Amb el 99.9% no n’hi ha prou

En la història de la ciència, sempre hi ha, simplificant força, dues menes de persona: el creatius que sovint engeguen a dida teories antigues a base de substituir-les per idees noves, i els qui es mouen dins les idees existents tot consolidant-les i aprofundint-les. Entre aquest darrers, trobaríem Henry Cavendish (1731-1810), un home metòdic i tossut que va ser capaç de pesar el nostre planeta a força de ser minuciós, rigorós i sistemàtic, i tot, sempre, incansablement.

La història de la determinació de la composició de la nostra atmosfera n’és un exemple. Cavendish es va adonar que el nitrogen que obtenia de l’aire era diferent del que obtenia per altres mètodes. Hi havia un 1% de l’aire que no semblava reaccionar de la manera esperada. Tanmateix mai va poder explicar-ho, perquè en aquell moment el món científic vivia ben embolicat en les idees del flogist . Calien idees noves.

Anys més tard, amb els aires nous (literalment) de les idees sobre el flogist superades, Lord Rayleigh (1842-1919) va trobar una diferència del 0,1% entre la densitat del nitrogen obtingut a partir de l’aire i la del nitrogen obtingut per altres vies. Un 0,1% és molt poc. El meu mòbil fa 112 mm de llarg, però si volgués precisar com ara en la densitat del nitrogen, hauria de dir que fa 112,000 mm i un mòbil un 0,1% més llarg faria 112,112 mm. És clar que aquest 0,1% podia ser un error, un error realment petit sobretot si el situem en un context tecnològic de finals de segle XIX, però Lord Rayleigh, com Cavendish, solia repetir els seus experiments una i mil vegades. I sempre apareixia aquell 0,1%. No, els errors vénen i van -perquè tenen un component aleatori- però aquest 0,1% persistia obstinadament fins i tot canviant el disseny experimental. Ai! No poder explicar un 0,1% és molt més del que algunes persones especialment primmirades poden suportar.

Amb l’ajuda de William Ramsay (1852-1916), finalment va poder demostrar que la diferència de densitat mesurada entre el nitrogen de l’aire i l’obtingut per mitjans químics es devia a l’existència en l’aire d’un 1% d’un altre gas, aquell 1% que Cavendish havia trobat un segle abans. Com que el nou gas no reaccionava amb res, li van posar el nom de gandul en grec, αργος, és a dir, argó. Això succeïa el 1894. Avui sabem que l’aire està composat de nitrogen (78,084%), oxigen (20,946%), argó (0,934%) i una mescla de traces de diferents gasos. Vet aquí com aquell 0,1%… va portar a descobrir la composició de l’aire, l’argó i, més tard, tot un reguitzell de gasos inerts i ganduls com ell: és el que suceeix quan obrim una nova porta.

L’any 1904, Lord Rayleigh fou honorat amb el Nobel de Física pel seu descobriment de l’argó i Ramsay pel de Química per les seves aportacions al coneixement de la composició de l’aire. En realitat, tanmateix, van ser premiats per no conformar-se en explicar només el 99,9% de les coses que feien.

Quan a l’institut es trencava un termòmetre, fèiem una festa a la caça de les gotetes de mercuri; però podeu estar tranquils: en trencàvem pocs, perquè aquella era una educació de Crist i Franco a la paret, de pupitre, pissarra i cal·ligrafia, on el laboratori era només el premi per portar-se bé. Hi anàvem, doncs, poc, al laboratori, certament. Confesso formar part del fracàs escolar d’altre temps: la meva lletra és il·legible, el guix em fa al·lèrgia i m’encanten les cuinetes al laboratori, i sobre Franco i el Crist penjats, doncs bé, Què voleu!, no cal que en parlem…

Arxivat a Ciència i Tecnologia
One comment on “Amb el 99.9% no n’hi ha prou
  1. didaclopez ha dit:

    Precisament avui a “Empèdocles moderns” parlem de la descoberta de l’argó. Un curiós element aquest, la massa atòmica del qual no és la mateixa a l’atmosfera de la Terra que a l’atmosfera de Júpiter…

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: