Doctrina Parot, celebracions, sou de Gomendio, judici de l’ERO de RTVV

Doctrina ParotDoctrina Parot. En determinades circumstàncies especialment sagnants, la ment humana articula un mecanisme de bloqueig que barra la penetració de qualsevol raonament explicatiu, racional o de cap tipus. Passa amb la sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre la Doctrina Parot: ateses les conseqüències, l’alliberament imminent d’assassins o violadors (incloent etarres que no han mostrat cap tipus de penediment o l’únic empresonat pel cas de les xiquetes d’Alcàsser, Miguel Ricart), poca gent vol escoltar el desafortunat periple polític i judicial que ha dut a això, la matusseria del Tribunal Suprem instaurant una doctrina ad hoc, el fet que la Constitució no admeta la retroactivitat en les penes, la reinserció com a filosofia del sistema… És el mateix. Ni tan sols és un “sí, però…”. És un “no”, rotund. “És injust”, i punt. Gent fins i tot raonable i assenyada té la ment blindada contra qualsevol explicació. Independentment de la seua ideologia.

Celebracions. En acabant, la sentència no és exactament “una buena notícia”, com argumentava el diputat d’Izquierda Unida Alberto Garzón. És una altra cosa, és un toc d’atenció a un Estat trampós, que volia agafar una drecera per solucionar un problema d’opinió pública, d’una forma que no li correspon a un sistema democràtic. Però no és una bona notícia: l’alarma i el debat que provoca ens retrotrau a un estadi d’agitació visceral molt preat per la dreta mediàtica i política, el seu líquid amniòtic. I tampoc no tinc clar que servisca per desllorigar l’estancat procés de pau a Euskadi. Tot depén de l’ús que en faça el món abertzale. Després hi ha això de Ricart. I casos semblants. Dolor per a les víctimes, incomprensió. No, no hi havia massa que celebrar. Ho dic després d’haver-me desgastat tota la setmana per ràdios, televisions i barres de bar fent una dubtosa pedagogia. Hi ha principis que costa de sostenir i mantenir. A diferència deGroucho Marx, però, no tinc uns altres.

El sou de GomendioMontserrat Gomendio, la Secretaria d’Estat d’Educació que la vespra de les mobilitzacions d’ahir contra la LOMCE li recordava als progenitors en situació de desocupació que els docents tenen el seu lloc de treball assegurat, en una de les declaracions més repugnants i irresponsables que recordem, pròpia d’una mala persona, aquesta senyora, estàvem dient, té un sou de 71.000 euros anuals, més alt que el seu ministre, el molt discutit i discutible José Ignacio Wert, que no disposa d’una sèrie de complements que Gomendio sí que gaudeix. Tot i a deshora, m’ha semblat procedent que els pares d’alumnes en atur que els costa arribar a fi de mes sàpiguen aquesta dada.

Judici de l’ERO. El judici de l’ERO de RTVV ha acabat. Falta la sentència. La decisió de la fiscalia de demanar la nul·litat de l’expedient de regulació d’ocupació, amb arguments sobre el maltractament als treballadors o la manca de criteris objectius, cau pel seu propi pes. S’haurà de veure si, finalment, és així. I és raonable l’optimiste i la il·lusió amb què ha estat acollida aquesta petició pels treballadors afectats. Sent no ser tan optimista: el disbarat ha arribat a proporcions de tal magnitud que, en acabant, la liquidació total de l’ens no és una hipòtesi que es puga descartar. Fet i fet, les molt cíniques declaracions del PP acusant la nova empresa, Nou, d’afavorir en la seua línia editorial l’oposició, apunten en la direcció de crear l’excusa política i econòmica. I mentrestant, el nou ens adjudica franges de programació. La història de la radio-televisió pública dels valencians és el relat d’un immens despropòsit. Una immensa tragèdia social, política i cívica.

RTVV mobilitzacions

Quant a

Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.

Arxivat a Altres
%d bloggers like this: