Aquest diumenge passat, van jugar Barça i Real Madrid, allò que molts anomenen “el clàssic.” Els merengues van dominar la primera part, això sí, a base de joc brut. El primer gol va ser blau-grana, el “veterà” Mathieu ens va sorprendre amb un gol de cap. El Real Madrid es va veure les orelles i va empatar, mercès Benzema. Els papers semblaven canviats perquè els merengues tenien la possessió de la pilota, mentre que els culés es defensaven com podien. Sort en vam tenir d’un porteràs com Bravo, que va fer aturades magistrals.
La segona part va canviar, Suárez, després d’una passada llarga i mil·limètrica de Alves, fa un golàs de típic davanter centre: entre dos defenses i a sang freda que va deixar bocabadat a Casillas, un que deien que era bon porter i actual desastre de la “roja.”
Per cert, l’entrada de Xavi, Busquets i Rafinha es va notar, i per bé. Neymar hauria de fer un curset accelerat de com xutar a porta – i si potser fort, col·locat i amb la punta de les botes- Pepe, Marcelo, Carvajal i d’altres males herbes, haurien d’aprendre una mica d’urbanisme i si no arriben a ser uns jugadors nets, almenys morir en l’ intent.
Curt i ras: el Barça queda reforçat, però hauria de començar cada partit amb els millors migcampistes i no amb Rakitic. El Real Madrid vençut i humiliat, a quatre punts del líder. I al mal educat de Cristiano Ronaldo, que es va tocar els dallonses a tall de menyspreu, li vull dedicar els versos del poeta llatí Catul: “no és un home, sinó una gran titola amenaçadora.”
Autor: Francesc Rebolledo
"Per senyera, senyors, quatre barres. Per idioma, i senyores, català. Per condició, senyors, sense terres. Per idea, i senyores, esquerrà." ("La cançó dels cansats", Ovidi Montllor)
Des de la Mediterrània 