Jordi Évole: operación falaz

salvados-operacion-palace-530

Després del provocador experiment del Jordi Évole d’ahir tinc un munt de pensaments entrecreuats que vull transmetre en aquest bloc. Intentaré ser molt esquemàtic perquè encara segueixo amb un cabàs ple de sentiments contradictoris.

  • Tothom parla de l’Orson Welles però quan va acabar el fals documental a mi em va venir al cap el JFK de l’Oliver Stone. Precisament, si alguna cosa s’ha criticat del director americà és el seu egocentrisme. Només cal veure la seva omnipresència en els documentals que li va fer al Fidel Castro per adonar-te que si el narrador es posa per damunt de la narració no anem bé.
  • Potser estic equivocat, però aquest perill d’egolatria crec que s’està fent un raconet en un dels periodistes més admirats (també per qui escriu això) d’aquest país. Compte, Jordi, que els elogis i els premis no se’t pugin al cap.
  • Des de que Georges Méliès va demostrar que el cinema, no només podia captar la realitat com van fer els Germans Lumière, sinó que podia mostrar una realitat reconstruida, aquesta dialèctica ja ha estat més que superada: Zelig, Forgotten Silver, F for fake, I’m still here, Borat…
  • No tinc tan clar el concepte de periodisme-ficció. Crec, sincerament, que és un oxímoron. El periodista ha de ser un pont entre la realitat i l’espectador, no entre la ficció i l’espectador.  Això només ho fan els escriptors (amb el pacte ficcional signat pels lectors) o els demagogs i ja tenim suficients dosis avui dia d’aquests últims.
  • Jordi Évole pot començar a tenir problemes si es creu el més llest de la classe. I, especialment, pot tenir problemes si es comença a creure imprescindible. De periodistes d’aquest estil (José María García, Luis del Olmo, Federico Jiménez Losantos, etc.) hem tingut un excedent els darrers anys.
  • Jordi Évole és valent però no suïcida. La farsa la va construir de la mà de la llar de jubilats. Els seus col·laboradors van ser polítics i periodistes que ara l’única preocupació que tenen és a quina hora es juga la partida de petanca (potser l’excepció és Gabilondo però suposo que molts estaran d’acord si dic que està més que amortitzat). Évole no va aparèixer durant tot el documental, no va prestar ni la seva veu, ni el seu rostre. De la seva boca no va sortir cap mentida. Tonto, no ho és.
  • Vaig espantar-me al veure lo bé que mentien alguns. Sobretot, Luis María Ansón. L’experiència és un grau.
  • La denuncia de que aquest país és ingenu, que s’ho empassa tot i que ens agraden les consparanoies no calia. Ja ho sabem, Évole. Som una societat penosa. I? Ho arreglaràs tu?
  • Deia Lubitsch que tragèdia més temps igual a comèdia. Ens podem riure del 23-F? I d’ETA? No seré jo qui respongui.
  • Més d’un monàrquic s’ho va passar de conya. Si una mentida petita, amaga una mentida més gran, quan es descobreix la realitat de la mentida petita ens oblidem de la mentida més gran.
  • I per acabar, em sembla un exercici de cinisme que tot just acabada la farsa es demani perdó. Llenço la pedra i amago la mà. Entremaliadura de nen petit?
  • Ara tinc un dubte: quant del que hem vist al Salvados és veritat i quant és mentida? Podré tornar a veure l’Évole sense pensar que potser m’està enganyant? No ho sé. Deixem que baixi el soufflé. 

Twitter: @alexsocietat

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: