Valoracions eleccions europees

Toca fer, aquesta setmana, valoracions sobre les passades eleccions europees. Em van com anell al dit les darreres declaracions d’Oriol Junqueras; o les que he llegit que les hi han atribuït: “com a molt tard”, la república catalana veurà la llum el 2016.

Jo, lluny del que molts creuen, sóc molt optimista amb aquest procés. I, no és fruit de res concret, sinó de la més pura lògica; de la mateixa manera que a vegades faig previsions titllades de pessimistes. Em baso amb les premisses: 1) ens han dit que el dia 9 de novembre serem cridats a les urnes, 2) si no hi ha consulta, no s’aguantarà res per enlloc i caldrà convocar eleccions i 3) en la propera legislatura ja no hi caben estatut(ets), ni pactes fiscals ni consultetes; mal que els pesi alguns, totes les seves estratègies per evitar declarar la independència s’hauran acabat.

Així doncs, les meves reflexions em fan ser del tot optimista. Però, anem a pams. En primer lloc, les eleccions europees. S’han encarregat els convergents de fer-nos relacionar les eleccions europees amb el procés sobiranista. No he estat jo, al contrari, que sempre he defensat que no s’havien de barrejar naps amb cols. Des d’aquest punt de vista, doncs, després de vincular les eleccions amb el procés sobiranista -fins i tot condicionar-lo- i de demanar, suplicar, suport a Mas, la gent ha parlat a les urnes; no és el que volien? Insisteixo, no he estat jo qui ho ha volgut relacionar, sinó ells. Vist així, la gent vol independència però, que ho porti un altre. ER(C) ha guanyat a CiU. Aquesta, després dels requeriments convergents, és la conclusió que se’n pot treure. “Sí però, tu no”. Insisteixo, no sóc jo que va barrejar/vincular el procés amb les eleccions europees. Alguns han presentat aquestes eleccions com una prèvia a la consulta, és a dir, per donar legitimitat al procés i a qui l’ha de liderar.

De fet, però, això té una mica de trampa perquè a les eleccions europees no s’hi va presentar la CUP. S’haurà de veure les properes eleccions a veure què passa amb la CUP i amb les forces que puguin sortir d’una possible escissió del PSOE de Catalunya. Però, a hores d’ara, ja es pot intuir què passarà. I és que Mas, ha perdut llençols a cada bogada -cada eleccions-, de manera que és fàcil que guanyi ER(C). Això, que a molts potser no agradarà, gira la truita i passa de ser allò de “sense CiU no ho farem” a “sense ER(C) no ho farem”. Dit d’altra manera, faran falta tots dos perquè l’imporant és la majoria de diputats al Parlament per declarar la independència.

Per tant, és probable, com he dit sempre, que Mas passi a la història com uns dels pitjors polítics d’aquest país perquè amb tot el que haurà cregut haurà fracassat. Molts no ho veuen o no ho veuran així però, ara mateix, en tinc la plena convicció. Nando, Angoy o Sánchez Jara tenen una copa d’Europa al seu palmarès i no per això vol dir que fossin bons; senzillament hi eren en aquell moment. Més recents, Maxi López, Martín Caceres o Pinto… En fi, suposo que m’explico. Mas ha sigut el President que ha permès el desenllaç però, abans va creure en estatut(et)s, martingales fiscals… Ha perdut un munt de vots… vaja, que des d’un punt de vista polític en qualsevol país madur políticament hauria plegat al primer o segon fracàs.

D’aquesta manera doncs, és fàcil que en les properes eleccions no sigui escollit president de la Generalitat perquè és fàcil que guanyi ER(C). Això significarà que Mas no podrà passar a la història per declarar la independència de Catalunya. Trist però, és així. Qui té tots els números per passar a la història és Oriol Junqueras, qui ja s’ha posicionat: 2016, “com a molt tard”. Em sembla perfecte si creu que s’hauran fet tots els deures com sembla que sí està fent el govern de Mas i és motiu per felicitar-los. Les coses s’han de fer quan estan a punt i no pas els 11 de setembre de 2014 o per Sant Jordi del 2015. Deixem les tonteries a part com he defensat sempre.

I, arribem al final de tot: Europa. D’aquí les meves reflexions dient que aquestes eleccions europees eren les menys importants de la història. Si bé a Europa només hi pinten els estats i no n’hem sigut mai (en la història recent), en aquest cas encara hi pintem o hi pintarem menys. Per què? Senzillament, les legislatures duren cinc anys, per tant, aquesta legislatura que començarà aviat, acabarà el 2019. Si -i jo ho crec fermament-, no acabem aquesta legislatura catalana perquè hi hauran eleccions anticipades i, la independència s’ha de declarar a la propera legislatura, això ens situa, com a molt tard, 2018; 2016 si hem de fer cas a Junqueras.

Preguntes: què faran els diputats de Catalunya quan es declari la independència de Catalunya? Independentment de si serem o no serem dins d’Europa -ja he manifestat que això ho hem de decidir i que ens ho pregaran- no veig els diputats catalans formant part dels diputats espanyols. Desconec què passarà però, el que està clar és que difícilment hi pintaran alguna cosa. Seran exclosos temporalment? Existeixen els eurodiputats no adscrits? Entenc que no podran votar -perquè ho farà Espanya i la resta d’estats- l’adhesió de Catalunya com a nou membre i, tampoc en formaran part, entenc… A tot això cal sumar-li el fet que el poc temps que estaran els diputats catalans al Parlament europeu, hagués estat bé que hi seguissin els que feia temps que hi eren o que hi hagués anat gent jove o popular per fer amics. És a dir, des d’un punt de vista estratègic, és més convenient tenir homes d’estat o comercials per establir bons contactes i establir aliats per si ens fan falta el dia demà que no pas gent nova i que s’hi estarà poc temps. Això, tristament, i per acabar, xoca frontalment amb el candidat d’ER(C), Maragall, que ja ha dit que s’hi estarà un temps i n’hi anirà un altre; difícilment fer amics.

Total, des d’un punt de vista polític, QUE NO SIMBÒLIC (tot i posar-hi tant d’èmfasi, segur que encara algú ho malinterpretarà), aquestes eleccions europees no eren ni són massa importants. De ben segur, les properes eleccions, les autonòmiques, ho seran infinitament i, cas que decidim algun dia pertànyer a Europa, aleshores sí, aquelles seran importants perquè hi serem amb vot i paraula, com a estat.

Carles Costa – Valoracions eleccions europees

Quant a

Enginyer Tècnic en Informàtica de Sistemes per la UOC i, Persona Humana. ccm1714cat@gmail.com He escrit un llibre: Construint la meva Catalunya ideal. El pots llegir i descarregar des del meu bloc (www.ccm1714.cat).

Arxivat a Cultura i Societat
6 comments on “Valoracions eleccions europees
  1. David BC ha dit:

    La meva percepció és que Mas porta amb prou fermesa i dignitat aquesta situació, i Junqueres li dona recolzament amb bon criteri. Si les tornes canvien, espero que segueixi la mateixa complicitat a la inversa. Però sigui com sigui, encara es aviat per deduir si el paper que els depara la Historia serà important o anecdòtic. Dependrà en gran mesura de si aconseguim la independència o no.

    Però el que et volia preguntar no anava per aquí… Si l’estat espanyol el 9N no impedeix la consulta, però tampoc reconeix ni en fa cas del resultat… què farem? No voldran seure a negociar res, no en faran cas. Creus que hi haurà prou unitat i fermesa per declarar una DUI? Quina sortida i veus? Pensant, a més, que si som una majoria independentista (que jo no ho tinc tant clar), aquesta no és esclatant. És per aquest motiu que jo no sóc tant optimista.

    És fàcil reclamar i dur a lloc la consulta. Però després, avançar i no eternitzar el tema, ho veig molt més complicat, perque exigeix un trencament que no tots estaran disposats a fer.

    Com sempre, un plaer llegir-te.
    Salut i força, Carles.

    • Carles Costa ha dit:

      David,
      sí, m’he precipitat amb el tema de passar a la història. Mas hi passarà; altra cosa és que s’ho mereixi per mèrits propis.

      La pregunta que fas penso que és complicada. El pitjor que ens pot passar és l’escenari que planteges. Si jo fos l’estat espanyol, diria que endavant. Ens deixa fer la consulta però ni cedeix el cens ni res; a més, amb la pregunta/es que ja hi ha. Ens posem en un fregat que ni t’explico… Dur a terme una consulta -no sé si ho vaig sentir bé però vaig sentir que en Mas havia dit que no era vinculant?- sense cens, on votarà la gent que els convingui, on els catalans de fora ho tindran molt pelut… on pot sortir una resposta de Sí No… vaja, seria un ridícul espantós i del tot còmic. No és la primera vegada que ho dic i hi torno. No és democràtic. El que és democràtic són les eleccions.

      Sortida? Eleccions autonòmiques on en els programes electorals n’hi haurà que plantejaran la DUI i la gent legitimarà les forces polítiques donant-los suport o no. Pot passar que cap força política ho plantegi però, em costa de veure. Com a mínim ER(C). De fet, esgotades les possibilitats d’estatut(et)s, pactes i consultes, només quedarà això; no hi ha més recorregut. Bé… encara algú pot caure en el parany d’una reforma de la constitució espanyola… Tanmateix, si només ER(C) planteja la DUI i no treu majoria absoluta perquè la gent vota altres propostes, som …. La gent, no vol la indendència i, com a demòcrates, ho hem d’acceptar. L’important és que de les següents eleccions sortin 68 diputats que estiguin disposats a declarar la independència.

      I, això no acaba aquí. Una cosa són les eleccions (per legitimar els diputats) i l’altra és la DUI pròpiament. A més, un cop feta, s’obrirà un procés de transició on caldrà fer un referèndum de ratificació i assentar les base del nou estat. També, possiblement, quan això acabi, les primeres eleccions del nou estat.

      Pel tema eternitzar, no poden. No queda més sortida; llevat de la reforma constitucional que no crec que es cregui cap independentista. Per tant, esgotades totes les vies, només en queda una i no tenen com eternitzar-la. Abans de 5 anys, tot resolt i tots més feliços.

      Potser peco d’optimisme però, la lògica em porta a creure això.

      De nou, moltíssimes gràcies pels teus comentaris, David. No sé si et responc massa però ho intento.

  2. Jordi Camps i Vergés ha dit:

    Estic força d’acord amb tot el que heu escrit i exposat. Vist això, jo vull ser més futurista o bé anar més lluny. Tant en el cas de consulta legal, la qual tinc seriosos dubtes de que es dugui a terme, com en el cas d’haver d’optar per les eleccions plebiscitàries, ¿ us imagineu el panorama en el cas de que no s’obtingués una majoria, ja no dic còmoda, dic optimista que ens permeti superar l’esglaó que seria el de l’estat propi o permanència amb l’invasor ? Us imagineu què ens podria passar ? Us imagineu la magnitud de la revenja dels espanyols ? Fins i tot penso que en felip V hauria quedat curt. El més bo del cas, seria que els efectes de la revenja, tant en la vessant cultural com en una recrudescència de la vessant econòmica, tant ho pagaríem els que som separatistes, com aquells il·luminats que encara creuen en espanya, però que a tots els efectes estan empadronats a Catalunya. I això senyors, és el què no em cap al cap, vull dir que aquells que estan contra un estat independent, no saben veure.
    Però de tot això que he dit, la culpa només la podríem atribuir als nostres polítics pel fet essencial de que només esmercen hores, dies i mesos en discutir-se entre ells, i mai no han fet pedagogia de la realitat que estem vivint, a l’objecte de que aquells que encara tenen el dubte de si ens convé o no un estat propi, no els han explicat quant ens costa als qui vivim a Catalunya, ser dependents de l’estat espanyol.

    • Carles Costa ha dit:

      Jordi,
      és una bona pregunta….

      Tanmateix, discrepo d’una cosa. Els polítics tindran la seva culpa però els màxims responsables serem els catalans. És a dir, recordo i recordaré perfectament les eleccions del 2010 quan Reagrupament va plantejar la DUI en unes eleccions. Menys de 40.000 vots. Si ara es fessin unes altres eleccions i els catalans no aposten per la DUI (sobreentenent que algun partit la proposarà) l’única responsabilitat serà dels catalans. I, com a demòcrates, mal que ens pesi, haurem d’acceptar el que vol la majoria. Fins a data d’avui, els catalans hem MOSTRAT molt però DEMOSTRAT molt poc; i parlo de representació independentista pròpiament al Parlament.

      D’altra banda, tema consulta…. espero que no se celebri tal i com està plantejada perquè, com bé apunteu, el sí sí parteix amb desavantatge, cosa que fa la cosa poc democràtica.

      Respecte als no independentistes, és una molt bona reflexió. De fet, actualment, independentment de la seva pertinença nacional i ideologia, són tractats com a catalans, és a dir, amb diversos greuges vers els habitants de l’estat espanyol.

      Finalment, respecte el cost, pros i contres de la independència, sí, és una cosa que el Govern té suspès. Ja ho he explicat diverses vegades que anem molt tard, distrets i ens agafarà tot plegat amb els pixats al ventre. Escòcia té un llibre blanc que ho explica i aquí ja parlem, que seran posteriors, de les municipals. Tristament – o no- aquesta és una tasca que es fa des de fora el Govern. Un exemple, n’és el CCN i dos aconsellables informes que poden respondre part del que pregunta:
      Romandre a Espanya posa en risc les Pensions dels Catalans: http://ccncat.cat/sites/default/files/pensions.pdf
      La independència és l’única opció per a Catalunya: http://ccncat.cat/sites/default/files/130422Singulars.pdf

      Salutacions i moltes gràcies pel comentari

      • Jordi Camps i Vergés ha dit:

        M’he deixat un tema el qual m’ha revingut ara. Parlant de fer pedagogia per part dels polítics, jo sóc de l’opinió, que un dels mistos que va començar a encendre la palla de l’independentisme, sí, ja ho sé va començar per moltes coses però en especial, llavors de l’estatutet i la venda del mateix Als Encants, per part de qui ara ens governa a la Generalitat. Però bé, posem nom a les coses, qui va ser que va començar a fer pedagogia ara fa anys sobre que Catalunya podria ser independent, fent articles i més articles a la vanguardia ? Per a mi va ser en López Tena. Ell, article darrere article, va anar conscienciant la gent de que Catalunya podria ser un estat independent. Abans d’això, la gent, la societat tot i les colossals retallades de l’estatutet, estava indignada però en estat latent, fins i tot el president de la generalitat actual, anà a la manifestació de l’11 de setembre 2010 amb pancartes de pacte fiscal. A partir de les manifestacions d’en López Tena, aquells missatges van anar calant dins de la societat i a partir del trencament d’aquell tabí, ja no feia por parlar d’independentisme.
        Que consti no vaig estar mai simpatitzant de S.I., però penso que les coses s’han de posar al seu lloc.
        Llavors, ja no es publiques articles fent pedagogia, ara d’articles futboleros, nois, aquí sí que “con la iglesia hemos topado”
        Bé, ha estat la meva opinió.

        • Carles Costa ha dit:

          Jordi,
          sóc incapaç de recordar, si és que hi ha algú concret, qui va començar a parlar de la independència obertament.
          No recordo, per exemple, articles del Salvador Cardús. També, d’antuvi, s’ha conegut sempre la posició independentista de Miquel Calçada. Més recentment, el seu guionista del Persones Humanes, Francesc Orteu, va alçar la llebre amb la DUI i, també d’aquesta època o fa més temps neix el corrent crític dintre d’E(RC) amb Joan Carretero al capdavant.
          Seguint en la mateixa línia, potser Isabel-Clara Simó, Víctor Alexandre o Vicent Sanchís, també foren emprenedors en el seu moment.

          Des del meu punt de vista, tinc la convicció, que no certesa, que SI va néixer, inconscientment per molta gent que hi dóna o hi donava suport, amb una missió molt clara: aturar Reagruament. I, val a dir, que van fer una feina excel·lent.

          Salut i gràcies

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: