Grècia, amb dos collons

Recordo de Grècia posar combustible a les envistes de l’Olimp, al Peloponès, a la Kawasaki KZ400 i sentir la fredor de la gasolina subterrània entre les cames. Aquella frescor agradable, volàtil, durava uns instants però era una sensació tant gratificant en la calor d’aquell llunyà estiu del setanta-vuit en què em vaig retrobar amb el meu jo exterior, que encara ara, dècades després, quan la recordo i l’enyoro tinc la sensació de fred a les cames.

M’han agradat les motos des que tinc ús de raó, o abans, i abans de l’entrada d’Espanya a la comunitat Europea al noranta-dos del segle passat amb el meu cunyat fèiem números cada dissabte perquè pensàvem que podríem comprar les motos més barates a partir d’aquella data màgica en què Europa, la vella i rica Europa, ens acolliria al seu si maternal, però la veritat va ser ben diferent i les motos varen ser més cares que abans i la màgia se’n va anar a prendre pel cul.

Després, els nostres amics del nord d’Europa ens varen engalipar amb les mentides de la meravellosa comunitat econòmica europea, i l’Euro, i em vaig creure tot allò que em deia el govern de l’Espanya, on pertanyo per obligació legal. Eren temps d’innocència i il·lusió extremes. Amb tot l’enrenou vaig pensar que tot seria flors i violes i que finalment sí que formaríem part d’una Europa unida i homogènia i que fins i tot les tres maries clàssiques, Espanya, Grècia i Portugal (no sé com s’ho muntaven els italians perquè mai no els posessin a la llista dels cuers) serien cosa del passat remot.

Llavors, durant uns anys, el senyor Aznar afirmava sorneguer España va bien… i nosaltres, il·lusos imbècils, no té altre nom, ens ho creiem a ulls clucs perquè els diners dels fons de cohesió ens empenyien a ignorar la realitat, crèiem que tot ho fèiem bé, compràvem vehicles que no ens podíem permetre, compràvem pisos sense els recursos necessaris i aprofitàvem l’excés del crèdit sobredimensionat que ens endinyava el banc perquè la nena fes la comunió o per anar de vacances en algun creuer abans que els islamistes medievals ho volguessin volar tot a bombes casolanes degollant com xais cristians i contractistes ianquis indiscriminadament en aquest ressorgir de la barbàrie que la religió sempre propicia.

Ara, que ja fa anys que enyoro la Kawa de vermell dipòsit de planxa pura i no de mariconades plàstiques, ara, les autoritats competents del nord d’Europa ens diuen als del sud que som imbècils (i potser tenen raó) i ens volen fer creure que els seus interessos humanitaris no tenen res a veure amb els interessos monetaris dels seus bancs que tan fàcilment i alegra donaven crèdit a qui ja sabien ells que no podrien tornar de cap de les maneres.

Em fascina i m’alegra que Grècia hagi entrat en rebel·lia i que hagi dit prou. Admiro que els grecs es passin per la ratlla del cul el fals miracle alemany (es veu que ja ningú no recorda el perdó del deute alemany després de la segona gran guerra, un sempre ha de ser emmascarat per una paella bruta, o germànica) i admiro que amb dos collons els grecs els els posin per corbata als teutons austers, cabuts, prepotents, perdonavides, xuloputes despectius que, això sí, es compraven apartaments a tort i a dret per tota la mediterrània perquè, es veu, que als seus agradables països boirosos no es vivia tan bé com ara diuen que s’ha de viure.

Així, m’agradaria, en la meva innocència de nen rebec, proposar un referèndum europeu impossible, a l’estil grec, però que aquest referèndum sigui per fer fora de la (des)unió europea al soci ferroviari, a la locomotora alemanya que ni és locomotora, ni és sòcia, ni és austera, ni té seny, ni cor ni entranyes… ni memòria. Ah, i per déu, que algú vesteixi a la Merkel amb una mica d’elegància…

Afirmo que en aquest hipotètic referèndum impossible votaria decidit per expulsar sense contemplacions de la unió tan desunida el soci germànic i, amb ell, uns quants països més de la banda nord, tan ordenats, tan nets, tan polits, tan avorrits i tan llenguts com una hòstia al bell mig dels morros. I no em feu dir noms.

Això sí, després d’una hipotètica victòria de l’escissió nord-sud, tindríem feina a bandejar als corruptes, als amants dels sobres plens de calés negres i de les caixes be, als addictes a les comptabilitats falses i a les prevaricacions diverses i variades però, com em deien que fan els grecs quan no tenen feina en algun reportatge d’aquests que passen a altes hores de la matinada i ningú no mira (llevat de mi mateix), aniríem al bar, com ells, a cantar, a beure retsina i passar-nos-ho de puta mare sense la pesant i opressora llosa septentrional i la seva moral coagulada en granit i odi i, posats a demanar, m’agradaria poder pagar amb dracmes, què collons, i no amb Euros, que no és nom de moneda ni és res.

Rock me Varoufakis

blogger des de petit però ho vaig descobrir de gran

Tagged with: , ,
Arxivat a Cultura i Societat
5 comments on “Grècia, amb dos collons
  1. Oriol López ha dit:

    El cas grec està despertant un gran interès segurament no tant per Grècia mateixa, sinó per l’efecte dòmino que el que passi amb Grècia pot arribar a produir.

  2. Jordi Camps i Vergés ha dit:

    Jordi, voldria dir d’antuvi que, jo també vaig tenir una Kawasaki com aquesta, la 400, la qual em vaig haver de vendre perquè els tubs d’escapament els havia de canviar cada dos per tres, i costaven un ull de la cara. Dit això, voldria només fer palès que estic totalment d’acord amb l’article que heu escrit. I tant ! No solament totalment, sinó també plenament, i si podés parlar amb sa Merkel, n’hi cantaria quatre, què cony quatre, quatre amb un zero al darrere, de ben comptades.
    Tant és així que, si avui hi hagués un partit separatista a casa nostra, i que més a més fes campanya per a sortir d’aquella colla de cràpules, mafiosos i gàngsters de la U. E., el votaria a ulls tancats, perquè així ens va amb aquella xusma: retallades, gent que no menja, sanitat i ensenyament depauperats, pensions congelades, mentre ells els politicastres d’allà i d’aquí, viuen la dolcce vita.
    Bé això ha estat tot. Salutacions

    • jordicaballeria ha dit:

      Hola Jordi, em complau trobar una ment paral·lela a la meva. Tinc un amic que veu conspiracions per tot arreu (i ara començo a pensar que amb encert) així que tot plegat ho podria resumir amb la frase favorita del meu pare, això és una puta merda.

  3. rexval ha dit:

    Bonica moto i molt interessant el cas de Grècia, que és el cas de tots els pobles del sud. Faran tot el possible perquè fravasse, fins i tot són capaços d’assassinar a qui faça falta. No és estrany, a Italàlia de fa dècades els comunistes sempres estaven a punt del guanyar al pentapartito. De quan en quan, algun “feixista descontrolat” assassinava algun comunista.

    La informació és fonamental. Ens estan ocultant el que va passar a Islàndia. Ni “mu” ni “piu”. Com saben, el poble prengué el parlament de venut i va dir que no pagava. I no va pagar fotent-se els banquers britànics. 300.000 de víkings amb els dos ben posats.

    • Jordi Camps i Vergés ha dit:

      És veritat el que Vós dieu. En lloc se’n va fer esment d’aquell cas, on van fotre a la garjola el primer ministre i altres individus.
      En efecte, ens diuen que tot es fa per la democràcia i per a la democràcia….. en tot cas penso que aquests suposats demòcrates de l’U. E., en lletres molt minúscules, estan parlant de la seva de democràcia, com aquí al país “líder en aquesta temàtica”, on ens acaben d’engaltar la llei mordassa, ja no pel broc gros, sinó per lavativa.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: