Polítics toxicòmans

Hi ha la cocaïna, l’heroïna, la MDMA i la política. Quatre drogues diferents amb efectes diferents. La cocaïna et posa “espitós”. L’heroïna et fot un flash momentani. La MDMA et garanteix una sensació de benestar. La política, en canvi, et torna estúpid, desconfiat, consparanoic, prepotent, insensible, sord i incapacitat laboralment. I, a sobre, cada quatre anys el seu consumidor es creu indestructible. Tanmateix, és la droga més legal. Darrera està tot l’ordenament jurídic i tertulià del país, la premsa pro i contra, els calumniadors professionals i la Santa Inquisició falangista. L’establishment caspós i els progres de postal, els nous rics i els vells pobres, la dreta i l’esquerra, el centro i padentro, l’alcalde prevaricador i el ministre macarra, tots disposats a inocular-se la política en vena, cada dia una nova dosi que els dóna immunitat per fer i desfer, per dir que els sous s’estan apujant amb sis milions d’aturats a l’esquena, per assegurar que tot és mentida excepte algunes coses, per demanar-te el vot només quan els hi convé, per convertir la por en un instrument de control social, per riure’s de la democràcia, de la divisió de poders, de Montesquieu, de Voltaire, de Rosseau, de la vella Grècia i dels drets socials aconseguits amb sang, suor i llàgrimes.

La política és una droga potent. I, si no, per quina raó la Carme Chacón no busca feina més enllà de la política quan el seu partit li ha dit que no, que no la volen, que és dona i a sobre catalana? I, si no, per quina raó l’Alícia Sánchez-Camacho no busca feina més enllà de la política quan ha jugat a Mortadelo y Filemón i el seu partit li ha dit que no, que Catalunya només existeix si paga? I, si no, per quina raó el Felipe González, l’Aznar, el Zapatero i la mare que els va parir a tots ells no busquen el forat més gran per amagar les seves errades històriques, aquelles que situaran la seva foto en els llibres que hauran manipulat els propers ministres d’Educació i que donaran el vertader sentit d’una gestió política: el GAL, la guerra d’Irak, el 11-M, apoyaré el Estatuto que salga del Parlamento de Catalunya, es sólo una recesión?

Estan drogats. Són addictes a l’adulació, a la fama, als diners. Porten en vena tones i tones de sobreexposició als mitjans, d’entrevistes per saber què pensen i/o què senten, de multituds que criden el seu nom, d’amistats interessades, d’encaixades de mans amb un preu marcat. Són toxicòmans 2.0. Volen ser trending topic, hashtag, portada digital. I si no parlen d’ells, els hi agafa la síndrome d’abstinència. Llavors és quan volen salvar el país. S’autoescullen herois de la seva pel·lícula. I escriuen llibres, i donen conferències, i se’n van a fer les Amèriques, i tornen, i treuen el cap, i mostren la poteta, i amenacen amb xutar-se més política en vena. I darrera estem nosaltres, els aturats, els retallats, els indignats, els cabrejats, els vaguistes, els putejats, els trepitjats i, sobretot, els que els hi riuen les gràcies. Som els seus camells. Nosaltres trafiquem amb la seva droga a canvi de res. Som els traficants més imbècils del món, amb els clients més perillosos.

Anonimat. És la seva cura. Anonimat. És la solució. Fem que siguin anònims. I que busquin feina. Però no com a assessors de no sé qui, ni com a subsecretaris de no sé quin amic. No amb un sou vitalici que no s’han guanyat. No com a tertulians torracollons. No com a professors adoctrinadors. Com a treballadors, amb drets de treballadors, amb obligacions de treballadors.

Està bé. Esborra aquest darrer paràgraf. Resulta demagògic. El que hem de fer és riure les gràcies del Duran i Lleida quan diu que no podria treballar com a professor perquè guanyem poc. Ja, ja, ja. Què simpàtic!

Anonimat. Com el 99,9% de la població que només ens droguem amb la televisió porqueria, la literatura porqueria, la música porqueria, les relacions porqueria, el mòbil, els videojocs, el colesterol, l’alcohol, el tabac, la loteria primitiva…

Twitter: @alexsocietat

http://societatanonima.wordpress.com/

Quant a Àlex

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.