Rumb Kepler 186F? (1 de 2)

Ja fa bastants mesos que el descobriment d’un planeta habitable va generar un reguitzell d’articles i comentaris. La recerca de planetes habitables, és a dir, planetes en els quals hi pugui haver alguna forma de vida al nivell evolutiu que sigui, es fa sota el convenciment que la vida, tal com l’entenem, no és res d’excepcional. De fet, si acceptem que l´Univers és molt i molt gran, aleshores la possibilitat de trobar que hi hagi algú com nosaltres és també molt i molt gran; i si l’univers és quasi-infinit, aquesta possibilitat és aleshores una quasi-certesa. Tanmateix una cosa és que hi sigui, una altra és que ho trobem, i encara més difícil és que mai ens hi puguem arribar a comunicar. Personalment, tot i estar convençut que un món com pinta Star Trek, on el motor de les ambicions humanes és una mena de perfeccionament moral, és infinitament millor que un món guiat pel nostrat tenir-més, no em crec -perquè no tinc raons per fer-ho- que poguéssim arribar a cantar allò de

Imagine all the people sharing all the world

vulcanians i humans plegats, en romulià de Vulcà, anglès galàctic o català de l’Alguer… Ben al contrari: si la mala llet que mostra la nostra espècie és compartida per altres espècies exòtiques, millor no coincidir-hi -pel bé d’ambdues. Dit això, i superada la primera basarda de l’encontre, suposar que la nostra fina capa de complexitat damunt el nostre minúscul roc en un sistema solar perdut a l’extrem d’una vulgar galàxia és única és com suposar que aquell bitllet de cinc euros que vaig trobar al fons de la piscina és l’únic bitllet de cinc euros que ha anat mai al fons de cap piscina. Oi que m´enteneu?

No hi ha res que faci suposar que això que anomenem vida només pugui ser com és a la Terra: basada en el carboni, l’oxigen, l’aigua, el fòsfor… Podria estar basada en el silici, el sofre, els sulfur d’hidrogen, l’arseni… Podria no ser tan complexa com és a la Terra, potser molt simple, o potser infinitament més complexa, tant que no podríem ni tan sols identificar-la… Però, especulacions a banda, si hem de buscar alguna cosa que puguem denominar vida, no tenim més remei que començar buscant allò que coneixem millor. És per això que els astrònoms giren els seus telescopis cap a planetes similars al nostre, i prou estables com per permetre l´homeòstasi, és a dir, una delicada situació d’equilibri entre el medi i els organismes que hi pul·lulen. De planetes, n’hi ha moltíssims a l’Univers, però només una part són prou a prop per veure’ls, i només una part d’una part són això que en diem habitables. De cop, les possibilitat de trobar res s’han reduït dràsticament, però no cal patir: venim d’un nombre extraordinàriament alt.

I doncs, què fa que un planeta sigui habitable? A on hem de buscar exactament?

Busquem on sigui possible l’aigua líquida, perquè és en l’aigua on sembla que va començar la vida a la Terra i no podem imaginar cap química prou complexa per suportar la vida que no sigui en l’aigua. Potser som víctimes de la nostra ignorància –no seria, no, la primera vegada- però és el que tenim. Com que l’interval on l’aigua existeix en forma líquida és certament petit, trobar llocs amb possibilitats no és gens fàcil. Planetes molt allunyats de llur sol o bé massa a prop no podran tenir aigua líquida. En el nostre sistema solar, només la Terra i Mart són a la zona d’habitabilitat, i Venus ja és al límit de l’infern.

Busquem en sistemes solars que no es trobin massa a prop del centre d’alguna galàxia, on la inestabilitat és molt elevada a causa de xocs estel·lars, forats negres i noves a dojo. L’evolució, paradigma que tenim raons per acceptar amb fermesa, requereix temps, molt de temps: passar de molècules simples a complexes, i de molècules complexes a organismes capaços de replicar-se requereix, sobretot, temps. És un viatge cap a la complexitat, del desordre cap a l’ordre. Hem de barrejar moltíssimes vegades un joc de cartes perquè, almenys una vegada, estiguin ordenades en pals. I encara que els camins evolutius, a diferència de les cartes, de vegades prenguin dreceres, no deixa de ser un camí llarg.

Busquem planetes (o satèl·lits de planetes) que tinguin preferentment un nucli metàl·lic fos. Si el tenen, no és difícil que el tinguin fos, atès que els planetes es formen entorn d’una estrella a partir de boles de gas incandescent que es van refredant i condensant, i que es refreden, com el tall rodó, més per fora que per dins. Però si un planeta no té aquest nucli, tampoc no pot tenir camp magnètic, perquè aquest és el resultat del moviment dels ions metàl·lics a l’interior del planeta, i, sense el coixí del camp, totes les partícules d’enorme energia ixents del sol arriben a la superfície del planeta i, per dir-ho ras i pla, l’esterilitzen. Ja ho hem dit: la delicada complexitat de les molècules que possibiliten la vida requereix temps i estabilitat. Ara com ara, doncs, som incapaços d’imaginar una sola molècula de proteïna sense les boniques aurores als pols.

Busquem planetes de massa prou gran com per retenir suficient atmosfera per raons similars, de protecció i estabilitat, a les del camp magnètic, i amb una rotació estable, i amb una alternança entre el dia i la nit adequada. Cal dir que els planetes de radi petit es refreden més ràpidament, difícilment tenen un nucli fos, pot ser que no facin prou força per retenir l’atmosfera, i a causa de l’efecte de frenada gravitacional de l’estrella sobre llur rotació, l’acoblament de marea, acaben mostrant-li sempre la mateixa cara, com passa amb la Lluna: no són aquestes les condicions que vam permetre l’aparició de la vida a casa nostra.

Finalment busquem estrelles de vida prou llarga perquè donin temps a l’evolució, i amb una temperatura a la superfície d’entre 4000 i 8000 K (La del Sol és a 6000 K), és a dir, amb la radiació necessària per jugar amb els delicats enllaços químics de la vida: temps i foc suau, com el xup-xup del suquet. La Terra és a la zona d’habitabilitat del Sol i hi romandrà per molts anys, però la xamba s’acabarà quan el radi del nostre astre comenci a créixer. No cal ara pensar-hi, perquè falta molt, però en tot cas, hem de buscar estrelles que no es prenguin la vida gaire acceleradament…

Kepler 186F sembla que compleix moltes d’aquestes condicions. De manera que si la vida va sorgir a la Terra, per què no pot haver sorgit també en un planeta amb condicions similars?

 Segueix a Rumb Kepler 186F? (2 de 2)

Quan a l’institut es trencava un termòmetre, fèiem una festa a la caça de les gotetes de mercuri; però podeu estar tranquils: en trencàvem pocs, perquè aquella era una educació de Crist i Franco a la paret, de pupitre, pissarra i cal·ligrafia, on el laboratori era només el premi per portar-se bé. Hi anàvem, doncs, poc, al laboratori, certament. Confesso formar part del fracàs escolar d’altre temps: la meva lletra és il·legible, el guix em fa al·lèrgia i m’encanten les cuinetes al laboratori, i sobre Franco i el Crist penjats, doncs bé, Què voleu!, no cal que en parlem…

Arxivat a Ciència i Tecnologia
3 comments on “Rumb Kepler 186F? (1 de 2)
  1. […] Continua de Rumb Kepler 186F? (1 de 2) […]

  2. Jordi Camps i Vergés ha dit:

    De bell antuvi he de manifestar que sóc un gran profà en matèria astronòmica, biològica o qualsevol altre matèria imprescindiblement vinculada al tema de la recerca de vida en altres planetes.
    Sí, jo crec que hi ha vida en altres planetes, tal com manifesta l’articulista.
    Imaginem però, que hipotèticament un dia es descobreix vida en un d’ells. Però, serà aquella vida tal com nosaltres ara ens la podem imaginar ? Seran els éssers animals o vegetals d’aquell planeta com ens els podem ara imaginar ?
    I fent una mica de conya, ja només faltaria que aquells hipotètics éssers, també parlessin castellà ? Després sí que ja podríem plegar.

    • Antoni Alcázar ha dit:

      Si volem ser rigorosos, hem de pensar que les mateixes lleis de la Física i de la Química que regeixen aquí, també ho fan on sigui de l’Univers. Sabem que a la Terra espècies diferents, de vegades molt diferents, i sense contacte mutu, han evolucionat convergint. Si a més suposem que la vida allà ha trobat les mateixes solucions químiques per sostenir-se que aquí, aleshores hem de concloure que serà similar. Falta, és clar, que totes les suposicions siguin certes. Però crec que no ens podrem entendre ni en català de l’Alguer ni en castellà de Sòria. Podem estar tranquils…
      Gràcies pel comentari.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: