Ha mort Antoni M. Badia i Margarit. Durant anys l’havia vist a la Biblioteca de Catalunya, com a visitant empedreït. Una figura alta i distingida, però sense cap mena d’arrogància; ans al contrari, sempre educadíssim i amable. Amb els anys la seva figura s’havia anat vinclant, i tot i que el ritme de les passes era més vacil•lant i lent, la mirada lluent dels seus ulls seguia intacta.
Un amic meu m’havia comentat diversos cops un mateix fet sobre el senyor Badia. En conferències en les quals participava el catedràtic d’espectador, les seves preguntes sempre eren teixides d’una educació i d’una humilitat intel•lectual sorprenent, com si ell no fos una autoritat destacada en l’estudi del català.
Probablement les necrològiques d’aquests dies recordaran els seus talents acadèmics, però no sé si gaires faran esment de la gran qualitat humana. I aquest cop no seria un tòpic literari, sinó una veritat com un temple.
Descansi en pau. I gràcies!
Des de la Mediterrània 