Ningú ens pot prohibir somiar

bertín

Observo el declivi d’Espanya amb una barreja de sentiments. No cal dir que no desitjo cap mal a aquest país. Que anheli la independència de Catalunya no significa que vulgui cap mena de fatalitats pels nostres veïns però, si prenem una certa perspectiva, és fàcil adonar-se que es tracta d’una societat malalta que necessita un reset quan abans millor. Per aquest motiu, parlo d’una barreja de sentiments: no li vull cap mal, però tinc la impressió que cal un cert daltabaix. I és possible que aquest daltabaix siguem nosaltres, els catalans.

Els beneficiats per la transició ens han repetit un conte que molts es van creure durant un temps: el miracle de la transició, el canvi exemplar d’una dictadura a una democràcia, la economia emergent… Al final, gairebé tot era, sinó mentida, al menys una veritat extremadament maquillada. La transició es va escriure amb la lletra dels guanyadors i el silenci dels perdedors, la democràcia no està plenament aconseguida perquè encara perviu aquest esperit caspós de l’amiguisme, les corrupteles i el patriotisme ranci que funcionava a l’antic regim i l’economia aznarista es va fonamentar en la bombolla immobiliària i la manca de projecte de país. La incapacitat pel diàleg, l’atàvic rebuig de la diversitat, la por centralista a que Catalunya o Euskadi siguin motors en molts aspectes, la nostàlgia de ves a saber què pàgines de la Història, la manca d’humilitat, tot i més, han portat Espanya a una generació perduda. Una dreta autoritària, sense cap lideratge carismàtic, sense un discurs ideològic potent, sense carisma, plena de mediocres corruptes, d’endollats, de patriotes de tot a cent, de xulos de futbolí… Una esquerra acomplexada, dividida, sense líders intel·lectualment brillants, sense discurs davant dels canvis econòmics o socials, sense capacitat per moure multituds, sense un model d’estat creïble, sense il·lusió, sense lluita, sense utopies… I, al mig, demagogs populistes que diuen que no són d’esquerres, ni de dretes, per amagar que l’únic discurs que tenen és “a río revuelto, ganancia de pescadores”. Ho sento, si no esteu d’acord, però així veig Espanya.

Veig molts polítics, molts magistrats, molts membres de l’establishment, descrivint un paisatge desolador en una Catalunya independent, però ni un que proposi un model d’estat atractiu pels catalans. Veig molts telepredicadors intentant argumentar que és Catalunya la que roba a Espanya, però ni un que s’adoni que som nosaltres els que volem anar-nos quan abans millor i que, si ho volem fer, ha de ser per alguna cosa. I el que més em rebel·la és el silenci de l’esquerra, el “tantsemenfotisme” que es fon en un conservadurisme (per no dir en una ultradreta) que comença a arrelar en els sectors més oblidats per uns i per altres.

Per aquests motius, llegeixo titulars com el del Bertín Osborne i penso que no, que ja n’hi ha prou, que aquest conte ja es va acabar fa temps, que vull un altre relat, que no sé si serà millor o pitjor, però que serà diferent, i que el farem entre tots, i que no cal equivocar-se, i que hem de canviar el model, i que hem de saber escollir els nostres referents, i que potser no és Europa (o potser sí), però que ens cal quelcom que encara no tenim però que ho podem somiar. Perquè cap mediocre, cap aprofitat, cap il·luminat ens pot prohibir somiar.

Em pots seguir al Twitter: @alexsocietat i també al Facebook

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: