Los Angeles és una ciutat monstruosa amb quasi 4 milions de persones i 18 a l’àrea estadística combinada (CSA: combined statistical area). Tota aquesta gent s’acumula en una àrea construïda tan gran com el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallés Occidental i part del Maresme plegats, i està localitzada en una zona semiàrida. La ciutat ja patia problemes d’estrès hídric a principis del segle XX quan comptava amb 300.000 habitants. La manca d’aigua es va intentar pal·liar amb la construcció d’un primer aqüeducte: l’Aqüeducte de Los Angeles. Aquesta infraestructura segrestava l’aigua de la Vall del riu Owen a l’Est de Sierra Nevada, a 375 Km de la ciutat.
Les conseqüències de la seva construcció van ser nefastes per la zona, provocant la dessecació del llac i del riu Owen, acabant amb l’agricultura de la Vall i incrementant la desertització ja influïda per la proximitat del desert de Mojave. Aquest llac, juntament amb el Great Salt i el Mono Lake, actuava de parada per les aus migratòries entre l’Àrtic i Amèrica central i del Sud que un cop més són les víctimes de la set humana.
Vistes del Llac Owen.
El sòl del llac acumula metalls pesats com l’arsènic, cadmi, níquel, alumini i sodi, entre d’altres, que un cop desapareguda l’aigua queden exposats als vents que assoten la zona i escampen la pols tòxica vulnerant fins a 25 vegades els estàndards federals de la qualitat de l’aire. L’EPA va condemnar a la ciutat de LA a resoldre aquest problema en 10 anys. Les mesures preses impliquen inundar algunes zones del llac amb poca profunditat d’aigua per evitar que la pols s’enlairi. Però els tòxics no desapareixen, i concentrats enverinen l’aigua que les aus consumeixen quan hi paren a descansar. La ciutat no vol renunciar ni a un litre d’aigua així que una altra proposta contemplada ha estat cobrir el llac amb grava. Desproporcionades solucions per grans desastres.
Baixant per la carretera 395 cap a Los Angeles, la Vall esdevé un desert pintat per Joshua Trees i pobles escampats que semblen deshabitats, dessolats. I de tant en tant, alguna fita recorda la presència del riu, com el testimoni d’unes cascades fòssils on un dia el riu Owen va erosionar les pedres volcàniques per deixar-les finalment exposades al Sol del creixent desert de Mojave.
Cascades Fòssils. Llera seca del Riu Owen
És impactant veure com l’home viu aliè a tots els desastres que provoca a la natura, més enllà del que observa des de la seva finestra. Fa tres anys que l’estat de Califòrnia es veu afectat per la sequera més greu de les últimes dècades. Els anuncis per estalviar aigua s’exposen a les parades de bus de LA i pancartes de protesta “Sense aigua no hi ha feina” s’escampen per les poblacions agrícoles. Com es saciarà aquesta set?
Per saber-n’hi més:
Dreams dust and birds the trashing of Owens lake
LIVE images del llac Owen (Air Pollution Control District)
Llibre: Cadillac Desert
Del blog HACdosO
Des de la Mediterrània 
Quin desastre, Valga’m Déu ! Els ianquis, junt amb la Xina, i altres països subdesenvolupats, són els grans contaminadors del planeta. Recordo, quan encara governava en Bush, per cert un pobre home com a persona, i intel·lectualment no massa ben cuit, la història ja prou ens ha ensenyat qui era, o és -almenys és el concepte que jo en tinc d’ell-, que es va desencadenar un incendi d’inimaginables dimensions a Califòrnia. Preguntat quines precaucions es prendrien en el futur per a evitar aquella mena de desastres, respongué: Talar tots els boscos. I això o aquests són els americans “The new way of living”. Després es queixen per les inundacions del mar que engoleixen ciutats, tifons i huracans que cada temporada els arriben amb més força, i hiverns cada vegada més crus. El mal està que cap altre polític, sigui del nord, del sud, de l’est o de l’oest, es passen pel folre tota aquesta mena d’avisos amb els quals ens està amenaçant la natura. I l’aigua que ve. Acabo dient: Recordo que fa uns anys, no gaires, cada dia les emissores de ràdio i cadenes de TV, ens alertaven des dels serveis de meteorologia sobre el forat de la capa d’ozó, el qual estava anant a més a cada dia que passava. Ara, fa molt i molt de temps, que cap d’aquests meteorològecs s’han posat a la boca aquesta paraula: Ozó. Serà que ja és tan gros que ni cristo el podria arreglar ?
Molt bon article, molt descriptiu i alliçonador.
Moltes gràcies Jordi. El que envejo d’EEUU són els Parcs Naturals que n’hi ha molts i són enormes. Ara si, quan surts d’allà et planten enciams al desert. I també hi ha moviments ecologistes molt potents que estan intentant canviar moltes coses, a veure com els hi va!