Els fonaments de l’homeopatia

Aquest post és la continuació de Retorn a la mediocritat i homeopatia

Al canvi de segles entre el XVIIIè i el XIXè, la medicina era lluny de la contemporània nostra. No podia ser altrament, perquè no existien ni la biologia ni la química d’avui i la tecnologia no tenia res a veure amb l’actual. La sèrie televisiva de ciència ficció Star Treck presenta una medicina del futur no invasiva, molt tecnificada, i certament molt allunyada del que avui és la medicina, però vet aquí que molt més propera de la que coneixem que no pas ho estava la de les primeries del segle XIX a la d’avui. Caure en mans del metge en aquell temps era, en la majoria dels casos, part del problema. Hahnemann (1771-1843) era un metge de l’època poc conformista amb els mètodes de la medicina que li va tocar exercir, la qual cosa el va forçar a apartar-se del corrent principal de pensament. Per sort o per desgràcia…

La quinina s’havia fet servir per tractar la malària però, tot i que el símptomes es podien controlar, la malaltia no desapareixia. Se’n tenia només un coneixement empíric, sense saber-ne els mecanismes, i Hahnemann va voler investigar-ho. Va trobar que en subministrar certa quantitat de quinina en un pacient produïa efectes similars als que es volia tractar. El pacient de Hahnemann va ser el propi Hahnemann i, pel que sembla, Hahnemann era al·lèrgic a la quinina, però ell no ho podia saber. Si Hahnemann hagués sabut del funcionament del sistema immunològic, segurament hauria atribuït els símptomes a l’al·lèrgia o, com a mínim, n’hauria considerat la possibilitat; però el metge va concloure que allò que produeix la malaltia també la pot guarir: similia similibus curantur. Així que el ben intencionat Hahnemann va cometre pel capbaix dos errors: experimentar en ell mateix i, per tant, no controlar adequadament les variables de l’experiment i generalitzar un resultat d’un únic medicament, la quinina, en un únic individu, ell mateix. Les coses no haguessin passat de la simple anècdota si no fos perquè a molta gent, a qui això de la metodologia científica no els devia preocupar gaire, li va semblar interessant i útil la troballa quan Hahnemann la va publicar a Indications of the Homeopathic Employment of Medicines in Ordinary Practice. Corria 1796.

Alçat en la sorra el palau perillós dels nostres somnis (perdona’m, Espriu), més de dos-cents anys després, l’homeopatia segueix mantenint els seus incondicionals adeptes, malgrat la feblesa dels seus fonaments i tot i que les bases bioquímiques de la medicina no homeopàtica hagin augmentat ostensiblement l’esperança i la qualitat de vida dels humans (almenys en els afortunats països on aquesta revolució s’ha esdevingut).

A diferència de la farmacologia moderna, però, en la qual la dosi és quelcom rellevant i cal adequar-la a cada cas, en homeopatia una dilució és més potent com més diluïda. En casos aguts, les dilucions poden ser de l’ordre d’un mil·lilitre en un bilió de mil·lilitres

10^{-12} i en casos crònics, en un milió de trilions 10^{-30} o bé

0,000000000000000000000000000000000000000000000000000000000001

(M’excuso en el meu astigmatisme si m’he descomptat de zeros) En 65 g de cianur de potassi pur (suficient per matar 325 persones, però ignoro què pot curar), hi ha més de sis cents mil trilions de molècules, exactament

6,02\cdot10^{23}

Però en una dilució com la d’abans, la probabilitat de trobar UNA SOLA MOLÈCULA en 100 mil·lilitres del preparat (mig got dels d’aigua) és d’una contra 160 mil bilions de trilions. Qualsevol químic acceptaria la dilució com a aigua pura. Una persona centenària no arriba a beure cent milions de mil·lilitres d’aigua en tota la seva vida, de manera que no podríem beure’n prou durant tota la nostra vida per morir-ne intoxicats. Una cosa, doncs, és ben certa: els preparats homeopàtics són totalment innocus. Talment la misericordina.

Vegeu una manera divertida d’explicar-ho…

Vídeo: Conferència de James Randi sobre l’homeopatia, Princeton (NJ, EUA), 2001 (subtítols en castellà). La James Randi Educational Foundation atorga un premi d’un milió de dòlars a qui presenti evidències dels fenòmens paranormals.
 
Tonilog

Quan a l’institut es trencava un termòmetre, fèiem una festa a la caça de les gotetes de mercuri; però podeu estar tranquils: en trencàvem pocs, perquè aquella era una educació de Crist i Franco a la paret, de pupitre, pissarra i cal·ligrafia, on el laboratori era només el premi per portar-se bé. Hi anàvem, doncs, poc, al laboratori, certament. Confesso formar part del fracàs escolar d’altre temps: la meva lletra és il·legible, el guix em fa al·lèrgia i m’encanten les cuinetes al laboratori, i sobre Franco i el Crist penjats, doncs bé, Què voleu!, no cal que en parlem…

Arxivat a Ciència i Tecnologia
4 comments on “Els fonaments de l’homeopatia
  1. […] Aquest post continua a Els fonaments de l’homeopatia […]

  2. Julian ha dit:

    Gràcies per fer ver clarament aquesta farsa !

  3. Julian ha dit:

    Reblogueó esto en Para mis amigos… Blogy comentado:
    Los fundamentos de la homeopatía.
    está en catalán pero al final está un vídeo en inglés con títulos en castellano.

  4. locelio ha dit:

    Ha curat a mes filles i la meva dona! I la al·lopàtica no cura, alleujaels símptomes, produint-ne uns altres de vegades pitjors.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: