Els forns de calç

La primavera és el millor moment per perdre’s entre les muntanyes prepirinenques. La Primavera passada ho vaig fer al Mont Rodolar, a Vallfogona. El Mont Rodolar és una d’aquestes muntanyes no gaire altes però plenes de paisatges verds, de boscos verticals de pins i de faigs, de fonts en racons ombrívols, de salts d’aigua sempre discrets i de rierols de recaragolats cristalls sobre llits calcaris. Per si no us n’havíeu adonat, és al Ripollès.

Fa poc, vaig seguir l’itinerari que l’ajuntament de Vallfogona ha enllestit al Mont Rodolar. Una hora i mitja d’aire fresc i silenci de remor de fulles i branques i, també, de l’eixordador soroll de l’aigua, una forma -si se’m permet- d’entendre el silenci…

Una de les moltes cireretes que fistonegen el camí és un forn de calç. Hi ha a Catalunya forns de calç més ben conservats i de millor planta que no pas el de Vallfogona, però el fet de trobar-lo inesperadament… Ai! El factor sorpresa.

Els forns es construïen en forts pendents i a prop dels indrets on s’extreia el mineral, la pedra calcària, i el combustible, la llenya. Totes dues coses hi són ben abundants, al Mont Rodolar. Podríem dir que la versió moderna d’aquests forns són les fàbriques de ciment, avui immerses en plena crisi immobiliària, però alguns forns encara funcionaven a mitjan segle XX. El procés seguit en les fàbriques de ciment i en els forns de calç és essencialment el mateix ençà l’imperi romà: la pedra calcària, químicament carbonat de calci, és fortament escalfada (durant dies, en els forns com el de la imatge). El carbonat de calci es descompon aleshores fornint diòxid de carboni i el preuat òxid de calci, la calç viva o aèria. La calç és una pols blanca que, barrejada amb aigua, produeix una substància com un fang anomenada hidròxid de calci (la calç apagada) i molta calor. I l’hidròxid de calci reacciona lentament amb el diòxid de carboni de l’aire per restituir el carbonat de calci original, si bé el tipus de cristal·lització i la quantitat d’aigua el fan diferent a la pedra calcària original. El forjat, aquest procés d’enduriment del fang de calç apagada, és el que converteix en útil ‘’òxid de calci en la construcció, tant si fa d’aglutinant -quan es barreja amb sorra o amb pedres- com d’aïllant tèrmic -el guix- acolorit o no. I això des dels temps que els romans ja l’empraven fins i tot en les vies que corrien tot l’imperi.

Només és útil en la construcció, però?

La calç, nom ambigu que tant pot designar l’òxid com l’hidròxid o el carbonat de calci, no és cap substància tòxica, oimés que el calci és un element necessari per a la vida (bé ho saben els afectats d’osteoporosi); però en especial la calç viva és certament càustica i extraordinàriament assecant, a banda del detall que la reacció amb aigua forneix prou calor com per arribar a cremar. De manera que no ens ha d’estranyar que s’emprés en la guerra, o que entrés probablement en la composició del foc grec. I com que l’ambivalència de la tecnologia és tan antiga com la tecnologia, també fou aprofitada en l’elaboració de pells, car permetia separar-ne fàcilment el pèl. La seva mateixa causticitat evita la proliferació de microorganismes i, per això, s’emprava per potabilitzar l’aigua, enterrar els morts llavors que la pesta feia estralls, i fins no fa pas gaires anys que a pagès solien enterrar-hi els ous (la closca dels quals és de composició similar) per assegurar-ne la conservació.

Vist, doncs, aquest panorama que abasta la guerra i la pau, la construcció, el vestit, l’alimentació i la lluita ancestral d’humans contra microbis, no és estrany que els forns de calç proliferessin allà on hi havia pedra calcària i llenya. Formen part del que som. Ajuden a explicar per què som com som.

És bo conèixer-los. Hauríem de conservar-los.

Tonilog

———————————————————

Vegeu també:  Els forns de calç a Sant Llorenç del Munt: un gran llegat oblidat