Per què són de color els colors?

A l’institut, anar d’excursió volia dir sortir de les parets de color verd amb la foto de l’excel·lentíssim dictador i la creu penjats damunt la pissarra, i tot el que allò representava. A ningú no pot estranyar que fotre’n el camp generés un doll d’endorfines. Entre això i les hormones que ja teníem de natural a l’edat més hormonal, en anar d’excursió, sempre acabàvem parlant pels descosits i rient per les butxaques. Devia fer, de ben segur, força enrenou, tota aquella colla…

Certa vegada, ens van dur a l’antic museu de geologia de Barcelona. Del museu de geologia, he de dir que en recordo poc: mirar i no tocar, vitrines inclinades de fusta fosca, minerals estranys de complicades formes geomètriques, noms estrafolaris, i un bidell de mala jeia (solien ser així en aquells anys els bidells) que es devia haver llevat de mal peu, el mal-cagat. Tot plegat prou rònec. De les explicacions del professor de Ciències, és impossible que en recordi res, de tan esvalotats com érem, i del seu tarannà, el respecte -això sí- que ens professava… Però hi va haver una cosa que sí que ens captivà: hi havia una llum ultraviolada -que jo veia violada i no entenia per quina raó li deien ultraviolada- sota la qual podíem posar-hi la mà (Era l’única interactivitat en un país de partit i tele únics sense votacions ni drets on res no era qüestionable). De seguida ens vam afanyar a posar-hi la mà, és clar! I vet aquí que la mà d’un company -d’aquells que tothom respectava perquè ja era palès que s’afaitava- mostrava unes taques fosques d’un to més aviat blavenc als dits que cap altra mà no mostrava sota la mateixa llum. Ai las! Ves per on que aleshores vam saber -perquè el professor ens ho va explicar- que el company… FUMAVA!!!

Per què li deien ultraviolada a la llum violada? Per què les traces de nicotina no es veuen amb llum blanca i sí amb la llum ultraviolada? Per què el cel és blau? Per què les taronges són de color taronja? Què vol dir ser de color vermell? Què és exactament el color?

120821-P1020014-wFotografia: posta de sol al Garraf a bord del veler Nora 

D’entrada, diguem-ho ben clar: el color és un invent del cervell, la representació dels impulsos elèctrics que el nervi òptic envia cap a la part del cervell que els interpreta, el còrtex visual. La nostra representació del món, molt lligada al sentit de la vista, és segurament ben diferent a la representació del món d’un rat-penat o d’un dofí, lligades al sentit de l’oïda. Però tot són representacions vàlides perquè, en cada cas, l’evolució va anar seleccionant allò que resultava més útil per sobreviure. Quina perspicàcia la de Plató i la seva caverna!: Matrix no és, en realitat, cap film de ciència ficció…

Podem imaginar la llum -i tot l’espectre electromagnètic- com format per minúscules partícules, el fotons, movent-se sempre a 299 792,458 km/s, si fa no fa, 300 000 km/s. Alguns són molt energètics, d’altres no tant. Els menys energètics no els detecta l’ull, però sí que ho fan els receptors de ràdio o els mòbils. Els més energètics, com els raigs gamma,  impossibilitarien tota mena de vida: quin sentit tindria que l’ull els detectés? L’ull humà només és sensible a una mínima part de tot l’espectre, que el cervell interpreta des del blau (més energia) fins al vermell (menys energia). Entre ambdós, hi ha tota la gamma de colors, cadascú amb la seva energia. Altres ulls tenen una gamma més àmplia o bé correguda més enllà del blau i el violat (l’ultraviolat), com les abelles, perquè evolutivament els convingué més. La barreja de tots els colors -és a dir, de fotons d’energia diferent- és percebuda com el color blanc, mentre que l’absència de fotons -com quan tanquem els ulls- és percebuda com a negre. Vet aquí, doncs, que veure blau, verd o vermell equival a rebre fotons amb més, amb menys, o encara amb menys energia.

Spectrum441pxWithnm

Si il·luminem un objecte amb llum blanca, que conté tots els fotons, i el veiem verd és perquè l’objecte els ha absorbit tots, llevat dels verds, que han rebotat fins a l’ull. El mateix objecte, il·luminat només amb fotons de llum vermella, el veuríem… negre, perquè no en podria rebotar cap. El blau i el vermell són els colors del cel. La llum del sol emet molts fotons vermells, poc energètics, i pocs de blaus, molt energètics. Les plantes del nostre món van ajustar llur sensibilitat al que es van trobar (les que no ho van fer, ja no existeixen) i la majoria d’elles absorbeixen només llums vermella i blava -l’energia dels fotons de les quals empren per dur endavant la fotosíntesi- i reboten la resta. Per això les veiem verdes; però els fruits, molts dels quals requereixen de ser ben visibles per acomplir llur funció, són de colors molt contrastats i vistosos sobre el fons verd. En un món amb el sol més fred i, doncs, vermellós, potser les plantes serien grogues i les taronges madurarien del groc cap al verd.

És clar que un raig de llum d’un color determinat mai no està format per fotons exactament de la mateixa energia i sempre n’hi ha d’una mica més energètics i d’una mica menys. Per això, els objectes presenten tants matisos i és per això també que veiem una mica de llum blava en un focus de llum ultraviolada, i vermella quan és d’infraroig. I la neu, tan blanca ella, apareix blava en les fotografies: és l’ultraviolat rebotant a blanquerna, massa energètic i agressiu per a la pell i els ulls, i que ens obliga a empastifar-nos amb cremes i protegir-nos amb ulleres.

La fotografia d’aquest post suggereix equilibri, calma, quietud. Segurament a causa del mar com un mirall, dels colors càlids, de la geometria previsible, sense sorpreses, de les diagonals de la coberta del veler i d’un sol sobre la diagonal principal de la imatge, aquella que baixa d’esquerra a dreta, seguint el sentit de l’escombrada de la vista de l’únic animal amb cervell asimètric. No sabrem si és la imatge que enganya el cervell o el cervell que ens fa interpretar la imatge. El color? Què és el color?

Tonilog

Quan a l’institut es trencava un termòmetre, fèiem una festa a la caça de les gotetes de mercuri; però podeu estar tranquils: en trencàvem pocs, perquè aquella era una educació de Crist i Franco a la paret, de pupitre, pissarra i cal·ligrafia, on el laboratori era només el premi per portar-se bé. Hi anàvem, doncs, poc, al laboratori, certament. Confesso formar part del fracàs escolar d’altre temps: la meva lletra és il·legible, el guix em fa al·lèrgia i m’encanten les cuinetes al laboratori, i sobre Franco i el Crist penjats, doncs bé, Què voleu!, no cal que en parlem…

Arxivat a Ciència i Tecnologia
2 comments on “Per què són de color els colors?
  1. Jordi Camps ha dit:

    Quin article més interessant. Francament, m’ha captivat. Sabia alguna cosa de tot això que heu exposat, però ni de lluny me’n imaginava tant. Una altra cosa que m’ha sorprés -sempre suposant que ho hagi entès bé-, és que ji tenia entès que el color vermell era un color càlid, i segons la vostra exposició, és un color no gaire energètic. Però vaja ! pensi el què jo pensi, això no es canviarà pas, oi ? Molt bé Sr. Alcàzar. M’ha agradat molt.

    • Antoni Alcázar ha dit:

      Gràcies pels elogis. La classificació de colors en freds i calents no té d’entrada res a veure amb l’energia de què són portadors. Més aviat es relaciona amb qüestions més subjectives, amb les emocions que suggereixen més que no pas en raons.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: