Retorn a la mediocritat i homeopatia

Sempre hi ha aquell company de classe que va sorprendre a tothom amb una excel·lent nota en el primer examen de Matemàtiques, però que després, a mesura que el curs avançava, ja hem anat veient com les seves notes no són superiors a les de la majoria. Aquest és un tema sabut i estudiat a Estadística. Sovint es tradueix de l’anglès regression toward the mean com a regressió a la mitjana, però m’agrada més la ben descriptiva expressió, també molt emprada, retorn a la mediocritat. Aquí la saviesa popular és definitivament concloent: una flor no fa estiu.

Deixeu-me contar una anècdota per acabar d’introduir el tema:

Fa poc, havent corregut (segurament malament) uns quinze minuts -com faig, Ai!, feia molts vespres-, vaig haver d’abandonar i tornar a casa a ranques pel dolor que em feia un genoll. El diagnòstic?: fractura subcortical en l’epífisi superior de la tíbia. Res complicat, val a dir-ho, però sí molt molest. Com que d’entrada no vaig ésser gaire conscient del mal, no vaig anar al metge fins uns dies després, llavors que allò que jo pensava que era un simple dolor muscular, que em forçava a caminar com una d’aquelles nines anant cap al portal de Betlem, no s’arreglava tot sol. La metgessa es va esverar una mica, em va amenaçar amb la baixa i va remoure cel i terra perquè em fessin molt ràpid una ressonància del genoll, gràcies a la qual vam saber què tenia. Però, entretant, em va receptar una pomada antiinflamatòria local. He de dir que la inflamació va abaixar d’un dia per l’altre, ostensiblement, i, tot i que la fractura seguirà el seu procés normal, la inflamació més controlada em va permetre caminar més o menys simètricament en pocs dies i sobretot poder baixar escales diguem que una amb certa dignitat… Ara bé,

  • Va abaixar la pomada la inflamació? O simplement la inflamació ja era al punt més alt i hagués disminuït igualment?
  • Hi ha una relació causa efecte… o bé simplement un retorn a la mediocritat?

En rigor, no hauríem de treure cap conclusió basada només en la MEVA experiència. Però la pomada ha estat testada mil vegades en casos semblants, sota controls estrictes. Només per això, n’accepto la utilitat, tot i que segurament també hi deu haver una mica de retorn a la mediocritat… Llàstima: no existeix la possibilitat de tornar enrere i comparar com evoluciona el meu genoll amb pomada i sense pomada! Però si ho deixés aquí, hauria caigut en el més trist dels empirismes. No, hi ha més coses: coneixem el component actiu de la pomada, el diclofenac (el nom sistemàtic del qual és àcid 2-(2-(2,6-diclorofenilamino)fenil)acètic), coneixem com actua sobre els teixits i coneixem el mecanisme a través del qual fa abaixar la inflamació. És aquest coneixement allò que permet descartar el retorn a la mediocritat com a raó principal de la millora.

Penseu una mica en el retorn a la mediocritat. Apareix més sovint que no ens pensem. Apareix manta vegades en l’anàlisi de tendències, sobretot si no hi ha un coneixement que relacioni causa i efecte. Els polítics en són uns mestres. Per exemple, sortirem de la crisi per retorn a la mediocritat o a causa de (o malgrat) les (no-)mesures del govern? Encara que la llei de Murfi digui que per malament que una cosa vagi, encara pot anar pitjor, el cert és que en el context europeu on ens trobem no podem imaginar gaire més atur, oi? Molts polítics al govern deuen resar perquè la tendència canviï i, si resen, és que no hi ha cap ciència al darrera.

Fa poc un conegut m’explicava admirat (ja veieu que avui va d’anècdotes) com un seu amic havia aconseguit guarir el fill d’una d’aquestes malalties (?) pròpies de l’adolescència seguint un tractament homeopàtic. Me’n guardaré prou de criticar el conegut del conegut. Jo també sóc pare i, arribat el cas de no tenir alternativa, si algú em digués que fent vodú, un fill meu havia de millorar, creieu-me que no trigaria gaire a parlar amb el bruixot corresponent per complir amb els sortilegis. Per desesperació ens agafem en un ferro roent. O a l’homeopatia. Però convindrem que la desesperació sovint està renyida amb la racionalitat i, per això, quan hi ha un incendi en un lloc molt ple, la gent mor aixafada, no pas cremada. Però el meu conegut, que tenia el fill sa i tot l’enteniment, en cap cas no va considerar la possibilitat que la pretesa malaltia s’hagués resolt a causa del mateix que resol els granets a la cara: el creixement. De nou el retorn a la mediocritat… I encara hi ha més: “sense l’homeopatia, no se n’hagués sortit“, va sentenciar el meu conegut sense adonar-se de com confonia una conjectura amb una conclusió.

En seguirem parlant, de l’homeopatia…

Tonilog
 
 
Addenda postdata:

Aquest post continua a Els fonaments de l’homeopatia

Quan a l’institut es trencava un termòmetre, fèiem una festa a la caça de les gotetes de mercuri; però podeu estar tranquils: en trencàvem pocs, perquè aquella era una educació de Crist i Franco a la paret, de pupitre, pissarra i cal·ligrafia, on el laboratori era només el premi per portar-se bé. Hi anàvem, doncs, poc, al laboratori, certament. Confesso formar part del fracàs escolar d’altre temps: la meva lletra és il·legible, el guix em fa al·lèrgia i m’encanten les cuinetes al laboratori, i sobre Franco i el Crist penjats, doncs bé, Què voleu!, no cal que en parlem…

Arxivat a Ciència i Tecnologia, Cultura i Societat
7 comments on “Retorn a la mediocritat i homeopatia
  1. JoanGalve ha dit:

    En el cas de la inflamació, si que seria més adient el terme “regressió a la mitjana”, donat que la paraula “mediocre” no casa amb el que seria l’estat normal del genoll, hehe.
    Respecte a l’Homeopatia? Qui sap fins on arriba l’efecte placebo. O podria ser el reflexe condicionat de Pavlov? O be seria d’aplicació la comèdia de Molière “El malalt imaginari”?

    • Antoni Alcázar ha dit:

      Gràcies pel comentari.
      No creguis, no. Mediocre ja és un bon adjectiu en el més cas.
      D’altra banda, segurament trobaríem l’homeopatia a mig camí del teatre: entre Molière i el placebo.

  2. didaclopez ha dit:

    Curiosament, el mecanisme d’acció del diclofenac no ha estat del tot aclarit. Hom assum que actua com un inhibidor de l’activitat ciclooxigenasa (E.C.1.14.99.1), els productes de la qual intervenen en la resposta inflamatòria. En els anys 1970, quan fou aprovat, els estudis preclínics i clínics tingueren presents l’efectivitat i els efectes secundaris. Els assaigs farmacològics tenen més d’empíric que no de mecanicístic (encara que els mecanismes sí importen en les fases inicials de selecció de molècules “interessants”). En el cas de l’homeopatia, el problema és que les idees en les quals es basava foren agranades pel coneixement actual que tenim de la natura atòmica/molecular de la matèria.

    D’altra banda, l’efecte placebo és rellevant en el diclofenac i en els altres AINEs, però actua sobretot en l’acció més purament analgèsica.

    • Antoni Alcázar ha dit:

      Gràcies per l’aportació, Didac.

      Quan em van recomanar la pomada tenia alguna notícia d’un cert desconeixement del mecanisme a què faig referència en el post, i una recerca ràpida a clinicaltrials.gov no em va aclarir res. És per això que vaig anar a la farmàcia sense gaire convicció. En la línia argumental del post vaig trobar irrellevant entrar en gaires detalls. Certament que quan es troba una molècula que pot funcionar, les proves que vénen a continuació tenen molt d’empíric, i sovint hi ha fracassos, quan es descobreixen efectes secundaris anys després, que eren insospitats simplement perquè se’n desconeixia el mecanisme, i això assumint l’honestedat de la indústria farmacèutica… Tot plegat, però, no deixa de ser Ciència, sempre discutible.Suposo que estàs d’acord que l’empirisme que sovint va associat als defensors de l’homeopatia (“a mi m’ha funcionat”) és tota una altra cosa.

  3. ramonpitroig ha dit:

    Ja fa uns quants anys que algú em va recomanar deixar la vacuna antigripal i suplir-la per un producte homeopàtic. Ho vaig fer i realment no he tingut ni grip ni tan sols constipats.Celebro que poseu sobre la taula aquestes qüestions i caldrà ser rigorosos també amb les medicines convencionals, els seus efectes bons o nocius… Posar-ho TOT en qüestió amb postures obertes. Espero els comentaris que ens promets sobre l’homeopatia. Gràcies.

  4. Julian ha dit:

    Jo estic d’acord amb Antoni, sóc metge i científici i certament els fármacs que utilitzem en l’halopatía van demostrar reiteradaments ser molt més efectius que el placebo. Abans d’autoritzar la seva distribució, el fet és que tots el fàrmacs porten riscs, citant a Paracelso. “qualsevulla substància es verinosa, sólament és questió de la dosis”.
    Els efectes secundaris surten d’estudis realitzats en fases progresives, (http://ht.ly/sXoAY) que garanteïxen la seva seguritat així i tot, una vegada aprovats entren en una IV fase de farmacovigilancia, en que poden aparèixer efectes que depenen de la variabilitat genètica de la nostra espècie.
    Hi ha un principi que s’ha de aplicar en tota terapèutica que ès “Primo non nocere”, és a dir: “el principal objectiu es no causar dany”, i és que tota activitat sigui médica o quirúrgica porta riscs, beneficis i costos, el balanç entre tots sempre ha de beneficiar al pacient. ës per aixó que existeix la medicina i és per aixó que no és gens fàcil i no ens han pogut substituir per màquines.
    A vegadas l’efecte no superior al placebo demostrat per algunes medicines alternatives, pot portar riscos en retardar diagnòstics i alleshores permetre que una entitat clínica determinada avance i sigui més costosa o complicada de tractar.
    Afortunadament pels naturistes el vuitenta percent de les entitats clíniques són autolimitades, és a dir evolucionaràn a la curaciò faci el que es faci, el que fem els metges és prevenir complicacions i a vegades acortar la seva evolución natural a milloria.
    El problema és el vint per cent restant. Que en máns no entrenades en diagnóstic, poden evolucionar deixant-les a la seva evolució “Natural”.

  5. […] Aquest post és la continuació de Retorn a la mediocritat i homeopatia […]

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: