Consens

—Escolti, senyor Pijaume, oi que normalment és vostè qui posa el segell de l’empresa als documents oficials?

—Bé, sí, normalment ho fem la Rosalia i jo.

—Molt bé. Doncs a partir d’ara hauran de posar-hi aquest segell nou que vaig encarregar ahir. Em sembla que és molt millor, perquè si s’hi fixa veurà que el logo de l’empr…

—Esperi, esperi, jefa. Esperi!

—Què passa?

—Doncs, dona, que una decisió com aquesta no la podem prendre pas així a la babalà. Ara quan vingui la Rosalia, la Maria Antònia i en Fransiscu, que estan fent el cafè, ja en parlarem.

—Què vol dir que ja en parlarem? Vull que hi posin aquest segell i punt!

—Dona…

—A més a més, podria entendre que la Rosalia hi donés el seu parer, però què hi tenen a veure el Fransiscu d’informàtica i la Maria Antònia de recepció?

—I ara! Que no ho sap que les coses importants s’han de consensuar? Com vol que la Rosalia i jo decidim unilateralment de posar aquest segell sense que la Maria Antònia i en Fransiscu hi estiguin d’acord? Dona, per favor, que treballem només a tres taules de distància!

—Cony, és que no ho decideixen vostès, això! Ho decideixo jo, que sóc la gerent! Jo sóc qui mana!

—Ui, miri, escolti. Jo només li dic que una decisió tan important com això de canviar de cop i volta la imatge de l’empresa als documents oficials, s’ha de prendre després d’arribar a un consens amb totes les parts implicad…

—Però que s’ha begut l’enteniment?! Que aquí mano jo, collons! I si a mi em surt del nas canviar el segell el canvio i punt! A més, ja el tinc encarregat.

—Dona, no s’ho prengui així, però hauria de saber que això de manar és bastant relatiu.

—Relatiu? Què vol dir?

—Doncs vull dir que va ser vostè qui va decidir de contractar-nos a tots plegats i que ara no pot venir aquí amb aquests romanços de canviar el segell perquè aquí hi mana vostè, què vol que li digui.

—Com diu?

—Miri, si volia manar vostè sola i sense consens, el que hauria hagut de fer és no contractar ningú perquè li fes la feina.

—Ara sí que m’he perdut.

—Caram, doncs no és pas tan complicat. Vostè és qui mana, sí, això no li ho discuteix ningú. Però si ens va triar a nosaltres per fer determinada feina, ara no està bé que vingui aquí i ens vulgui imposar com l’hem de fer i com l’hem de deixar de fer.

—Així el que m’està dient és que jo mano però que no puc pas manar?

—Aaaara! Per això vivim en una democràcia, senyora Amàlia!

—Doncs jo no hi veig pas la relació amb la democràcia.

—Sí, dona, fixi-s’hi. Nosaltres vivim en una democràcia. I qui se suposa que mana en una democràcia?

—Home, en teoria, en una democràcia qui té el poder és el poble, però és clar…

—Exacte, el poble. Perquè el poble té el poder de triar els seus governants, oi?

—Sí…

—I després són aquests governants els que fan i desfan a la seva manera.

—Home, a la seva manera…Se suposa que han de recollir els mandats que els fa el poble que els ha triat.

—Justa la fusta. Per això, com que som en una democràcia i vostè, que és qui mana aquí, ens ha triat a nosaltres per tirar endavant aquesta empresa, jo li asseguro que recollirem el seu mandat de voler canviar el segell. Li garanteixo que ho debatrem amb bona fe i amb la intenció ferma d’assolir el consens.

—A mi, senyor Pijaume, tot això em sembla surrealista.

—De tota manera, deixi’m dir-li que ara mentre parlàvem he anat mirant el segell així per sobre i ja li dic que no sé pas com anirà la cosa.

—Què vol dir?

—Doncs, dona, que és lletjot. Per començar, jo el logo el posaria més petit, com el teníem fins ara.

—Però si precisament he canviat el segell perquè es vegi més el logo!

—Doncs ja li avanço que això no sé jo si serà possible. En fi, intentar-ho ho intentarem, però em fa l’efecte que serà difícil consensuar aquest aspecte. Ha de tenir en compte que a la Maria Antònia no li agraden gaire les coses grans.

—Les coses grans? Però que no ho veu que si deixem el logo com estava, quedarà tot pràcticament igual?

—Dona, no tot. M’he fixat que ha canviat la tipografia.

—M’està prenent el pèl?

—Miri, PROU. Ha de pensar que el consens és el que ha de prevaldre sempre. Si no anem tots a una, no farem res. Per tant, si una cosa no pot ser, doncs no pot ser. I punt. I faci el favor de no estirar més la corda perquè si no al final es trencarà i ens quedarem amb el segell que teníem fins ara.

—Però…

—Re, vostè dediqui’s a fer les seves coses que nosaltres ja sabem fer la nostra feina. I ja l’avisarem quan hàgim pres la decisió. Ara bé, entre una cosa i l’altra, no crec pas que pugui ser fins d’aquí dos o tres mesos.

—Però, escolti…

—PROU!

 

 

 

 

Quant a

Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.

Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: