna manera es presenta com a president i màxim representant d’aquesta població massacrada. De fet, històricament, tots els dictadors han menyspreat i massacrat els pobles sobre els quals han exercir el seu poder. Per tant, el rebuig més absolut i sense pal•liatius a aquesta mena d’accions criminals que la comunitat internacional no hauria de permetre que quedessin impunes.

Ara bé, dit això, no deixa de sobtar el llenguatge que s’utilitza per a condemnar l’acció del règim sirià. Des de l’inici del conflicte es comptabilitzen més de 100.000 morts, la majoria de població civil indefensa. Però és que, a més, entre dos i quatre milions de sirians s’han vist desplaçats dins del propi país i un milió i mig més han hagut de refugiar-se en països veïns, gairebé la meitat dels quals són nens o adolescents segons la UNICEF. Poblacions senceres destruïdes sota el pes de les bombes. I la comunitat internacional contempla impassible l’espectacle, perquè hi ha països que tenen interessos econòmics amb el règim criminal; i ja se sap que un criminal que produeix sucosos beneficis no és mai tan criminal. El problema no era una matança de 100.000 persones, almenys mentre es feia amb armes convencionals, la línia vermella que la comunitat internacional no es podia permetre tolerar no era la de la massacre, sinó que aquesta es fes per mètodes que podríem qualificar de políticament incorrectes.

Que un nen sigui esquarterar per l’efecte d’una bomba entra dins dels supòsits normals del que s’entén per una guerra convencional, com ho és que famílies senceres quedin soterrades a casa seva en un bombardeig indiscriminat. La guerra és la guerra, com resa el títol de la pel•lícula russa de Viktor Tregubovich. Les bombes, els projectils, les bales, la metralla, tot això forma part de l’art de la guerra, però no pas la utilització de productes químics. Si fos un joc de nens diríem: “no s’hi val, ha fet trampa”. Els crims del règim sirià són monstruosos, però la passivitat de la comunitat internacional i la hipocresia d’escandalitzar-se només per una forma poc decorosa de matar, com si hi hagués alguna forma decorosa, no ho és pas menys.

Josep Romeu
http://blocdejosepromeu.blogspot.com.es/

Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: