Ben mirat, o la política catalana té un punt d’esquizofrènia o és que fa gala de saviesa oriental i funciona plantejant koans, aquells enigmes del budisme zen que transcendeixen la lògica i, així, serveixen per superar-la. Xavier Trias, alcalde de Barcelona i candidat a mestre il·luminat, acaba de superar el koan clàssic quin és el so d’una sola mà quan aplaudeix? Segons recollien els diaris aquest cap de setmana, Trias ha dit que “no sóc independentista però votaré independència”. És un koan que es va estenent, perquè és una variant del que ja havia introduït Jordi Pujol pare, i és que de koans n’hi ha de molt bons, però aquest sembla insuperable. D’altra banda, Andreu Mayayo, alcalde de Montblanc per ICV i tertulià a El perquè de tot plegat de Rac 1, també va fer el seu particular acostament a la branca rinzai del zen, la que planteja koans als monjos per ajudar-los a arribar a la il·luminació. En aquest cas, Mayayo va puntualitzar a Jordi Graupera que la pregunta no havia de ser la que Graupera defineix com a normal —independència sí o no— sinó que havia de permetre als federalistes votar sí. Per què? Doncs perquè ell no volia votar que no. Analitzem-ho: com que ell no vol votar que no, el que cal és canviar la pregunta. Tant se val que la gent surti al carrer demanant un nou estat d’Europa o que faci una via catalana cap a la independència que travessi el país de nord a sud. És el mateix fenòmen de tots aquells (recordem a un Duran enguixat l’Onze de Setembre de l’any passat) per als quals és més important fer pinya amb no-se-sap-quin-objectiu que mantenir la coherència. És clar que el que no hem de demanar als koans, justament, és coherència.
De fet, estem tan acostumats a aquesta mena de declaracions que, en sentir-les, ens semblen el més normal del món, però hem de reconèixer que no en són, de normals. Si Trias vota que sí a la independència, és independentista i si Mayayo és federalista, no hauria de tenir cap inconvenient a votar que no a la independència. No cal donar gaires voltes al tema per deduir que el problema és amb qui quedes retratat a la foto. Possiblement, Trias associï el concepte clàssic d’independentista amb els joves que, fins fa quatre dies, anaven a la manifestació de les 5 de la tarda cada Onze de Setembre i que acabavan trencant algun vidre d’El Corte Inglés, i ja sabem que l’alcalde de Barcelona no és d’aquests. Mayayo, en canvi, és molt probable que no vulgui votar al costat del PP i Ciutadans i, abans que fer-ho, prefereixi desvirtuar la pregunta encara que sigui per obtenir un sí que després no sigui ni acceptat per Espanya ni respectat per la resta del món.
Vivim en un país on el convenciment a l’hora de votar no té tanta importància com saber quins són els teus, és a dir, no és tan important què votes com amb qui votes i contra qui votes. Em vaig quedar perplex quan Lluís Foix va dir, en la mateixa línia, que ell apostaria per la indepenedència si es provés que era una demanda majoritària, però a força de sentir coses estranyes ja no goso criticar-ho del tot, perquè és possible que aquest plantejament contingui alguna mena de saviesa —no sé si oriental o occidental— que en aquest moment se m’escapa. Al cap i a la fi, alguna cosa s’ha fet bé a Catalunya perquè continua aquí després de segles de repressió de les seves institucions, de les seves lleis i la seva llengua. Però també se n’ha fet alguna malament perquè, després de tant de temps, encara, avui dia, no es pot dir que sigui un país normal. La qüestió és saber si aquest esperit d’anar junts sense tenir els objectius clars ens beneficia o ens perjudica. Però, mentre ho esbrinem, una mica de coherència s’agrairia tant!
Des de la Mediterrània 