Cent anys de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans (1913-2013)
Lluís Fullana és l’estudiós valencià que durant el primer terç del segle XX va dedicar majors esforços a l’estudi de la llengua, com bé ho demostren els nombrosos treballs que hi publicà. El ben cert és que en aquell moment no hi havia a València cap persona millor preparada que Fullana per a dur a terme aquesta feina. No ens ha d’estranyar, per tant, que en el moment d’aprovar-se les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans, la Junta de Govern de Lo Rat Penat li encarregués l’elaboració d’un estudi sobre la normativa ortogràfica, la qual cosa demostra l’interés que suscità i la repercussió que aquest fet produí País Valencià.
En resposta a aquest encàrrec, Fullana elaborà el març de 1913 un detallat estudi que porta per títol Les Normes Ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, amb la idea de “poder unificar les ortografies en la majoria dels casos” de Catalunya i València, en el qual analitzava cadascuna de les normes i opinava sobre la conveniència o no d’implantar-les en la nostra varietat lingüística.
El menoret franciscà hi manifesta la voluntat del membres de la Secció de Literatura de Lo Rat Penat de no romandre indiferents davant les iniciatives dutes a terme a Catalunya, i “estan molt disposats a secondar l’acció catalana, i resolts a adaptar dites Normes a la nostra Ortografia, en tot quant càpia dins la nostra fonètica i en la tradició dels nostres antics i bons escriptors”. Fullana feia una valoració general de les Normes de 1913, i manifestava que, “en general, afavorixen la nostra Ortografia, i que veem aplegat el moment de poder unificar les ortografies en la majoria dels casos. I si en algunes qüestions no poden aplegar a vènit, es degut a determinades diferències dialectals, fonètiques per cert, que són molt pròpies de les dos regions, catalana i valenciana”. Com observem, l’actitud de Fullana en aquest treball no podia ser més positiva envers la normativa ortogràfica de l’Institut d’Estudis Catalans.
A partir d’aquestes valoracions inicials, Fullana comença l’estudi pròpiament dit, amb interessants reflexions i comentaris sobre algunes de les Normes de l’Institut, i sobre la conveniència o no d’adoptar-les per al valencià, i, en cada cas, anirà argumentant les diferents propostes que hi formula.
A tall d’exemple assenyalem que sobre la primera norma, Fullana opina que “és un pas tan valent i una espenta tant ben donada cap a l’unificació de les dos ortografies, catalana i valenciana, que fa d’un colp desaparéixer la diferència més notable que existia entre el catalans i nosaltres, i fins entre’ls mateixos catalans”. Realment, Fullana és conscient de la importància que tenia per al manteniment de la unitat ortogràfica del conjunt de la llengua catalana aquesta norma:
La primera Norma ortogràfica proposada pèls membres de l’Institut d’Estudis Catalans […] consistix en substituir per la nostra e, la a postònica que ells usaven tant en els noms com en els verbs. Escrivien la majoria dels catalans: Tu amas las bellas rosas. I els valencians, ab molts catalans: Tu ames les belles roses. És puix esta norma molt nostra i per ells devem estar molt agraïts als catalans, puix que deixant la seua grafia han adoptat la nostra, en gràcia de la uniformitat entre’lls i nosatres.
Com podem observar estem davant d’un document importantíssim que ens dóna a conèixer les posicions defensades pel franciscà en aquest moment pel que feia a la unificació ortogràfica entre les terres de llengua catalana, i que ens servirà per a constatar l’evolució dels seus plantejaments al llarg del temps, des d’un primer moment on Fullana defensava la unificació ortogràfica entre el valencià i el català, a una època posterior, que podem situar al voltant de 1914-15, on mantindrà una ferma postura de separació entre les dues ortografies.
Vegeu l’entrada al blog L’interés per la llengua dels valencians
Professor de valencià; professor col·laborador de la UOC; interessat en la història de la llengua catalana, referida especialment al País Valencià.
Des de la Mediterrània 