A
bans que res voldria manifestar les meves condolences als familiars, amics i coneguts de TOTES les 150 persones que van morir a l’accident de l’avió que volava de Barcelona Düsseldorf i que es va estavellar als Alps.
Cal reconèixer que totes les autoritats tant catalanes, espanyoles, franceses i alemanyes han donat la cara, i han estat al costat dels familiars i amics dels difunts. A més, als mitjans de comunicació i a les xarxes socials, hi ha hagut missatges solidaris, això sí, amb alguna excepció, per exemple missatges a les xarxes socials – sobretot twitter- on alguns usuaris han manifestat la seva alegria que entre els morts, en l’accident aeri fossin catalans.
Algunes de les “perles” diuen coses com “A ver, a ver, no hagamos un drama, que en el avión iban catalanes no personas”. “Una pena lo de los 42 catalanes muertos, tendrían que haber sido 100 o así.”, “Que son 1000 catalanes muertos en un accidente de avión?.” I molts més.Si hagués passat el mateix però en col·lectius com gais i lesbianes, jueus, musulmans o d’altres col·lectius l’escàndol hauria estat majúscul, només alguns mitjans han manifestat el seu enuig per aquestes accions. Només ha estat la policia catalana, la que ha obert diligències sobre vint-i-quatre piulades.
Davant d’ aquests actes tan macabres només cap recitar les paraules de l’escriptor indi Tagore: “L’home és pitjor que una bèstia quan la bèstia domina l’ home”
Autor: Francesc Rebolledo
"Per senyera, senyors, quatre barres. Per idioma, i senyores, català. Per condició, senyors, sense terres. Per idea, i senyores, esquerrà." ("La cançó dels cansats", Ovidi Montllor)
Des de la Mediterrània 
Hola, Francesc.
Anava a escriure la meua entrada per al meu bloc i primer volia vore què s’havia escrit sobre el tema en blocs catalans. He de dir-te una cosa, dels que seguisc tu ets l’únic que ha tocat el tema amb una excepció que m’ha tocat els nassos. Ni pruna, com si tal cosa, i mentre jo indignat escrivint ací i allà i guanyant-me una “estirada d’orelles” per ser jo “como ellos”, però al contrari. Aigua va!!! L’atre bloc que s’hi ha fet ress`és per motius quasi exclusivament “operístics” perquè dos cantants que actuaren al Liceu hi van morir. Ni el responsable ni els seus seguidor han obert la boca per dir-ne la seua sobre els atacs que están produint-se a costa dels morts catalans. Que ho facen on Crist perdé el monyo, es pot comprendre, però que des de Barcelona en un bloc no es diga ni pruna perquè sembla que fas malk si parles de política em sembla que no és admisible. Jo sóc de Valencia i em sent identificat amb els catalans. He denunciat el cas al la Brigada Telemática de la Guardia Civil, he enviat missatges etc. i ara estic preprant el meu bloc. Total, que em quede de pedra. Qualvesol dia li pixaran a algú eb la boca i damunt donarà les gràcies.
Salut.
Regí
Caram!! m’has deixat de pedra! jo sóc català, però no mediterrani, sinó continental, és a dir: lleidatà. On el mar queda lluny, on mana la boira i el fred gèlid i tan mateix el català que parlem – o lleidatà- té més a veure amb el valencià que no pas amb el barceloní. Per cert, tens un estil literari molt peculiar, i et dic una cosa. ànims!!
Gràcies, company lleidatà. És cert, a Lleida, Tortosa i La Franja parleu molt semblant al valencià; és el català nord-occidental que alguns filòleg proposar anomenar “valencià.”. Tinc una experiència personal. L’any 82 l’estat espanyol em va segrestar per fer la “mili” a Còrdova, doncs bé, allí vaig trobar-me amb dos xic que per l’accent pensava jo que eren valencià. Ja sap d’on eren: de Lleida, ciutat que vaig visitar anys després, bona gent. Aquell dia nasqué el meu “pancatalanisme”. Abans, solament havia sentir el català central de Barcelona que, com la resta d’oriental, sona diferent al que jo parle.
Una forta abraçada fraternal.
Regí
PD. Una de les portes de la catedral de València es diu “de Lleida” i té la seua llegenda. Com que els xiquets aprenen la llengua de les mares, aquestes dones que eren de Lleida són les que introduïren el català (valencià) a València.