Mentre em tallen els cabells penso en cabanes, Roma, Harley-Davidson i Europa

La gent de Harley-Davidson® varen començar les seves activitats empresarials un llunyà 1903 en una cabana de fusta prop de les vies del tren que tan agraden als americans encara no sé ben bé perquè. Aquestes cabanes americanes, petites i malparides com la de la gent d’HD, deuen representar allò que entenem pel somni americà, el sorgir del no res i enfilar-se al cel de pur èxit.

Moltes empreses americanes mostren orgulloses petites cabanes malparides on han nascut i, algunes, les refan com una atracció turística que els dura els anys justos per pensar que cal un nou rumb i que s’ha d’enderrocar amb dinamita tot allò que pudi a passat.

A la vella Europa, les empreses no solament no han nascut de petites cabanes remotes que no poden ensenyar, sinó que encara viuen i treballen en general en instal·lacions que als States dinamitarien segur sense pensar-s’ho dos cops.

Jo de petit jugava a cabanes amb els meus amics de calça curta, però mai no vàrem tenir, l’encert, la picardia, la puteria, la sort o la dissort de començar a fabricar collonades i muntar un imperi dos anys més tard com fan els nostres amics ianquis i poblar el planeta amb franquícies de collonades, com ara pizzes falses, hamburgueses refotudament saboroses o hotdogs extraordinàriament gustosos, motos que no van enlloc o ordinadors de verduleria.

Alguna cosa falla i, ara que a les envistes del bon temps comencem a entrar en ratxa de festes majors, començant per la de Ripoll, penso que no anem bé i que no se perquè sempre acabem rebolcant-nos a la nostra merda històrica, conservant fins a la sacietat i el fastig les restes no gens glorioses del nostre passat minúscul i irrellevant.

Romanus civis sum m’agrada proclamar en un intent de creure’m que tot anirà bé malgrat la corrupció generalitzada, la incompetència suprema i la mala llet general. Les meves cabanes d’infant ja se les va endur el vent i el temps i crec que l’encert ianqui als negocis no era una de les nostres virtuts, per això m’agrada exclamar que, entre altres coses, les eleccions europees em suen la polla en gran manera, com les municipals, les catalanes i les estatals entre moltes altres coses que denoten el meu bon estat d’ànim.

Així, ara, connectat al món per caríssims telèfons intel·ligents (un puto telèfon no és intel·ligent, collons) que han de funcionar a mig gas per les escanyades connexions dels operadors de telefonia que no dubten a cobrar a preu d’or connexions 4G i 3G de puta merda, cada dia em complau més el vent entre els arbres, el sol a les cames i el puto fred del ripollès arrapat al cos que no ens deixa mai en cap estació, ni de tren.

Potser per això sovint recordo amb afecte la cabana que amb els amics teníem vora al riu, aquella cabana plena de secrets i tardes de pluja, cels ennuvolats i calors asfixiants, tomba de capgrossos i hermètic cementiri de confessions amoroses inconfessables. Sí, sovint recordo aquella cabana que ja deu ser Ter avall emprenyant el minso cabal del Ter entravessada a les comportes de desguàs de Sau o Susqueda i no acabo d’entendre perquè no vàrem muntar-hi una indústria de fabricació d’armes, canons, cargols, eines de fusteria, motos sorolloses o dels caramels de goma picant que ara venen al Lidl a bon preu. Devíem ser unes ànimes de càntir sense remei, segur.

Cabanes, bona cosa. Rock me mama.foto

blogger des de petit però ho vaig descobrir de gran

Tagged with: , ,
Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: