CORONA D’ARAGÓ O CORONA CATALANO-ARAGONESA?. DIFERÈNCIES, CONCEPTES, PREJUDICIS I SOLUCIÓ CIENTÍFICA

Formació de Catalunya
La victòria dels exèrcits musulmans del berberisc Tarik contra les tropes del rei visigots Roderic a la batalla de Guadalete, va ser el mes de ramadà de l’any 93 de la hègira – equivalent al nostre calendari any 712-. Aleshores els exèrcits musulmans avancen ràpidament cap al nord de la península i ocupen sense resistència vàries ciutats .
Musa Ibn Nusair des de Saragossa va emprendre una marxa de vint jorns per les antigues vies romanes va arribar a Tarragona, que va caure sota el poder sarraí després d’un curt setge. Lleida, Monsó i Fraga van capitular pràcticament sense resistència a finals del 713. Hom creu que la resistència va ser nul•la o inexistent .
Malgrat la tolerància dels nous dominadors alguns van fugir del lloc on vivien i es van establir al Rosselló i a les contrades de Narbona, Carcassona i Besieres .El rei franc Lluís el “pietós” va iniciar les conquestes de territoris del que seria Catalunya. El 785 Girona va ser conquerida, a les contrades de l’Alt Urgell, Pallars i Ribagorça van ser igualment conquerides. La conquesta avança lentament però constant .
o La marca
Els Pirineus van ser el bressol de Catalunya, on s’hi van organitzar els primers nuclis resistents cristians. Després de la victòria de Carles Martell a la batalla de Poiters (732) els reis francs van assegurar la frontera meridional del seu regne d’aquesta es va establir la marca hispànica. Sota l’empara d’aquesta marca es van formar les primeres unitats feudals. El 815 la marca estava dividida en cinc comtats. Barcelona, Girona, Empúries, Rosselló i Urgell-Cerdanya. Aquests comtats estaven organitzats militarment i el comtat de Barcelona era el més important i per això el comte de Barcelona era alhora l’administrador de la marca. Guifré el Pilós comte de Barcelona .

El imperi carolingi tenia uns territoris que anomenava "marques" que servien de "coixí" - per dir-ho d'alguna forma amb els territoris que tocaven amb l'estranger. Així va nèixer la Marca Hispanica.

El imperi carolingi tenia uns territoris que anomenava “marques” que servien de “coixí” – per dir-ho d’alguna forma amb els territoris que tocaven amb l’estranger. Així va nèixer la Marca Hispanica.


El imperi carolingi tenia uns territoris que anomenava "marques" que servien de "coixí" – per dir-ho d'alguna forma- amb els territoris que tocaven amb l'estranger. Així va nèixer la Marca Hispanica que confrontava l’imperi carolingi amb els regnes musulmans de la península.” width=”300″ height=”289″ class=”size-medium wp-image-25671″ /> El imperi carolingi tenia uns territoris que anomenava “marques” que servien de “coixí” – per dir-ho d’alguna forma amb els territoris que tocaven amb l’estranger. Així va nèixer la Marca Hispanica.[/caption]
Van fer falta dos-cents anys per consolidar aquesta unitat política que començaven a formar els comtats catalans. L’ emirat de Còrdova amenaça l’existència dels nuclis cristians – Barcelona va ser enderrocada el 985 pel militar sarraí Al-mansur- i per una altra banda el domini carolingi i la seva protecció es van anar esvaint així que aquests comtats es van haver de reforçar la seva organització i defensa .
o Ramon Berenguer III i l’enlairament internacional de Catalunya
Però és amb Ramon Berenguer III que Catalunya surt dels seus límits reduïts i pren una volada europea que mai més tornarà a perdre. Així tenim que Ramon Berenguer III va intervindre a Provença i el van anomenar “el duc pirinenc.” No obstant això va donar prestigi a Catalunya i va sentar un precedent futur. A va impulsar el repoblament del Tarragonès (1118), va avançar cap a les terres lleidatanes i va col•laborar amb Però Ansúrez i Guerau Ponç en la conquesta de Balaguer (1105) va pressionar el regne musulmà de Lleida però va ser derrotat a Corbins (1126).

Però a més va conquerir Mallorca i Eivissa. El papa Pasqual II publica (1113) una butlla de croada al bisbe de Pisa. L’estol pisà es fa a la mar i arriba a Catalunya. Ramon Berenguer III, va ser sol•licitats pels pisans perquè s’ unís a l’expedició. Va acceptar i va ser proclamat cabdill suprem de l’expedició i l’expedició va partir el juny de 1114 i el resultat va ser la conquesta d’ Eivissa i Mallorca, no obstant va ser una conquesta efímera, ja que va tornar a ser musulmana .
El cronista pisà Enric de Pisa va narrar l’ expedició a Mallorca i va descriure Ramon Berenguer com “el monarca dirigent d’ un poble, que anomena català, precedent d’una pàtria que denomina Catalunya. Aquestes paraules apareixen per primer cop escrits en aquest sentit .
Va aconseguir la independència eclesiàstica de Catalunya amb la donació de Tarragona al bisbe de Barcelona Oleguer per a qui va obtenir la dignitat arquebisbal .
• Ramon Berenguer IV i la unió amb Aragó
Ramon Berenguer IV va començar a regnar el 1131 quan tenia 17 anys i ja donava mostres de saviesa i maduresa. Un dels primers actes va ser la reunió de Pau i Treva en què va congregar personatges eclesiàstics i feudals per tractar de l’ús de la terra .
Castella amenaçava amb el seu expansionisme per la península ja que el 1134 el rei d’Aragó (Alfons el Bataller) va morir sense successió i al final va ocupar el seu lloc el seu germà Ramir el Monjo. Però el rei de Castella Alfons VII ambicionava Aragó i això representava un perill per a Catalunya per a la seva independència, una probable amenaça per a la seva integració, una segura amenaça per al seu expandiment (encara faltaven per reconquerir Lleida i Tortosa) .
El nou rei aragonès Ramir el Monjo era molt poca cosa contra el rei castellà i ha de fugir de Saragossa i buscar refugi a Ribagorça. Va ser la intervenció de Ramon Berenguer IV – i d’altres personatges influents- que van evitar l’annexió d’Aragó per Castella. Però el perill subsistia i la manera d’evitar-lo era que Aragó s’unís amb Catalunya. Aragó tenia una primogènita, el comte de Barcelona era solter
El 1137 arran de la mort de Alfons I d’Aragó (1134) i l’entronització de Ramir II el monjo, i l’esponsalici de la filla d’aquest (Peronella) amb Ramon Berenguer IV. I així va esdevindre príncep d’Aragó, governador efectiu del regne. El seu sogre – primer- i la seva dona després van posseir el títol reial . A més Ramon Berenguer va haver de negociar amb les ordes de l’Hospital (1140), del sant sepulcre (1141) i del Temple (1143) dels quals va obtindre la renúncia als drets successoris d’ Aragó. També va haver de negociar amb Alfons VII de Lleó i Castella per recuperar territoris de la vall de l’ Ebre que pertanyien a l’ Aragó i que Castella havia ocupat i la retirada de les tropes castellanes de l’ Ebre a canvi del vassallatge del comte .

Retrat del matrimoni de Peronella (hereva d'Aragó) i Ramon Berenguer IV (de Catalunya. Al marge superior esquerra hom pot veure l'escut que  tenia el regne d'Aragó abans de la seva unió dinàstica amb Catalunya

Retrat del matrimoni de Peronella (hereva d’Aragó) i Ramon Berenguer IV (de Catalunya. Al marge superior esquerra hom pot veure l’escut que tenia el regne d’Aragó abans de la seva unió dinàstica amb Catalunya


o Conseqüències de la unió amb Aragó
Les conseqüències d’aquesta unió dinàstica entre Aragó i Catalunya va tenir efectes que Aragó no caigués en mans de Castella i mantingués la seva independència però sobretot van ser la caiguda de Tortosa (1148). Reconquerida Tortosa Ramon Berenguer IV va adreçar l’esforç reconqueridor cap a Lleida. Per evitar que els sarraïns de Fraga poguessin ajudar Lleida les dues ciutats van caure alhora i al mateix dia, el 24 d’octubre de 1149 i poc temps després va caure Mequinensa . La conquesta de Lleida va ser important ja que estava destinada a ser la capital de la Catalunya orienta amb influència cap a l’ Aragó. El comte d’Urgell va ajudar el comte de Barcelona en la conquesta com també van ajudar els aragonesos .
o El bon govern i bona obra de Ramon Berenguer IV
La gran obra de Ramon Berenguer IV va resultar uns dominis que tenien per columna vertebral els Pirineus i els braços del qual s’ estenien a banda i banda per les terres del litoral mediterrani: l’un cap a Provença, l’altre cap a València i un domini directe i efectiu sobre els territoris catalans de la casa de Barcelona, sobre el regne d’ Aragó i aviat sobre Provença a més tenia drets sobre el regne de Navarra .
A més amb el tractat de Tudellén (1151) entre Alfons VII i Ramon Berenguer IV es van repartir els territoris musulmans per reconquerir encara: a Catalunya li tocaven València, Dènia i Múrcia i la resta pel regne de Castella.
Respecte Occitània Ramon Berenguer IV el 1143 va ajudar Guillem (IV) de Montpeller a recuperar aquesta ciutat. El 1144 va assumir la regència del comtat de Provença a causa de la mort del seu germà Berenguer Ramon I, i degut a la minoria d’edat del seu nebot va el 1154 va ser elegit senyor de Bearn .
Territoris governats per Ramon Berenguer IV. Primer tenim Catalunya, els comtats occitans ja feia temps que estaven vinculats a Catalunya, cal afegir-hi Aragó - pel seu matrimoni amb Peronella- i les conques de Lleida, Franga i Tortosa als musulmans.

Territoris governats per Ramon Berenguer IV. Primer tenim Catalunya, els comtats occitans ja feia temps que estaven vinculats a Catalunya, cal afegir-hi Aragó – pel seu matrimoni amb Peronella- i les conques de Lleida, Franga i Tortosa als musulmans.

o Corona d’ Aragó, Catalunya o Corona catalano-aragonesa?
Ramon Berenguer va ser comte de Barcelona però la seva muller Peronella era reina d’ Aragó i això tindria un efecte en els seus descendents, a partir d’aleshores serien primer reis d’ Aragó i després comtes de Barcelona i cada nou reialme que s’afegeix a la corona fa recular Catalunya un lloc més. Per exemple Jaume I ostentarà el títol de comte de Barcelona en quart lloc perquè era rei d’ Aragó, de Mallorca i de València. Molt més tard Alfons el magnànim arribarà a ocupà el novè i fins el desè lloc, però a més el nom de Catalunya va desaparèixer sota molts aspectes sota del d’ Aragó .
Aragó va passar a designar per extensió i per natural desig d’abreujament tot el conjunt dels estats catalano-aragonesos. El casal de Barcelona va ser designat pels mateixos catalans amb el nom de “casal d’Aragó.” A més els historiadors espanyols van trobar la manera de fer-ne ús i abús. Es parla de expansió marítima d’ Aragó, de marina aragonesa quan precisament Aragó en aquests darrers aspectes no hi tenia res a veure i Catalunya, que era la que hi tenia només a veure en la vessant marítima desapareixia. I a més desapareixia en d’altres aspectes com per exemple Ramon Muntaner – el conegut cronista català i en llengua catalana- és anomenat per un historiador francès “vieux chevalier aragonais” . Un altre cas d’ ocultació del mot Catalunya i Catalans és el de Giménez Soler a la seva obra “La edad media en la corona de Aragón” i que en els capítols “La expansión marítima aragonesa” i “Expansión aragonesa en el Mediterráneo”, pp. 138-143 i 200-205 no menciona ni un sol cop el nom de català i ni una sola vegada el de Catalunya. I com aquest podríem trobar molts altres autors espanyols que bescanten Catalunya per omissió.
A més, amb la unió amb Aragó va succeir una altra cosa i és que amb Ramon Berenguer IV no només el nom d’ Aragó va sobreposar-se al de Catalunya sinó també al nom dels sobirans de Catalunya. Amb Ramon Berenguer IV acaben els noms tradicionals de les nissagues comtals. Ni Ramons ni Berenguers, ni Guifrés ni Borrells ni Hugs ni Bernats no tornaran mai més a figurar entre els descendents sinó els noms d’ Alfons i Peres seran els que duran els primers reis catalans dins del llinatge .
Però a més aquesta família reial que duia el nom d’ Aragó eren catalans de soca-rel i així ho diu Soldevila: “català fou llur idioma familiar; les armes de llur nissaga catalana- els quatre pals vermells sobre camp d’ or- (…) mentre deixaven en l’oblit les armes dels seus ascendents aragonesos – la creu vermella en camp d’argent, amb els quatre caps truncats de reis sarraïns. La numeració que seguien era de l’ aragonesa per als Alfonsos i Peres” però a més Soldevila recalca “Així veiem com tota la classificació de l’antic Arxiu Reial (avui dins l’ Arxiu de la Corona d’ Aragó a Barcelona) – prop de tres milions de documents solament en els registres- és feta sobre la base de la numeració reial catala”. Pere el cerimoniós (quart a Aragó) va manar de posar a la seva biblioteca un rètol que hi fiqués “Aquesta és la llibreria del rei En Pere III”

Emblema nacional d'Aragó abans de la seva unió dinàstica amb Catalunya

Emblema nacional d’Aragó abans de la seva unió dinàstica amb Catalunya

Document medieval dels Usatges de Barcelona (ACA ms. de Ripoll, núm. 38, fol. Documents cabdals de la Història de Catalunya). Hom pot observar al rei Alfons II envoltat de la senyera. La bandera catalana apareix en document medievals i no pas com a "barras de Aragón" terminologia errònia.

Document medieval dels Usatges de Barcelona (ACA ms. de Ripoll, núm. 38, fol. Documents cabdals de la Història de Catalunya). Hom pot observar al rei Alfons II envoltat de la senyera. La bandera catalana apareix en document medievals i no pas com a “barras de Aragón” terminologia errònia.


• Opinió d’altres historiadors
o Jaume Vicens Vives
(Girona 1910- Lió 1960) es va formar a la facultat de Lletres de Barcelona (1926-1930) és una figura cabdal que va renovar la historiografia catalana i va exercir un gran lideratge públic va deixar una obra immensa, més de tres-cents cinquanta títols- va ser deixeble de Bosch i Gimpera i de Antonio de la Torre, la seva tesi doctoral ubicada al segle XV: Ferran II i la ciutat de Barcelona. La guerra civil el va apartar de l’ensenyament universitari i es va decantar vers la divulgació i la didàctica de la història creant la editorial Teide. El 1947 va guanyar la càtedra d’història moderna a Saragossa i el 1948 a Barcelona. La influència que va rebre de l’escola historiogràfica dels annals durant el congrés de París del 1950 el va convertir en el capdavanter de la historiografia espanyola. Va ser a partir d’aleshores que Vicens Vives va desplegar una immensa tasca en els àmbits intel•lectual, social i polític. A més va ser autor de nombres obres individuals i col•lectives.

En la seva obra “Notícia de Catalunya” (1954) és un assaig que va suscitar gran polèmica immediata per part de l’anomenada “historiografia romàntica”. Josep Pla va lloar aquesta obra.
Vicens Vives respecte a la qüestió de la suplantació del topònim Aragó pel de Catalunya explica que “des de mitjan del segle XIX ens ha molestat que els comtes de Barcelona fossin coneguts arreu sota el nom de reis d’ Aragó; que els nostres besavis guerrers i marxants transcendissin a les planes de la història estrangera batejats com a aragonesos; que en parlar de la nostra expansió mediterrània s’ emprés el qualificatiu d’ aragonesa.” Aleshores Vicens Vicens parla de les iniciatives per precisar i recol•lectar el terme aragonès i explicitar el de català amb certa acidesa: “Hem acudit als procediments més refinats per evitar aquest confusionisme: hem parlat de Confederació catalano-aragonesa, de reis de Catalunya-Aragó, de comtes-reis, de monarques amb una, dues o tres numeracions. Al meu judici, aquest infantilisme verbal no sols ens ha perjudicat, (…) sinó que ha creat un perillós confusionisme en el nostre esperit públic, ja que hem posat a la picota una de les més fecundes solucions del nostre intervencionisme en el complex món hispànic .”
I continua Vicens Vives, “Cal dir que el nom no fa la cosa. L’ important és la manera de realitzar-la i si té o no repercussió en la creació històrica. Si ens diuen i escriuen aragonesos alguns historiadors poc amatents en la qüestió de forma, però assenyalen que hem contribuït a resoldre, harmònicament, un problema d’ organització política i econòmica relativa diversos grups humans, acceptarem humilment aquell mot(…) De la mateixa manera, no em fa angúnia que en la dedicació catalana a una comuna obra hispànica, l’ ull poc entenedor malmeti els perfils de la nostra idiosincràsia i en la boirina de la seva incultura ens confongui sota una mateixa designació específica. La història sap mesurar exactament allò que hi ha de veritat en els processos seculars; sap fer justícia de les obres reeixides, com dels egoismes pertorbadors. ”

La contra rèplica i solució proposada per Ferran Soldevila
Ferran Soldevila contesta vivíssimament aquesta opinió i diu “Va criticar l’esforç d’alguns historiadors entre els quals ens comptem per a desfer la injustícia història d’aquest fenomen, i va arribar, amb aquest motiu a parla d’ infantilisme i a recomanar que acceptéssim humilment el vocable (la designació d’aragonesos (això ja ho hem pogut veure anteriorment)” però Ferran Soldevila parla d’ evitar el confusionisme anticientífic, els errors i fins les aberracions que han estat escrits a causa d’ aquestes denominacions, en el camp de la Història, política, social, econòmica, literària i artística, ens sembla una tasca, no sols irrenunciable sinó necessària.” I Soldevila ja havia ficat el fil a l’agulla però torna a citar Jaume Vicens Vives havia rectificat el dit anteriorment i havia recomanat aquesta fórmula: “per a l’ expansió marítima, el nom de Catalunya o catalans (d’acord amb la documentació); per a les relacions amb Castella el d’ aragonesos; per a l’obra conjunta el de catalanoaragonesos o Corona d’ Aragó .”

Plànol de la expansió Mediterrània de Catalunya a la Mediterrània (segles XIII-XIV i XV). En l'expansió Mediterrània hi van tenir un paper preponderant els catalans sobre aragonesos

Plànol de la expansió Mediterrània de Catalunya a la Mediterrània (segles XIII-XIV i XV). En l’expansió Mediterrània hi van tenir un paper preponderant els catalans sobre aragonesos


Conclusió
Considero que la fórmula aconsellada per Ferran Soldevila és la correcta i que s’ ajusta a la realitat que era aleshores i que cal que sigui reconeguda així per als catalans del segle XXI i esdevenidors dels segles en què Catalunya va desenvolupar un paper predominant primer a Europa amb la intervenció a Occitània i després a tota la Mediterrània i que encara avui dia és ben visible.

Autor: Francesc Rebolledo

"Per senyera, senyors, quatre barres. Per idioma, i senyores, català. Per condició, senyors, sense terres. Per idea, i senyores, esquerrà." ("La cançó dels cansats", Ovidi Montllor)

Tagged with: , ,
Arxivat a Cultura i Societat
21 comments on “CORONA D’ARAGÓ O CORONA CATALANO-ARAGONESA?. DIFERÈNCIES, CONCEPTES, PREJUDICIS I SOLUCIÓ CIENTÍFICA
  1. didaclopez ha dit:

    L’historiador hauria d’emprar, sempre que sigui possible, una terminologia el més propera als usos de l’època i del territori

  2. David BC ha dit:

    Gràcies Francesc. Molt interessant.
    És complicat perque hi han interessos més enllà del pròpiament històric.
    La meva percepció, i potser és equivocada, és que Catalunya, Aragó, Valencià o Mallorca eren territoris amb un mateix monarca, però que en cap cas formaven una unitat territorial. I ni tan sols el monarca era vist de la mateixa manera en un lloc o en un altre. De fet, la tradició comtal del Principat és potser origen en certa manera d”aquesta concepció més pactista en oposició dels regnes de caire més absolutistes. Per això estic d’acord amb el que proposa Soldevila.
    Sempre m’he preguntat si al Principat el títol era rei o comte. I de fet, la mateixa paraula “Principat” en lloc de “Regne”, crec haver llegit que fa referencia a que hi ha un noble “principal” (en referencia al Comte de Barcelona), i si és així podríem dir que els territoris catalans no tenien pròpiament un rei.

    No sóc, ni molt menys expert, i potser he dit alguna burrada. És per ignorància, que no per falta d’interès, i prego em perdoneu si és així.

    Salut.

    • David, no cal ser un expert per parlar de segons que – també és el meu cas- , però sí que cal informar-se que ho he fet. No obstant la teva aportació sobre “principat” és interessant i fóra bo de veure quin origen té

      • Dani ha dit:

        Principat ve de Prínceps, un títol d’origen militar dins l’Imperi Romà que fou adoptat pels reis medievals. Signifdica primus inter pares, el primer entre els iguals. El rei donava aquest títol al seu fill per deixar clar a la resta de nobles qui seria el seu successor en cas que morís sobtadament. En el cas català, al no ser un regne, es va considerar el primer entre els comtes iguals al de Barcelona i, segurament, adoptà aquest títol per indicar el territori del conjunt de comtats independents sense rei.

        • Gràcies per la teva interensentansíssima aportació, no la coneixia, ara bé, Catalunya no era un regne nominalment, sinó “de facto”, perquè tenia els mateixos organismes que Aragó, València o Castella, per tant “de facto” era un regne. Però jo crec que el títol de “Príncep de Girona”, era l’hereu de la Corona Catalano-Aragonesa, no només de Catalunya.

          • Josep ha dit:

            El títol de Príncep de Girona és va crear el 1414 per el rei Ferran d’Antequera pel seu hereu. Abans el títol era duc de Girona.

  3. Jordi Camps i Vergés ha dit:

    Fantàstic. Us agraeixo aquesta lliçó d’història. L’he ben guardat, perquè sabeu, els qui tenim l’edat que jo tinc, mai no vam tenir la possibilitat que tenim avui de saber coses sobre la nostra història. Ara bé, de religió amb les seves mentides i d’història d’espanya també amb les seves grandiloqüents falsedats, sí que en vam aprendre. Falsedats les quals, fins fa ben poc, no vam tenir mai la possibilitat de saber que ho eren.

  4. rexval ha dit:

    Excel.lent treball. Amb el teu permís el rebloquege. Preguntaven què volia dir “Principat”. He llegit el següent. Vol dir “primus inter pari”, o siga, “primer entre iguals. Fa referència al pactisme català. Ramon Berenguer IV no volgué ser “rei” de Catalunya entre altres coses perquè els mateixos catalans no ho hagueren acceptat. La formació del país és la d’un conjunt de comtats que es van sumant i que conserven els seus drets. “Rei” implica submissió i la seua autoritat ve de déu i no del pacte entre iguals. Aquesta és la raó. Els desinformats es pensen que “comtat” és “menys” que “regne”; això és fals ja que el que importa es si el comte és vassall d’un superior. No és el cas del comte de Barcelona, ja que és senyor però no vassall, per això, la denominació comte-rei expressa millor la realitat que la de “comte”; això sí, no és històrica.

    Quant a la Corona d’Aragó passa el que tu deies, molts pensen que Aragó era tot i l’amo i senyor quan no és cert. Catalunya va ser el centre i els reis “aragonesos” eren de la nissaga catalana, millor dir, de la casa de Barcelona. Va ser així fins el Compromís de Casp (segle XV) que es feu amb traïdoria i amenaces, sent elegida la dinastia Trastamara com a governant. Cal dir que durant el XV la hegemonia de Barcelona passa a la ciutat de València en tots els aspectes. Catalunya va sofrir la pesta negra en el XIV i quedà debilitada. El segle d’Or de les nostres lletres va tenir per representants escriptors valencians de manera aclaparadora. Fins i tot feien servir la denominació de “valenciana” a la seua llengua. Ara bé, aquests escriptors eren fills, néts o rebesnéts de catalans – com ara Ausiàs March, fill i nebot de poetes catalans-.

    Sobre el nom del conjunt es feia servir “Aragó” o “Regne d’Aragó”. De fet, els almogàvers tenien diversos crits de guerra: “Desperta, ferres, desperta! ” o “Aragó! Aragó!”. Sol emprar-se el terme “Corona d’Aragó” per la historiografia, especialment la castellana. La forma “Confederació catalano-aragonesa” és un neologisme, potser, necessari, dels historiadors catalans. És acceptable, però discutible. Per què no “Confederació catalano-aragonesa-balear-valenciana-siciliana…”. Es podrà contestar – amb raó- que en origen va ser la unió dinàstica de Catalunya i Aragó.

    Sobre el gentilici que s’ha fet servir en l’estranger referit al conjunt, la veritat és que ha estat tan “aragonesos” com “catalans”. Per exemple, en l’època dels papes Borja – valencians de Gandia – els romans els deien catalans en sentir la llengua que parlaven ” Mio Dio, la curia romana nelle mani dei catalani! “Déu meu, la Cúria romana en mans dels catalans!”.

    Hi ha una expressió històrica que apareix en les nostres cròniques i literatura amb la qual m’identifique: “Cavaller valencià de nació catalana”. Cal dir que durant l’Edat Mitjana es fa servir el terme “nació catalana” segles abans del XIX que és quan naix el nacionalisme a Europa.

    Els nostres enemics fan manipulen per enganyar i fer creure que Catalunya mai no ha existit ni el català tampoc. Aixi diuen. En Intereconomía un català espanyolista va mostrar un mapa on posava “Aragó” i Catalunya no hi era. Una mercenària dels debats televisius va escriure un llibre on negava l’existència de Catalunya. Deia que tot era “Aragó”. i sobre el cas de la llengua, un altre mercenari que parla per la ràdio i escriu llibres revisionistes va afirmar que el català no existeix, sinó la “llengua valenciana”. Tot és desinformació i manipulació.

    Regí

    • rexval ha dit:

      El quadre se Peronella i Ramon Berenguer havien de posar-lo en totes les escoles de la veïna Aragó perquè quedara clar que les quatre barres, l’oriflama de les cròniques, és d’origen català i no aragonés com volen fer creure. Podem dir que “també” són aragoneses des del matrimoni esmentat. Més tard seran mallorquines, valencianes, sicilianes, etc. Per cert, encara trobem aquestes barres en Occitània i bona part d’Itàlia.

    • Gràcies per la teva aportació. Ara veig que tens raó, que els catalans no haurien acceptat un rei – nominal- de Catalunya

      • rexval ha dit:

        Aquesta és la bas del pactisme català i del posterior pactisme dins de la Corona catalano-aragonés. Fins i tot podem dir que – salvant les distàncies amb els Estats moderns – el federalisme de la nostra corona també té ací el seu origen.

        En canvi, a Castellà tenien un estat autoritari i centralista que va aprofitar de model per construir Espanya a partir de Felip V. Anteriorment, els Àustries seguiren també el model pactista català encar que tenien tendència a centralitzar, cas del Conde-Duque Olivares.

        Salut

  5. rexval ha dit:

    Reblogged this on El Cavaller del Cigne and commented:
    Excel.lent treball. Amb el teu permís el rebloquege. Preguntaven què volia dir “Principat”. He llegit el següent. Vol dir “primus inter pari”, o siga, “primer entre iguals. Fa referència al pactisme català. Ramon Berenguer IV no volgué ser “rei” de Catalunya entre altres coses perquè els mateixos catalans no ho hagueren acceptat. La formació del país és la d’un conjunt de comtats que es van sumant i que conserven els seus drets. “Rei” implica submissió i la seua autoritat ve de déu i no del pacte entre iguals. Aquesta és la raó. Els desinformats es pensen que “comtat” és “menys” que “regne”; això és fals ja que el que importa es si el comte és vassall d’un superior. No és el cas del comte de Barcelona, ja que és senyor però no vassall, per això, la denominació comte-rei expressa millor la realitat que la de “comte”; això sí, no és històrica.

    Quant a la Corona d’Aragó passa el que tu deies, molts pensen que Aragó era tot i l’amo i senyor quan no és cert. Catalunya va ser el centre i els reis “aragonesos” eren de la nissaga catalana, millor dir, de la casa de Barcelona. Va ser així fins el Compromís de Casp (segle XV) que es feu amb traïdoria i amenaces, sent elegida la dinastia Trastamara com a governant. Cal dir que durant el XV la hegemonia de Barcelona passa a la ciutat de València en tots els aspectes. Catalunya va sofrir la pesta negra en el XIV i quedà debilitada. El segle d’Or de les nostres lletres va tenir per representants escriptors valencians de manera aclaparadora. Fins i tot feien servir la denominació de “valenciana” a la seua llengua. Ara bé, aquests escriptors eren fills, néts o rebesnéts de catalans – com ara Ausiàs March, fill i nebot de poetes catalans-.

    Sobre el nom del conjunt es feia servir “Aragó” o “Regne d’Aragó”. De fet, els almogàvers tenien diversos crits de guerra: “Desperta, ferres, desperta! ” o “Aragó! Aragó!”. Sol emprar-se el terme “Corona d’Aragó” per la historiografia, especialment la castellana. La forma “Confederació catalano-aragonesa” és un neologisme, potser, necessari, dels historiadors catalans. És acceptable, però discutible. Per què no “Confederació catalano-aragonesa-balear-valenciana-siciliana…”. Es podrà contestar – amb raó- que en origen va ser la unió dinàstica de Catalunya i Aragó.

    Sobre el gentilici que s’ha fet servir en l’estranger referit al conjunt, la veritat és que ha estat tan “aragonesos” com “catalans”. Per exemple, en l’època dels papes Borja – valencians de Gandia – els romans els deien catalans en sentir la llengua que parlaven ” Mio Dio, la curia romana nelle mani dei catalani! “Déu meu, la Cúria romana en mans dels catalans!”.

    Hi ha una expressió històrica que apareix en les nostres cròniques i literatura amb la qual m’identifique: “Cavaller valencià de nació catalana”. Cal dir que durant l’Edat Mitjana es fa servir el terme “nació catalana” segles abans del XIX que és quan naix el nacionalisme a Europa.

    Els nostres enemics fan manipulen per enganyar i fer creure que Catalunya mai no ha existit ni el català tampoc. Aixi diuen. En Intereconomía un català espanyolista va mostrar un mapa on posava “Aragó” i Catalunya no hi era. Una mercenària dels debats televisius va escriure un llibre on negava l’existència de Catalunya. Deia que tot era “Aragó”. i sobre el cas de la llengua, un altre mercenari que parla per la ràdio i escriu llibres revisionistes va afirmar que el català no existeix, sinó la “llengua valenciana”. Tot és desinformació i manipulació.

    Regí
    Respon

    PD. El quadre se Peronella i Ramon Berenguer havien de posar-lo en totes les escoles de la veïna Aragó perquè quedara clar que les quatre barres, l’oriflama de les cròniques, és d’origen català i no aragonés com volen fer creure. Podem dir que “també” són aragoneses des del matrimoni esmentat. Més tard seran mallorquines, valencianes, sicilianes, etc. Per cert, encara trobem aquestes barres en Occitània i bona part d’Itàlia.

  6. rexval ha dit:

    Un petit error. Els papes Borja eren de Xàtiva, no de Gandia.

  7. wedmath ha dit:

    Entre els segles IX i X, els nobles francs, davant l’incapacitat reial de fer valer la seva autoritat, van poder apropiar-se dels seus beneficis territorials, que inicialment se’ls havia atorgat com a usdefruits, i transmetre’ls als seus fills, a més d’usurpar els drets reials.
    Un regne al qual l’aristocràcia territorial s’ha apropiat de les funcions administratives, que aprofita en el seu propi benefici i les transmet als seus descendents, despullant de poder efectiu al monarca, va donar lloc a la concentració de poder en “Principats feudals o Principats territorials” «Principauté territoriale». Una altre causa es també, que la noblesa havia arrelat en regions geogràfiques on havien adquirit diversos territoris o comtats, agrupant-se en Ducats, i establert relacions familiars. Així tenim el ducat d’Aquitània, Borgonya, i Bretanya, els comtats d’Anjou, Xampanya, Blois, Flandes, Barcelona i Tolousse. Tots aquests principats reconeixien al rei com el seu sobirà, però es sostreien a la intervenció el mateix.

    Gradualment aquests territoris, creats en l’època carolíngia, es van anar fent independents a causa de la debilitat del poder reial. Els més poderosos d’ells es trobaven en els marges del regne.

    El terme “Principat feudal o territorial” distingia a una entitat política de primer ordre dins d’un estat sobirà i compost per entitats secundàries. Podia ser un comtat, marquesat o un ducat. També pot ser un senyoriu de la terra o petit estat unit al títol de príncep, o on el cap té el rang de príncep (ciutadà principal) i exerceix funcions reials, tot i esser Duc, Marquès, Comte, etc…

    Una acurada definició de Príncep i Principat ens la feia des de Viena al 1725 el jurista Domingo de Aguirre al seu “Tratadohistorico-legal del real palacio antiguo y su quarto nuevo dela Excelentisima Ciudad de Barcelona”:

    “También a este fin debe notarse que la voz príncipe (…) tomada en significación de potestad, comprende todo supremo Señor; aunque haya pasado a tomar otro nombre especifico, como Emperador, Rey, Duque o Conde (…) Y los antiguos, a sus príncipes supremos, también los llamaban con diferentes apellidos; que regularmente consistían en el nombre primero, que habían tenido, pasándole de propio, a apelativo de de la Dignidad principal o Real, y así los Asirios a su Principe lo llamaron Nabucho. Los egipcios, Faraón. Los persas, Xerxes. Los parthos, Arfacides. Los tártaros, Caan. Los albanos, Syluio, y los romanos, Cesar. (…)

    Así mismo la voz Principado, tomada materialmente por el territorio, significa toda Corona y Dominio del Supremo Príncipe, aunque haya pasado a denominarse del nombre especifico de este; porque según la costumbre, el principado cuyo Príncipe se intitula Rey, se intitula Reino. El Principado, cuyo Príncipe se intitula Conde, se intitula Condado, y así de los demás (…)

    Con esto queda bien entendida la unión æqué principal de Aragón, y Cathaluña, por su origen, presencia, y causa: pues habiendo instituido el Señor Emperador Ludovico Pio este Principado de Barcelona, con titulo de Condado, que después se extendió a toda Cathaluña, y casado su Serenísimo Príncipe, intitulado Conde, con la Serenísima Señora Reyna de Aragón, y nacido de este feliz matrimonio el Señor Rey Don Alfonso sucesor de sus ínclitos padres; quedaron por consiguiente unidos los dos principados d Aragón y Cathaluña, con sus nombres específicos de Reyno y Condado respectivamente, sin hecho de armas, y por solo los pactos, con que de principio se convino la unión, con independencia entre si; æqué principalmente, gobernándose con sus propias leyes, y con su propio Príncipe: porque cuando un Príncipe tiene muchas Coronas æqué principaliter, tiene tantas representaciones, cuantas son aquellas; y cada una le tiene por su propio, y nativo Señor; sin que pueda decirse que un Principado este sujeto al Príncipe del otro; sino al suyo propio: (…)”

    En definitiva, un Príncep es un Sobirà, independentment del títol que ostenti, i el Principat es la seva Sobirania. Sent el títol principal el de “Comte de Barcelona” es normal que es popularitzes el nom “Comtat de Barcelona” o “Comtat gran” tot i tratar-se de vaios comtats (els anomenats comtats catalans), però en ser regits pels comtes com a Princeps-sobirans, el terme correcte, que si utilitzen cronistes com Siculo Marineo i d’altres hauria d’esser “Principat de Barcelona”.

    http://amnesiahistoricainduida2.blogspot.com/2015/02/el-principat-de-barcelona.html

  8. Penso que llegir aquestes opinions tan savies es maravellós. Dona gust lo bè que ho expliquen. Llàstima que aquestes sólides raons no arrivin mai a trencar la mal idea formada fora d’aquí. Ens hem de menjar el nostre orgull perque mai ens diràn que tenim raó.
    La meva felicitació a aquets comentaristes tan bons.

    • Francesc Rebolledo i Bonjoch ha dit:

      Gràcies Manel pel teu elogi, sobretot per venir de qui venen. Les sòlides raons no han de trencar res, sinó que n’han de construir de noves, que aquestes sí, que destruiran les prejudicis i errors històrics. Gràcies per la teva aportació i comentari, que agraïria que fos més sovint. Tot teu

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: