Miguel Bosé, el progre de postal

boséBenvolgut, o no, Miguel Bosé:

T’escric en català perquè

a) sóc català.

b) escric des de Catalunya.

c) em surt dels meus “Papi two”.

Ja sé que amb aquesta mala educació que porto a sobre és possible que no m’entenguis. Tanmateix, crec que tampoc m’entendries si aquesta carta estigués escrita en castellà. Perquè, després de tants anys de pedagogia, després del que ha plogut intentant convèncer a les Espanyes que les llengües, per molt minoritàries que siguin s’han de respectar, i després d’haver fet la nostra contribució al que havia de ser un estat modern, obert, cosmopolita i multicultural, només hem aconseguit actituds tancades, carregades de prejudicis, de pors al que és diferent i de monopolització cultural.

Imagina’t la següent situació: tu, Miguel Bosé, decideixes que has d’anar a un congrés de música avançada (bé… potser en el teu cas és un exercici d’imaginació complicat). En tot cas, aquest congrés se celebra a Boston, Massachusetts. Allà hi ha un ponent que vol parlar en la seva llengua materna… no ho sé… l’anglès. I, a més a més, aquest ponent ho fa en la llengua oficial que és, suposo, l’anglès. Ara imagina’t que un senyor de Quintanilla de Onésimo decideix que això de la música avançada li agrada molt i es compra un bitllet per anar a Boston, Massachusetts. Aquest senyor tindrà el dret a menjar-te l’orella dient que el ponent és un maleducat perquè parla en anglés, podent parlar en castellà que així l’entén? Ah, és clar! No és el mateix! Des de 1714 hem d’abaixar el cap perquè, com hem estat conquerits… com el castellà l’entén tothom… com som a Espanya… com el català no serveix per a res… com som una colònia…

Saps el que passa? Volem ser un país normal i deixar de viure tutelats per un país subnormal. Ei, no t’enfadis! Quan dic subnormal no faig esment al fet que Belén Esteban escrigui un llibre. Per a mi Espanya és un país subnormal, és a dir, per sota de la normalitat, en tolerància, respecte a la diversitat, sensibilitat multicultural i democràcia. No vull que m’entenguis malament.

Això sí, hi ha una cosa que no suporto. No puc amb els progres disposats a posar-se llacets de tots els colors, a fer campanyes en pro de l’autodetermimació de totes les nacions sense estat, a cridar no a la guerra quan la fan uns altres, a sumar-se en totes les campanyes solidàries del món (especialment quan la seva carrera afluixa) i que després quan és hora de demostrar la mateixa solidaritat envers persones que són més a prop els hi surt el Wert que porten a dins.

Catalunya s’allunya d’Espanya amb la mateixa velocitat amb la qual les paraules esquerra espanyola es converteixen en un oxímoron. On sou? Què crideu ara? Per què silenci? Per què complicitat? De quin color serà el vostre llacet per demanar que aquí és voti en un referèndum?

Saps què? Ets només un progre de postal, de llacet, de pancarta. L’esquerra és una altra cosa. I, el pitjor de tot, és que encara no us heu assabentat de res.

Twitter: @alexsocietat

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: