Déu era mentida

Què passaria si demà els cosmòlegs descobrissin la raó per la qual el buit quàntic primordial era inestable i havia de generar necessàriament un univers? Què passaria si, a més, els valors concrets de les forces i les partícules que permeten un univers amable amb la vida com el nostre es demostrés que també eren inevitables? Si totes les peces del trencaclosques de la natura encaixessin sense dificultats i la hipòtesi de Déu es veiés arraconada definitivament, la pintada de la fotografia de sota —a la Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor— podria esdevenir portada de diaris.

godisalie

Es produirien situacions mai vistes. Titulars que dirien Déu era mentida, el Papa renunciant a la direcció de l’empresa —l’Església Catòlica— més longeva de la humanitat i una nova sensació de germanor basada en la certesa de saber que no tenim creador, que podem tenir germans en altres planetes però no un pare celestial. Si, com afirmen els psicòlegs, es produeix una maduresa sobtada en l’individu en el moment que moren els seus pares, la humanitat podria passar a un nou estadi de responsabilitat sense càstig, d’ètica sense dogmes i de virtut que no espera recompensa. Amb el temps, els monarques que encara quedessin demanarien disculpes per usurpació de poder i deixarien pas a repúbliques, i el mateix passaria amb els dictadors que es veien legitimats per la gràcia de Déu. Els capellans i les monges descobririen la magnificència de l’amor terrenal i no hi veurien pecat perquè el pecat ja seria un concepte del passat.

Com si despertés d’un somni, la humanitat es preguntaria com havia pogut estar adormida durant tant de temps i confirmaria que la veritat no és única sinó múltiple i polièdrica. Que els llibres sagrats no existeixen. Que els màrtirs de la gihad ja no han de morir per cap causa. Que les guerres de religió han de donar pas a la pau del coneixement. I que la raó ha d’esdevenir la nostra nova guia.

Antoni Lozano

Arxivat a Cultura i Societat
9 comments on “Déu era mentida
  1. elbixo ha dit:

    Tant de bo les conseqüències foren aquestes que diu. Seria molt bonic de veure, però jo no ho tinc gens clar. Pensi que el fet de creure en Déu a dia d’avui, amb la ciència tal com la tenim avui dia, ja ha de suposar segur un esforç de fe colossal. Les justificacions que hom pot sentir de boca de persones catòliques acèrrimes sovint semblen sortides d’una comèdia surrealista. Freguen el ridícul dialèctic, diria jo. I això per no parlar de les persones que s’autodenominen “practicants”; practicants d’una pràctica que consisteix a perdre el seu temps anant a l’església per sentir com un “representant” de Déu els clava sermons farcits de cíniques arengues morals amb un bon raig d’hipocresia interlineada que elles són incapaces de clissar.

    Per això, i per desgràcia, molt em temo que si arribés el dia en què la ciència ens ho expliqués Tot, sempre hi hauria algú entestat a continuar la comèdia. Podrien dir, per exemple, que si hem trobat l’explicació és ni més ni menys que perquè Déu ho ha volgut. Dirien que és una prova de fe —o alguna niciesa semblant— que Ell ens envia per comprovar si som realment humils o si ens creiem els putos amos. Som així d’idiotes, els humans.

    • Antoni ha dit:

      Totalment d’acord. No ho hauria dit millor i, de fet, no crec que fossin aquestes les portades dels diaris. Si ho dic així, és sobretot per fer reflexionar. Gràcies pel comentari!

  2. Jordi Camps i Vergés ha dit:

    Ja no puc pas dir gaire cosa, perquè estic plenament d’acord amb l’articulista, així com amb “elbixo”

  3. David ha dit:

    Mai arribarem a entendre l’Univers, perque em sorgit d’ell i no podem tenir prou perspectiva. El nostre cervell serveix per substir en l’entorn en el que vivim, igual que qualsevol adaptació de la resta de sers vius. Intentem explicar-ho tot, però ho fem des del que coneixem i entenem; però hi ha un punt a partir del qual ni podem percebre ni imaginar. A l’Univers no li cal un ser que l’entengui.
    La religió sempre tindrà un lloc per qui vulgui una simple explicació final. Particularment em sembla simplón, però he de respectar-ho, tot i no compartir-ho.

  4. Antoni ha dit:

    Totalment d’acord que cal respectar les creences i els sentiments dels que prefereixen explicacions senzilles. No sé si estic tan d’acord en el fet que no puguem arribar a entendre l’Univers (o, posats a dir, el cervell o la consciència). El cervell va aparèixer per subsistir en l’entorn, sí, però no és gaire clar que l’art, la música o la literatura tinguin només funcions de supervivència i, tanmateix, són fruits del cervell. Per què no es podria arribar a entendre-ho tot? De fet, ja hem entès moltíssimes coses que, si es posen totes juntes, donen una imatge força completa del naixement i evolució de l’Univers i de la vida. De moment, jo em mantinc obert a la possibilitat de trobar una explicació completa de la natura.

    • Jordi Camps i Vergés ha dit:

      (SIC) “De moment, jo em mantinc obert a la possibilitat de trobar una explicació completa de la natura.” Aquestes són les vostres últimes paraules del vostre comentari. Bé, no és que no hi estigui d’acord, ben lluny de que en sigui la meva intenció, només discrepo. Jo, veig que amb el vostre comentari i amb els altres que m’han precedit, estic molt per sota dels vostres coneixements i elucubracions. Però agafant-me al vostre paràgraf final, penso que per a trobar una explicació completa de la natura, primer l’hem d’estimar, crec que la natura és com un ésser vivent que sent, pensa i reacciona contra els nostres despropòsits. No, no és que pensi que Vós no l’estimeu, en absolut, però si ens referim al cas d’una persona, esposa, fills, pares, etc,, per arribar a entendre’ls i arribar al fons de la seva personalitat, s’han d’estimar abans de tot.
      M’haureu de perdonar si amb el meu comentari surto fora de context, no en sé gaire de filosofar, i potser amb les meves paraules, no he fet més que descarrilar.

      • Antoni ha dit:

        Gràcies pel vostre comentari que, per cert, em sembla molt pertinent. I diria que és així: el físic que, fent experiments en un accelerador, estudia les plaques que s’obtenen de les col·lisions de partícules, ho fa amb l’afany de descobrir els secrets que la natura ens amaga. Cada experiment del CERN es podria considerar com una pregunta a un oracle, només que en aquest cas, l’oracle és la natura, però la pregunta, sempre —tant abans com ara— es fa amb una profunda reverència i potser també aguantant la respiració… Per no parlar del poeta o del místic que expliquen la realitat d’una altra manera, també vàlida, però si ens limitem a l’àmbit científic, que és el que conec més bé, l’estimació per l’objecte d’estudi em consta que sempre hi és en tothom que fa recerca. Estimació i coneixença són molt difícils de separar.

  5. joan ha dit:

    I voleu dir que tot aquest trenclaclosques científic no té, en el fons, la mateixa categoria teològica que la religió? No és per cobrir l’expedient de simular explicacions a preguntes que difícilment podrem respondre?

    • Antoni ha dit:

      En general, la resposta és molt clara: no. La ciència és la que ha permès portar una persona a la Lluna o poder coure una hamburguesa al microones (invent, per cert, producte de l’exploració espacial). La tecnologia és ciència aplicada, de manera que si la ciència només fos bla, bla, bla, la tecnologia no seria gaire diferent de l’artesania.

      És veritat que fa unes quantes dècades si un físic gosava preguntar-se sobre què hi havia abans (o fora) del Big Bang, per exemple, els seus mateixos companys el titllaven d’acientífic, però la situació ha canviat. Ara es pot experimentar amb energies equivalents a les del Big Bang a l’LHC (al CERN, Ginebra) i es poden fer simulacions informàtiques que abans eren impossibles. El que fa unes dècades era filosofia o mística ara ja és ciència. No està clar que es pugui resoldre tot, però crec que tenim l’obligació d’intentar-ho.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: