Que sóc independentista, no imbècil

A veure… Generalment, quan hi ha diversos fascicles o parts d’alguna cosa, s’hi posa el número de fascicle. En l’elecció de l’actual papa hi va haver debat sobre el tema… Francesc o Francesc I? Els entesos digueren aleshores que mentre no hi hagués un Francesc II, s’havia d’anomenar Francesc; doncs per ara només n’hi ha un. L’entrada no va de papes… El que vinc a dir és “Que sóc independentista, no imbècil”, és, segurament, la primera d’altres entrades que seguiran la mateixa línia. Tot i que avui és la primera i no en tinc cap altra de prevista, estic completament segur que hi haurà properes entregues.

El fet doncs, és que aquesta setmana he llegit una parell de notícies que em mereixen destacar en aquesta entrada. El primer titular fa referència al conseller d’Empresa i Ocupació, Felip Puig, on segons un digital afirmava que “Si volem tenir un país normal no podem acceptar aquesta ‘burrada’ de recentralització” o “Si el nostre país vol ser un país normal no pot acceptar aquesta ‘burrada’ de recentralització”. Poso les dues perquè realment no sé què va dir textualment en l’entrevista a RAC1. El mateix digital posa que va dir ambdues coses textualment… Coses del periodisme actual que s’entossudeixen a posar paraules que no han dit en boca de la gent. Podrien resumir la cita però no, ho posen textualment; encara que la cita no sigui textual… En fi…

Així doncs, alerta! Sóc independentista, no imbècil. Si analitzem la frase una mica amb cura veurem com insulten la nostra intel·ligència. Tampoc és cap cosa nova… Senzillament tornar-ho a deixar palès. “Si el nostre país vol ser un país normal […] no pot acceptar aquesta ‘burrada’ de recentralització”. A veure senyor Puig… Quin coi de sentit té fer un país, esdevenir un país, i tenir les coses centralitzades en un altre país? Si m’ho pot explicar com si fos una criatura de 4 anys… O és que quan diu país vol dir comunitat autònoma de règim comú? Si vol dir comunitat autònoma de règim comú, no és un país, de manera que no som independents; si no som independents som dependents i, si som dependents, depenem de les regles del qui mana. Espanya en aquest cas. Què coi es queixa?

El mateix digital, informa dels quatre àmbits des dels quals la Generalitat no permetrà aquesta recentralització: àmbits de país, jurídic, polític i operatiu. No entraré en detalls. Si esdevenim país, què coi m’importa la recentralització que facin a un país aliè al meu? Que m’ho expliquin com si tingués 4 anys. Per quina raó es vol ser un país sense ser-lo? Per quin motiu voler canviar l’estat espanyol? Encara no han entès que el que volem molts és un estat propi i no canviar el dels nostres futurs estimats veïns? No vull canviar Espanya ni anar-m’hi a queixar, senzillament vull que ells facin la seva per la seva banda i nosaltres la nostra per la nostra. Dos països. Així de simple.

La segona fa referència a l’ANC. La primera entrada de Signa un vot per la #independència va tenir un xic de polèmica… Ara mateix, continuo pensant el mateix però de manera més reafirmada i contundent. Recordo la presidenta de l’ANC apostant primerament per la consulta que s’havia de fer sí o sí perquè la llei catalana (potser ignorant que no deixa de ser res més que una Llei Orgànica Espanyola i sempre queda i quedarà per sota de la seva constitució) ho permetia. Un cop van veure que això de la consulta no anava ni amb rodes, han anat a la caça de signatures “perquè els representants electes del poble de Catalunya DECLARIN LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA, d’acord amb el dret internacional, com a molt tard l’11 de setembre de 2014”. Bravo. Sensacional. Brillant. Una de les coses que criticava a l’entrada era aquesta, la data. Si bé el procés ja no em sembla democràtic perquè només hi participen els que hi estan a favor, sense cens i sense suport institucional, demanen la signatura per declarar la independència l’11 de setembre del 2014.

Aquesta setmana doncs, en l’esborrany que presentaran de la ponència política, aposten per declarar la independència pel Sant Jordi del 2015. Perdó? I ara què passa amb totes aquestes signatures? Si jo hagués demanat la signatura a la gent… no sé com em sentiria… Si jo hagués signat, no sé com em sentiria… Bé, sí que ho sé… La primera reflexió doncs, és, i ara què amb tota aquesta campanya? Què amb totes aquestes signatures? Des del meu punt de vista, han tornat a cometre un mateix error. Una data.

Escolteu, insisteixo amb el tema, admirable, respectable, ànims… tot però, seriositat. La independència no és un joc. Marcar l’agenda política des de fora la política i a més canviant d’opinió i/o estratègia cada dos per tres… Alerta. Seriositat. Seriositat perquè, insisteixo, tornen a posar una data. Encara sembla que no han entès que no és un problema d’una data, sinó de legitimitat democràtica i de tenir els deures fets. És a dir, eleccions i creació d’infraestructures d’estat. No envà, insisteixo, ànims si tot això servei per mantenir el caliu tot i que em sembla que alguns ja en comencen a estar farts. No del procés, sinó de la deriva que sembla que hi hagi i la falta d’estratègia i/o full de ruta. Per mi està clar des del primer dia. Ho expliquí crec que força encertadament a l’entrada La via del referèndum

Total, que continuïn marejant la perdiu tant com vulguin. Amb il·lusió. Fa mesos m’hauria esquinçat les vestidures però ara… Continuo de molt bon humor. Només deixar palès que sóc independentista, no imbècil. Que jo me n’adono d’aquestes coses. Ho poden continuar fent però a alguns no ens passa desapercebut.

Carles Costa – Que sóc independentista, no imbècil

_

Quant a

Enginyer Tècnic en Informàtica de Sistemes per la UOC i, Persona Humana. ccm1714cat@gmail.com He escrit un llibre: Construint la meva Catalunya ideal. El pots llegir i descarregar des del meu bloc (www.ccm1714.cat).

Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: