COM ERA LA MOLLERUSSA MEDIEVAL

ECONOMIA

            LA PAGESIA

Els conreus més comuns eren, el blat, l’ordi i la civada. El blat servia per elaborar el pa,  l’ordi i la civada servien per alimentar els animals.. La vinya també era un cultiu molt important a l’edat Mitjana, per ser un cultiu típic de secà, i la seva elaboració servia de beguda, donant calor per aguantar temperatures fredes com era la d’aquest indret i servia a la de taula[1]. A més la família tenia un ferreginal Un ferreginal era un tros de terra dedicat a plantar-hi farratge, és a dir, un terreny sembrat per donar verd a les bèsties. A més a més existien les terres de pastura[2].

La ramaderia era, en aquesta zona i a diferència de les comarques pirinenques- un complement econòmic de l’agricultura a la Catalunya de l’ edat mitjana. L’anomenada ramaderia menor era aquesta ramaderia menor. El gallinam, que no podia mancar a cap casa.  De la gallina s’ obtenien ous – com és  obvi- que tant podien ser consumits com venuts. La carn dels capons era també una font de consumició[3].

            LA RAMADERIA

El bestiar típic eren les ovelles i els bous, ja que produïen llana, pell, llet i carn, respectivament. Els bous a més ajudaven als treballs del camp. També existia l’aviram domèstic, les gallines donaven carn i ous per a la subsistència de les persones[4].

                        La Aridesa: Un Contratemps

La forma de vida de Mollerussa es sustentava durant l’ Edat Mitjana, com en la major part de Catalunya, en la pagesia i la ramaderia, com ja he subratllat abans. En aquest aspecte els nostres avantpassats tenien un factor en contra, que l’aridesa d’aquestes contrades, aridesa motivada per una baixíssima pluviometria i manca de rius. Malgrat la seva aridesa, que s’ha exagerat molts cops com per exemple: “El Pla d’ Urgell, fa cent-cinquanta anys era un ermot espantosament desert (…)Sense cap riu que el travesés, el Pla d’Urgell, encara amb petits tossals de tant en tant es moria de set (…) Els blats any sí i any també, no arribaven a ben granar[5].” Un altre exemple d’exageració: “Valeri Serra i Boldú, en l’Àlbum Meravella ens explica que en una conversa en un botànic, aquest li comparava l’ Urgell amb el desert del Sahara[6]” Més casos d’exageració: “Segons Pau Vila, l’ Urgell era una mena d’ estepa. L’ arbre no hi existia, com no fos a les vores del Segre o a la canal del Sió o en alguna fondal on en temps de les pluges corrien les aigües que baixaven del capçal segarrenc, veritables oasis de terres desèrtiques”[7].

De tot el dit abans, em ratifico en què eren exageracions, que aquestes terres eren àrides, però no desèrtiques, i que en alguns llocs es disposava d’aigua amb certa regularitat – i escassa- i exposaré les formes de regadiu que hi havia al Pla d’Urgell:

                        Els Coladors

Des de temps immemorials existia un lloc anomenat “els coladors” -de fet un “colador” és un forat fet a terra perquè s’ escoli l’aligua- i  la gent d’aquestes contrades tiraven durant un mes, una mola d’aigua (antiga mesura de capacitat, equivalia a una mesura per a cabals d’aigua, equivalent a la quantitat d’aigua que havia de passar per la tanca d’un molí per moure la mola) a la plana de Miralcamp, concretament en un lloc anomenat els coladors (actualment existeix a Vilanova de Bellpuig una partida que s’anomena els Escoladors, molt probablement es tracta d’un vestigi, ni que sigui indirecte,  d’aquells coladors.[8] Des taquí es filtrava l’aigua fins als subsòl ( i al cap de mig any si plovia o més temps si no ho feia començava a sortir saó. Primer a Miralcamp mateix i després lentament i segons la proximitat arribava a Fondarella, Sidamon, El Palau d’Anglesola, el Poal, Bellvís, Bell-lloc fins arribar al Segre. Gràcies a aquest sistema que ningú recorda ni qui ni quan l’inventà ni quan començà a ser utilitzat, que es conreava cànem i fruites pròpies de comarques humides. Naturalment aquella producció no devia permetre excedents i era, més que res, per a consum propi.

Existia a Miralcamp una font que servia per mesurar el nivell de l’aigua subterrània; com més aigua sortia de la font, significava que també n’hi havia molta sota terra. I per contra, si en sortia poca era proporcionalment el mateix. Aquesta font era aprofitada per la gent de Miralcamp per a usos domèstics, avui dia com a testimoni d’aquella realitat existeix un carrer en aquella vila que es diu de la Font, perquè et duia a aquell lloc.[9]

                        El riu Corb

El riu corb és un afluent de la riba esquerra del Segre, al qual s’uneix aigua avall de Vilanova de la Barca. Neix al 762 metres d’alçada, a la font de Rauric, municipi de Llorac (Conca de Barberà). Travessa la Segarra, penetra a l’ Urgell per Guimerà. Prop de Bellpuig es reconstitueix i entra ja al Pla d’Urgell passant pels termes de Castellnou de Seana, Golmés, el Poal, Linyola i Bellvís. Després surt del Pla d’Urgell i passa per Térmens i Vilanova de la Barca i desemboca al seu col·lector després d’un recorregut de 57 km[10].

Hi ha diferents constàncies escrites que l’aigua d’aquest riu al seu pas pels municipis de la comarca, que he citat, es traguessin profit i també aquelles poblacions, com Mollerussa, per on hi circulava.  Un dels estudiosos que més ha treballat el riu Corb, el seu recorregut i aprofitament per part dels pobles veïns i els que no és l’ estudiós Jaume Torres de Bellpuig[11].

Fotografia del riu Corb, des del seu naixement, el seu pas pel Pla d’Urgell i el seu desembocament.

Dibuix de Jaume Torres i Gros.

LA TOPONÍMIA

La toponímia és una branca de l’ onomàstica que estudia els noms de llocs (accidents geogràfics, partides, carrers, nuclis de població, etc.) i buscar l’origen a través de la documentació escrita i de la pronúncia oral i en proposa la seva forma i ús correcte[12].

 TOPONÍMIA URBANA

            La Vila-closa

És l’embrió, el nucli de la primitiva Mollerussa. Ho demostra la seva estretor, l’aspecte vell i antic de les seves cases i a més el nom: Vila closa és a dir poble tancat. Existien unes portalades que estaven obertes de dia i de nit, es tancaven per seguretat[13]. Però a l’any 1979 es van fer obres a la Vila-Closa i a sota d’una construcció moderna s’hi va descobrir de dos arcs apuntats de pedra treballada. La premsa de l’època van dir que la seva data era dels segles XIII o XIV i no obstant això van ser tapiades amb una paret de totxanes[14].

 

L’antiga Vila-Closa de Mollerussa. Fotografia dels anys 70 del segle XX.

Fotografia J.M. Fabregat

  Article “Mollerussa no és tan moderna”. Diari “La Mañana” 23/03/1980.

Fotografia Francesc Rebolledo

Plaça del pou

On avui dia hi ha la plaça Manuel Bertrand, abans hi havia un pou – per això li deien la plaça del pou- gran i profund[15]. Tomàs Badia – qui era gran coneixedor de Mollerussa- explica al seu llibre: “Hi havia a l’anomenada Plaça del Pou – avui Plaça de Manuel Bertrand- un pou a ús públic de bastant profunditat, diu que era del segle VIII, quan la invasió mora.” Segurament Tomàs Badia que era un gran coneixedor de Mollerussa i que havia conegut generacions anteriors que podien explicar més coses, ho devia dir perquè ho devia haver sentit dir a d’altres.

 

            TOPONÍMIA RURAL

Exemples de toponímia rural els tenim a Mollerussa en les seves partides. La partida és una porció de terreny de certa extensió i designada amb un mateix nom, part del terme pertanyent a un poble[16].

Partides del terme de Mollerussa que ens suggereixen un passat medieva:

Merlet: Cadascun dels petits pilars d’ obra i de secció quadrangular que per a defensa hom construïa al cim de les antigues fortaleses, deixant entre l’un i l’ altre un espai per a poder tirar contra l’ enemic[17]. Possiblement aquest topònim merlet fa referència a una torre que es cita en un document del 14 de setembre de 1118[18].

Vilars: Del segle X al XII territori annex o pertanyent a una vil·la i que tenia algun hàbitat. També vol dir llogaret o veïnat[19]. Els vilars, actualment,  tenen una superfície de 187’39 jornals[20].

La documentació medieval

• Document del 14 de setembre de 1118, que fa referència Arnau Berenguer d’ Anglesola i Berenguer Arnau, amb els seus fills. El document parla sobretot del Palau d’Anglesola, no obstant es fan referència a topònims que avui dia encara existeixen (Alfandarella, riu Corb, Anglerola, Lerida, Novela) i es fa referència a l’ existència d’ una torre a Mollerussa[21]. Aquesta torre era molt comuna a l’època i es devia de tractar d’un edifici fortificat i de vigilància
• Document datat del 24 de desembre de 1157, que alguns identifiquen erròniament com a carta de poblament de Mollerussa, en què el donador és Arnau Berenguer d’ Anglesola i és una mena de donació a un tal Arnau Rufach diu “…donem Mollerussa a Arnau rufaca i la seva esposa, fills i filles, i a qui vulguin (…) És al comtat de Barcelona, al terme d’ Anglesola. Té com a límits el terme de la Novella, Fondarella i Niu d’Àguila (…) i per la part de Golmés, pel vilar que hi ha sobre Mollerussa cap al Niu d’Àguila entra al terme de la Novella. Tot allò que aquests límits inclouen us ho donem amb les rendes i pertinences…[22]”

Aquest document del XII, ens aporta documentació que ratifica la toponímia rural que ja s’han mencionat abans:

• Vilars

Menciona poblacions veïnes

• Fondarella, Golmés i Novella

El document menciona el topònim “Niu d’ Àguila”. Es tracta, possiblement d’un topònim rural– una partida del terme de Mollerussa alhora que un topònim urbà, ja que el nom del carrer ha agafat el mateix nom- que seria el “Clot de l’Agulló”, que té 125, 40 jornals de terra i que marca la perifèria de Mollerussa[23]. Alguns dels noms citats avui dia encara existeixen, i a més gairebé es poden situar

 

Targetó amb fotografia del document del 24 de desembre de 1157

Portada del targetó editat per l’Ajuntament de Mollerussa el 2002, en què equivocadament es parla de “carta de població” quan en realitat es tracta d’una donació.

ORGANITZACIÓ ADMINISTRATIVA

Els senyors de Mollerussa, tenien  el seu batlle de sac que s’encarregava de l’administració i vigilància del patrimoni de la recaptació del rèdit[24].Els habitants de Mollerussa tenien uns representants elegits per ells mateixos que s’anomenaven jurats i vetllaven pels interessos de la gent del poble[25].

 

                        Batlle

Era el representant en una ciutat, vila, lloc o terme cadastral, d’un senyor territorial. Com administrador de béns i rendes era l’ encarregat de percebre els censos, exigir serveis personals dels camperols obligats a fer-los. Exercir la jurisdicció civil i criminals però amb excepció dels casos castigats amb la pena capital[26].

                        Els jurats

Era el nom que es donava en moltes poblacions catalanes al segle XIV, els magistrats municipals que de forma col·legiada i en nombre reduït – sovint eren tres o sis- eren l’ òrgan directiu del consell. El règim de juradia equivalia al dels paers, consellers o cònsols, com es deien en d’altres poblacions per la mateixa època. Se’ls anomenava jurats perquè davant juraven el seu el càrrec en poder d’una autoritat superior[27].

  El veguer

El veguer era, a Catalunya i a Mallorca, l’autoritat delegada del rei o d’una baronia en una demarcació territorial, amb jurisdicció governativa, judicial i administrativa[28]. Mollerussa pertanyia a la Vegueria de Tàrrega i, per tant, estava sotmesa en aquests aspectes a la vegueria de Tàrrega.

            Castlà

El castlà, o castellà, era a l’ edat mitjana, la persona que tenia el govern, la defensa i la jurisdicció d’un castell en domini útil i possessió immediata, en nom del seu senyor o del sobirà, amb obligació de defensar-lo.[29] Si tenim en compte que la existència d’un castell a Mollerussa, està sobradament provat, és molt possible que existís aquest personatge, altra cosa és si residia o vivia a Mollerussa mateix, o si hi passava alguna temporada.

 

            Casa del Comú

Era l’ edifici on es reunia el consell municipals, els representants municipals, en el cas de Mollerussa, els jurats. En un primer moment les reunions dels representants municipals no es celebraven en edificis propis – tot i que les ciutats importants sí.[30]

            Universitat

A la baixa edat mitjana, era la corporació de comunitat veïnal i professional, dotada d’alguna organització i règim jurídic encara que fos elemental[31].

            Notaria

J. M. Gasset parla que a partir del segle XIV, existia  la notaria de Miralcamp, ja que hi ha constància de testimonis notarials fets a Miralcamp i que el càrrec de notari el duia a terme el mateix rector de Miralcamp que a part de les funcions sacerdotals, també s’ocupava d’altres funcions documentals, com vendes, testaments, capítols matrimonials, inventaris i no només de Miralcamp, sinó de pobles propers. Gasset argüeix que: “L’existència d’una notaria a Miralcamp deixa palesa la importància que en l’època agafà la vila, senyoriu i castell de Miralcamp on qualsevulla que volgués legalitzar un document sense haver de recórrer les notaries de Lleida, Tàrrega o Cervera, hi havia d’anar.[32]”

He de manifestar la meva disconformitat amb les afirmacions  anteriors perquè:

1)Miralcamp no tenia una notaria, el rector de cada poble, fos quina fos, tenia la facultat d’actuar en forma de notari

2) Si la gent dels pobles veïns o comarcans no volien anar als municipis amb notari oficial, ho podien fer sense cap problema al seu propi poble amb el col·laboració del rector. 

El fet que a l’arxiu parroquial de Miralcamp s’ hi troben documents de persones d’altres poblacions es deu a situacions aleatòries, no obligatòries.

COM ERA LA SOCIETAT A LA MOLLERUSSA MEDIEVAL

FAMÍLIA

El model familiar, comú a tota Europa, estava molt basada en el cristianisme. Consistia en el contracte matrimonial entre un home i una dona, units per un representant de l’ església. La dona s’havia de casar amb el marit que triés el seu pare.  El matrimoni representava la total submissió de les dones als seus marits. Dins de la família pagesa medieval, l’home i la dona es dedicaven a les activitats agrícoles i ramaderes. A més la dona estava obligada a fer la neteja diària de la llar, dels fills, dels malalts a més compartien el treball agrícola així que les seves esposes camperoles eren treballadores a jornada completa[33].

No tots els homes ni dones estaven casats. Els individus solters es vinculaven a una família, a una institució (vida monacal, exèrcit) o eren marginats. Pel que fa a la canalla, la mortalitat infantil era molt elevada, i també el de dones mortes de part. La mitjana de vida – en aquest estament sòcio-econòmic que m’ estic referint-  era al voltant d’ uns trenta anys[34].

 COSTUMS

La vida quotidiana transcorria entre el camp i el poble, que tenia una població poc nombrosa[35]. Mollerussa anava creixent al voltant del castell, que era lloc de resguard i protecció i l’església. Les cases s’anaven distribuint al seu voltant a mesura que el poble creixia i es tancava amb muralla[36].

Els materials de terrissa els comproven a fora del poble, i per aquest motiu resultaven cars, a més, a Mollerussa la manca de terrissa feia impossible l’existència d’aquest artesà. Un artesà que molt probablement existia a Mollerussa era el ferrer.[37]

Els estris de cuina i de menjar eren variats: morter, escudelles, olles, tenalles, ànaps (mena de vasos de forma semiesfèrica(, tines, àmfores de terrissa i altres elements[38].

La roba habitual en les cases eren els llençols, les tovalles i les calces, el material més utilitzat devia ser la llana i el lli, el lli era un cultiu molt estés al Pla d’Urgell. Algunes peces de roba porten la denominació d’oldà, que significa que era vell o gastat[39]

Un element curiós és la marfegaça, que un matalàs de palla, un altre element fonamental en les cases era la porta amb forrellat[40].

 

VIVENDA

Ja des de temps dels ibers, les cases en aquesta zona eren bàsicament, de tàpia,  sobretot les parets. El procediment era ficar terra humida entre dues fustes que es retiraven al secar-se[41].

Tomàs Badia parla  que al seu temps – finals del segle XIX i principi del XX-  les parets de les cases eren de terra: “Les cases eren de terra, quasi totes iguales, construïdes amb murs de tàpia, un encofrat format per terra argilosa piconada amb grava (…) a la planta baixa hi quedava la cuina i al fons hi havia el corral, lloc per animals, l’ estable i la corralina.[42]”

RELIGIÓ

El 1150, ja conquerida la ciutat de Lleida pels comtes de Barcelona i d’Urgell i Mollerussa, a més de totes les poblacions que havien format part de la baronia d’ Anglesola i amb l’ excepció dels municipis del Pla d’Urgell que havien format part del comtat d’Urgell, va passar a formar part del bisbat de Vic[43]. D’ aquesta manera, Mollerussa entrava en el cristianisme comtal.

L’ Església cristiana intervenia en molts aspectes de la vida quotidiana de la Europa occidental: establia el calendari, les festes amb les quals els antics pobles les celebraven els diversos períodes de la vida agrària (sembra, collita, verema, matança del porc i les van convertir en festes cristianes. Les hores del dia eren anunciades pels campanars de les esglésies, i també el descans dominical. Els moments més importants de la vida individual i col·lectiva com el naixement, el matrimoni, la defunció eren sempre acompanyants per ritus religiosos celebrats per tota la comunitat sota la direcció dels clergues[44].

Els conceptes de moral i ètica estaven força marcats per l’Església Cristiana, que imposava pautes de conducta diferents per a cada estament de la societat i no dubtava amb amenaçar amb la condemna eterna (és a dir, l’ infern) aquells que no obeïssin les normes dictades. Els cristians estaven obligats a anar a missa els diumenges, pregar cada dia, dejunar durant la quaresma, confessar-se i combregar  com a mínim una vegada a l’any,  podien aconseguir la vida eterna[45].

D’ALTRES ELEMENTS QUE FORMAVEN PART DE LA MOLLERUSSA MEDIEVAL

 

                        L’església

Les esglésies de cada poble eren, normalment, consagrades, no obstant de la de Mollerussa no queda cap constància de l’acta de consagració. De la pertinença al bisbat de Vic en  podem dir algunes coses de l’església de Mollerussa, per exemple a de les visites del senyor bisbe i, que en la primera visita que consta és la de l’any 1331 i ja consta que el patró de la parròquia és sant Jaume – fet fins als nostres dies[46].

La propera visita que consta és la del 15 de juny de 1425 i dóna més detalls com que el rector d’ aleshores era Antoni Gomar i que estava absent i que en el seu lloc servia Manel Giner. El senyor bisbe va anar al cementiri i va fer la absolució. Que després va anar a església parroquial, que tots els objectes de la litúrgia – eucaristia, santíssim crisma, corporals, una custòdia d’argent, llibres- que estaven bé amb excepció del calze d’argent trencat. Les lluminàries i les campanes estaven correctament. Però les parets i la coberta de l’església estaven en mal estat, i el senyor i el senyor bisbe va manar la seva reparació[47].

 Fotografia de la visita pastoral de bisbe de Vic en data 9 de maig de 1331. Fotografia Arxiu Diocesà de Vic

 Retall de la fotografia de la visita pastoral del 9 de maig del 1331, en què podem observar més bé el nom “Mollerussa.”Fotografia de l’Arxiu Diocesà de Vic

 Visita pastoral del 15 de maig del 1332. Fotografia Arxiu Diocesà de Vic

  El cementiri

L’Església cristiana, va designar el lloc del cementiri al costat mateix de l’església parroquial o del monestir. Aquesta ubicació no es va consolidar fins ben passat el segle XI, quan va aparèixer la Sagrera, com a lloc sagrat i protegit perquè així ningú no pogués violar ni el recinte ni les restes dels difunts. A partir d’aleshores es va generalitzar els enterraments en cementiris, encara que hom podia, depèn de diferents factors, demanar de ser enterrat en un monestir o a la parròquia[48]. En la visita del 15 de juny de 1425 del bisbe de Vic a Mollerussa, ja s’ha citat com “el senyor bisbe va anar al cementiri i va fer la absolució[49].”

                Retall de la fotografia anterior. Visita pastoral del 15 de maig de 1332 . On es pot observar més clarament el nom “Mollerussa”  Fotografia de l’Arxiu i biblioteca del bisbat de Vic        

  La Sitja

Era la cavitat subterrània destinada a guardar-hi productes de collita del camp, sobretot els cereals[50].

                        La era

Era un espai de terra, aplanat i ferm, damunt el qual hom posava els cereals o llegums per bratre’ls i separar el gra de la palla[51].

 

                        Terrenys comunals

Eren terres que, en cada població, eren per a l’ús de tots i cada un dels veïns, fos per a pastura, cultius etc.[52] De Mollerussa hi ha constància d’ aquest tipus de terra.

                        Les basses

La bassa és qualsevol excavació, de tamany relatiu,  que s’ omple d’aigua que podia servir d’ abeurador, de safareig o de rentador[53]. Generalment cada poble tenia dues basses: la “bassa  bona”, per a ús de les persones, i la “bassa bovera”, per als animals que acostumava a estar situada a la part baixa de la població, de manera qui hi anessin a parar les escorrialles del poble i quan l’aigua era abundant, podia servir també per regar alguns horts. Si el terme del poble era gran, hi podien haver, a més, d’altres basses[54].

                        Els refugis soterranis

Al- Himyari, un autor magrebí dels segles XIII i XIV, descriu en un document una plana àmplia, coneguda amb el nom de Fash Maskigan, tal com era al segle XI, vast territori que abastava aproximadament l’actual Plana d’Urgell.  L’autor magrebí cita la fortalesa de Lleida, que domina una plana àmplia coneguda per fahs Maskigan. També diu: “A la plana de Maskigan hi ha molts llogarrets petits, conreus i pastures. Cap d’aquests llogarrets no està mancat d’ una torre o d’un refugi subterrani, i és en aquest lloc que es fan forts els camperols quan l’enemic ataca…[55]”

De l’ existència d’aquests túnels subterranis a Mollerussa, se n’ ha parlat molts cops i en diferents etapes de la història, però aquesta font musulmà és la primera, n’explica l’origen i el motius. Tomàs Badia en parla: “També n’hi havia algun de particular, en alguns d’ells hi havia comunicació dels uns alsaltres per mitjà d’unes galeries subterrànies[56].

                        L’hostal

Lladonosa afirma que per l’any 1391, Francesc Sassala, i la seva esposa, van comprar el lloc de Mollerussa, amb el seu hospital i atzembleries i “que els proporcionaven una bona renda, car era pas obligat dels correus reials i viatger que s’adreçaven a Barcelona[57].

Lladonosa parla de “hospital” enlloc de “hostal”, equivocadament i això se’n desprén del context escrit. Alguns autors especifiquen més i diuen que a Mollerussa no hi va haver mai un “servei de postes” per efectuar el canvi de cavalls, però que sí hi havia quadres per als animals dels clients de l’hostal, que feien nit[58].

El molí

El molí és una màquina desintegradora emprada en la mòlta de grans i, en general, de materials sòlids. De molins, tenint en compte la seva tracció, n’hi havia d’aquest tipus:

• Molí d’aigua: molí que funciona per l’acció de l’aigua damunt una roda armada amb pales.
• Molí de vent: molí muntat en una torre i que es mou per l’acció del vent sobre les aspes
• Molí mogut per tracció animal: funcionava per la força transmesa per un animal. Podia ser un ase, un bou etc.

El més probable a Mollerussa és que fos un molí mogut per tracció animal, ja que no estem en una zona abundant d’aigua – estem parlant de l’edat mitjana-, ni que el moviment del vent sigui especialment fort.

Molins segons la seva funció

Els molins, independentment de la força motriu que els fes anar, es subdividien per la seva funció. En cada poble, bàsicament n’hi havia dos:

• Molí d’oli: que servia per moldre les olives i reduir-les a pasta, a fi i bé, que en quedés l’oli.
• Molí fariner: servia per a moldre el blat i els diferents grans i fer-ne farina per la posterior elaboració del pa.

 

ELS MONESTIRS: ENSENYAMENT, MEDICINA I FUNCIONS SOCIALS

Un fenomen que va néixer a l’ edat mitjana va ser els monestirs. Dels segles IV al IX els monestirs van estendre’s per tot Europa. En aquests llocs els monjos es dedicaven a pregar i meditar, però també feien d’altres feines, com el cultiu de terres del mateix monestir i també atendre els pobres i els malalts. Per exemple els monestirs benedictins eren nuclis d’ explotació agrària autosuficient amb una bona organització, en què hi havia també d’altres famílies camperoles[59].

Els monestirs van ser grans centres de cultura, les obres clàssiques es copiaven i transcrivien a mà. Però a part de l’alta cultura, es dedicaven a funcions socials que no complia ningú altre, per exemple l’ensenyament, la cura dels malalts i la creació d’hospitals[60].

            UN CAS AL PLA D’URGELL I PROP DE MOLLERUSSA: SANT NICOLAU DE FONDARELLA

Es tracta d’un monestir de premonstresos situat prop de Fondarella[61], en una zona coneguda com l’hospitalet. Primer era una església, de sant Nicolau, donada per Guillem I d’ Argençola i la seva esposa Sibil·la monestir de premonstresos de Bellpuig de les Avellanes el 1166. A l’any 1220 hi van fundar un hospital – per a les tasques que anteriorment s’han citat- i el 1224 una comunitat de tres canonges i algunes canongesses. Fins al 1231 va arribar a ser abadia, el 1251 va tornar a ser priorat fins al 1510 que va quedà sense comunitat i va ser unit a Bellpuig de les Avellanes, que hi tenia un prevere secular. A la primera meitat del segle XVII ja estava del tot arruïnat.[62]

 Fotografia de l’actual lloc anomenat “l’hospitalet” perquè aquí és on hi va haver el primer hospital i després monestir del qual ja no en queden restes

 

Doncs aquest primer hospital, després monestir tan proper a Mollerussa és molt probable que servís d’ensenyament, per a llegir i escriure a la canalla, d’hospitals per als malalts etc i totes les altres funcions comunes d’un monestir.

 

 

[1] Direcció J.M. Gasset.Miralcamp en el temps, l´espai i la història, pàg. 62

[2] Direcció J.M. Gasset.Miralcamp en el temps, l´espai i la història, pàg. 63

[3] Article “La ramaderia menors a la Catalunya medieval” dins de http://www.sapiens.cat

[4] Direcció J.M. Gasset.Miralcamp en el temps, l´espai i la història, pàg. 64

[5] Josep Vallverdú a “Catalunya visió”. Citat per Jaume Vila a “Els canals d’Urgell i la seva història”. Edita Diputació de Lleida, pàg. 74 i 75

[6] Jaume Vila. “Els canals d’Urgell i la seva història”, pàg. 75

[7] Jaume Vila. “Els canals d’Urgell i la seva història”, pàg.76

[8]  Mapa de la comarca del Pla d´Urgell,, Institut cartogràfic de Catalunya

[9] Article “Una aridesa un xic exagerada”La comarca del Pla d´Urgell”, Francesc Rebolledo, revista “la comarca del pla d’urgell” pàg. 13

[10] http://www.Enciclopèdia.Cat Edició digital i consultable per internernet de la Enciclopèdia Catalana.

[11] Jaume Torres. “Bellpuig i el riu Corp”, pàgs. 18 i 31

[12] http://www.onomastica.cat  Concepte la toponímia. Adreça electrónica de la Societat d’ Onomàstica

[13] Francesc Rebolledo. “Personatges i Història de Mollerussa”, pàg. 54

[14] Francesc Rebolledo. “Personatges i Història de Mollerussa”, pàg. 54. Que cita l’article “Mollerussa no és tan moderna” dins diari “La Mañana” 23/3/1980

[15] Francesc Rebolledo. “Personatges i Història de Mollerussa”, pàg. 30

[16] Diccionari de la llengua catalana, pàg. 1448

[17] Diccionari de la llengua catalaana, pàg. 1265

[18] Prim Bertran. Notícies històriques del Palau d´Anglesola, pàg. 52

[19] Diccionari de la llengua catalana, pàg. 2036

[20] Miquel Polo.  “Mollerussa, de poble a ciutat (1939-1988), pàg. 342

[21] Prim Bertran. “Notícies històriques del Palau d´Anglesola” , pàg. 52

[22] Qüestions entorn de la frontera meridional del Fahs Makigan, Xavier Eritja, pàg. 303, dins de Territori i Societat a l’edat Mitjana, III, J. Bolós, J. Busqueta. Per bé que no és Xavier Eritja qui sosté que es tracta d’ una carta de poblament, sinó que s’afirma en la targeta impresa per l’ Ajuntament de Mollerussa

[23] Miquel Polo. “Mollerussa, de poble a ciutat (1939-1988), pàg.  342

[24] Direcció J.M. Gasset. Miralcamp en el temps, l´espai i la història, pàg. 67

[25] Direcció J.M. Gasset “Miralcamp en el temps, l´espai i la història”, AA DD, pàg. 67

[26] Diccionari d’ història de Catalunya, pàg. 111

Diccionari d’Història de Catalunya, pàg.597 i 598

[28] http://www.enciclopedia.cat consulta digital de la enciclopèdia catalana.

[29] Diccionari de la llengua catalana, pàg. 418

[30] http://www.enciclopedia.cat consulta digital de la enciclopèdia catalana

[31] http://www.enciclopedia.cat consulta digital de la enciclopèdia catalana

[32] Miralcamp en el temps, l´espai i la història, AA DD, pàg. 71

[33] Article “La vida familiar a l’edat mitjana” dins de http://www.Sapiens.cat

[34] Article “La vida familiar a l’edat mitjana” dins de http://www.Sapiens.cat

[35] Direcció J.M. Gasset. Miralcamp en el temps, l´espai i la història, pàg. 67

[36] Direcció J.M. Gasset. “Miralcamp en el temps, l´espai i la història”, pàg. 67

[37]  Direcció J.M. Gasset “Miralcamp en el temps, l´espai i la història”,  pàg. 69

[38] Direcció J.M. Gasset. “Miralcamp en el temps, l´espai i la història”,  pàg. 69

[39] Direcció J.M. Gasset. “Miralcamp en el temps, l´espai i la història”, pàg. 69

[40] Direcció J.M. Gasset. “Miralcamp en el temps, l´espai i la història”, pàg. 69

[41] Rodrigo Pita Mercè.  Lérida ilergete, pàg. 181

[42] Tomàs Badia. Mollerussa detalls per a una història, pàg. 27

[43] Francesc Rebolledo. “Personatges i història de Mollerussa a través dels seus carrers”, pàg. 73

[44] Article “L’expansió de l’església a l’edat mitjana” dins de http://www.sapiens.cat

[45] Article “L’expansió de l’església a l’edat mitjana” dins de http://www.sapiens.cat

[46]  Francesc Rebolledo. “Personatges i història de Mollerussa a través dels seus carrers”, pàg. 73

[47] Francesc Rebolledo. “Personatges i història de Mollerussa a través dels seus carrers”, pàg. 73

[48] Assumpta Serra i Clota. Article “La mort i l’enterrament en l’època medieval,” pàg. 14

[49] Francesc Rebolledo. “Personatges i història de Mollerussa a través dels seus carrers”, pàg. 73

[50] Diccionari de la llengua catalana, pàg. 1816

[51] Diccionari de la  llengua catalana, pàg 785

[52] Diccionari de la llengua catalana, pàg. 500

[53] Diccionari de la llengua catalana, pàg. 274

[54] Gaspar Feliu. “El funcionament del règim senyorial a l’ Edat Moderna. L’ exemple del Pla d’Urgell, pàg.11

[55] Xavier Eritja. “Qüestions entorn de la frontera meridional del fahs Maskigan (s. XI-XII), pàg. 296. Dins de “Territori i Societat a l’ Edat Mitjana.

[56] Tomàs Badia. “Mollerussa detalls per a una història”, pàg. 25

[57] Josep Lladonosa. “La nissaga dels Montsuar.” Dins de Càtedra de Cultura Catalana “Samuel Gili i Gaya”. Edita Diputació de Lleida, pàg. 73 i 74. Informació proporcionada per Miquel Polo de Mollerussa.

[58] Josep Maria Rosell. Article “Mollerusa y su tradición hotelera.” Dins del programa oficial de la Fira de sant Josep de l’any 1969. Informació proporcionada per Miquel Polo de Mollerussa.

[59] Article “L’ expansió de l’ església a l’edat mitjana” dins http://www.Sapiens.cat

[60] Article “L’ expansió de l’ església a l’edat mitjana” dins http://www.Sapiens.cat

[61] El web http://www.monestirs.cat/monst/plaur el situa al Palau d’ Anglesola enlloc de Fondarella, crec que equivocadament

[62]  Ernest Zaragoza i Pascual. “Catàleg dels monestirs catalans”. Edita Abadia de Montserrat any 1997, pàg. 103