El llinatge matern d’un jove púnic de fa 2500 anys (Paleogenòmica mediterrània, 21/2016)

El 1994, uns operaris de jardineria plantaven un arbre just davant del Museu Nacional de Cartago, en el turó de Byrsa. Toparen amb una cavitat, de quatre metres de fondària, que semblava correspondre a restes de l’antiga ciutadella de Cartago. Les excavacions arqueològiques resultants, dirigides per Jean-Paul Morel, trobaren que la cavitat conduïa a una cripta sepulcral, amb dos sarcòfags. Un dels sarcòfags era buit, però l’altre contenia un enterrament intacte: les restes esquelètiques d’un home jove i tot un acompanyament funerari, dels quals destacaven dues àmfores, una làmpada, una capsa d’ivori amb ungüents, restes d’ofrenes de menjar i diversos amulets, datades a final del segle VI a.e.c. La preservació extraordinària de la troballa ha permès un estudi exhaustiu d’aquest individu. Les tècniques de genòmica moderna han permès recentment reconstruir l’ADN mitocondrial d’aquest “jove de Bursa”. En una recerca coordinada per Elizabeth A. Matisoo-Smith i Pierre A. Zalloua, que apareix en forma d’article a la revista Plos ONE se’ns descriu el genoma mitocondrial complet, corresponent a l’haplogrup U5b2c1. Aquest haplogrup fins ara era conegut únicament a Europa, on és relativament rar. Matisoo-Smith et al. pensen que això indica que el “jove de Bursa”, per línia materna, descendia del litoral nord mediterrani, un espai que rebia la influència comercial creixent de la llavors puixant Cartago.

L’esquelet del jove de Bursa, també conegut amb el sobrenom d’Ariche, fou descobert en un sarcòfag intacte en el 1994

Una recerca genòmica

Els experiments foren concebuts i dissenyats per Lisa Matisoo-Smith, Anna L. Gosling, James Boocock i Pierre A. Zalloua. Pierre A. Zalloua és de l’Escola de Medicina de la Universitat Libaneso-Americana (LAU) de Biblos. Matisoo-Smith, Gosling i Boocock són de la Universitat d’Otago (Dunedin, Nova Zelanda), la primera adscrita al Departament d’Anatomia i al Centre Allan Wilson, i els altres dos al Departament de Bioquímica. Els experiments els realitzaren, a més de Gosling i Boocock, Olga Kardailsky, també de Dunedin. Les dades les analitzaren Boocock, Gosling i Matisoo-Smith. També feren contribucions Yara Kurumilian, de la LAU de Biblos; Leila Badre, del Museu Arqueològic de la Universitat Americana de Beirut; Sihem Roudesli-Chebbi i Leïla Ladjimi Sebaï, de l’Institut Nacional de Patrimoni, de Tunis; així com el descobridor del jove de Bursa, Jean-Paul Morel, actualment a la Universitat d’Ais-Marselha. En la reacció de l’article participaren Matisoo-Smith, Gosling, Boocock, Kardailsky, Kurumilian i Zalloua.

És en el Museu de Cartago on són les restes del “jove de Bursa”. En el 2014, hom les exposà temporalment al Museu Arqueològic de la Universitat Americana de Beirut. Fou llavors que se’n prengueren dos petits trossos de costella en condicions d’esterilitat, que foren enviades a analitzar genòmicament a Dunedin.

Com a referents externs, hom prengué mostres a voluntaris libanesos que havien donat un consentiment informat al projecte. En total, s’analitzaren mostres de 47 persones, totes elles prèviament classificades en l’haplogrup mitocondrial U.

A Dunedin, les mostres d’os del “jove de Bursa” foren esmicolades amb condicions acurades d’esterilitat, i hom focalitzà l’extracció en la porció interior (uns 250 mg) de les peces, per minimitzar possibles contaminacions. L’extracte d’ADN fou amplificat i seqüenciat pel sistema Illumina, com també ho foren els extractes corresponents a libanesos actuals.

El genoma mitocondrial complet del jove de Bursa que resultà de la recerca de Matisoo-Smith el podem consultar a GenBank sota l’entrada KT760574. La seqüència es correspon a l’haplotip U5b2c1.

El primer genoma mitocondrial d’una persona vinculada a la cultura fenícia

El terme “Φοίνικες” el trobem ja en els poemes homèrics, i hom ha volgut remuntar-lo a l’egipci fnḫw. És del terme grec que prové el nom de Fenícia i de fenicis. La forma llatina originària també hi derivava, “poenicus”, que donà després la forma “punicus”. Per una convenció moderna, hom vincula el termini fenici als pobles navegants-mercaders, mentre púnic s’associa més específicament a la que seria la potència militar de Cartago. Però val a dir que els “fenicis” mateixos denominaven el seu país i a ells mateixos com a “kn’n”. Caldria entendre els fenicis, doncs, com a cananeus. Habitants del Llevant mediterrani, des de les metròpolis de Tir, Sidó, Biblos o Arwad, dominaren, fa 3000 anys, les rutes marítimes de la Mediterrània Oriental i, no gaire més tard, també les de la Mediterrània Occidental. La fundació de Cartago (que en fenici vol dir, senzillament, “ciutat”) s’assigna tradicionalment a l’any 813 a.e.c. En l’època que va viure el “jove de Bursa”, les rutes comercials de la Mediterrània eren repartides essencialment entre fenicis, al sud, i grecs, al nord, amb tot el permís que calgui fer a mariners egipcis, etruscs, etc. Cartago ocupava un lloc central en les rutes comercials. Havia deixat sentir la seva hegemonia sobre els establiments fenicis més occidentals, com Malaca o Gades. Una de les bases cartagineses més notables era l’illa d’Eivissa. En general, podem veure els fenicis com un poble urbà, mariner i comerciant, i cada ciutat fenícia d’Occidental l’hem d’entendre envoltada d’uns pobles aborígens, rurals o miners, alhora sota l’influx comercial i cultural d’aquest poble d’origen oriental.

La identitat nacional libanesa desenvolupada en el segle XX ha begut força de la idea d’ésser els “descendents dels fenicis”. Alhora, la identitat nacional tunisina ha incorporat també la idea de “descendents dels cartaginesos”. Tots dos pobles patiren el colonialisme francès que esperonà aquestes identificacions en unes poblacions que, en l’actualitat, són majoritàriament arabòfones.

Les anàlisis ostològiques han permès reconstruir l’aspecte general del jove de Bursa. El que se sap del cert és que mesuraria vora 1,7 m d’alçada, i que tindria entre 19 i 24 anys. La craniometria ha estat interpretada com a “mediterrània” o “europea”, en oposició a “africana” o a “asiàtica”.

La imatge que tenim dels fenicis com a poble navegador, explica que les anàlisis paleogenètiques s’hagin focalitzat en el cromosoma Y. El crosomoma Y és d’herència patrilineal, i així s’adiria més amb les formes familiars dels fenicis d’ultramar, amb colònies formades per fundadors predominantment masculins que es casen amb filles del país. El cromosoma mitocondrial és d’herència matrilineal pura.

Potser, doncs, es llegirà amb certa decepció al Líban, veure com el primer genoma mitocondrial conegut d’una persona fenícia no es correspon gaire als haplotips dels voluntaris libanesos que han participat en l’estudi. Dels 47 libanesos pertanyents a l’haplogrup U, tan sols 7 es corresponen a l’U5, i d’aquests tan sols 2 a U5b, i no cap a U5b2c.

La reconstrucció d’un llinatge matern

L’haplogrup U (o UK) devia originar-se fa uns 55.000 anys a partir de l’haplogrup R. L’haplogrup R, al seu torn, deriva de l’haplogrup N, i aquest en darrer terme de l’haplogrup L (l’anomenada “Eva mitocondrial”. L’haplogrup U5 seria una de les branques de l’haplogrup U, i s’hauria originat a Europa fa uns 29.600 anys. L’haplogrup U5b hauria sorgit fa uns 22.000 anys.

En general, hom considera l’haplogrup U5 com un dels més antics d’Europa. Actualment és més rar (l’U5b té una freqüència del 0,4% a la Península Ibèrica moderna), però no ho devia ser pas tant entre les poblacions europees mesolítiques, especialment a l’Europa Central i Oriental.

Pel que fa a l’haplogrup U5b2c1 és el que es correspon a restes humanes de fa 7000 anys trobada al jaciment de La Braña-Arintero, a Lleó (Sánchez-Quinto et al., 2012). De fet, respecte a aquestes restes, el genoma mitocondrial del jove de Bursa tan sols difereix en vuit posicions.

En l’actualitat, l’haplogrup U5bc2c1 és rar, amb unes poques persones descrites a Espanya, Portugal, Anglaterra, Irlanda, Escòcia, Estats Units i Alemanya. De les bases de dades, el jove de Bursa té com a parent matrilineal conegut més proper, un individu modern del centre de Portugal (EF758625).

Temptativament, i conscients que som davant de variants massa rares com per fer gaires prediccions, Matisoo-Smith s’inclinen a pensar en un origen del sud-oest d’Europa per explicar el llinatge matern del jove de Bursa. A mesura que les bases de dades siguin més exhaustives tant pel que fa a mostres modernes com a antigues, hom tindrà una idea més clara dels fluxos genètics de l’antiguitat i com es relacionen amb els fluxos culturals.

Lligams:

A European Mitochondrial Haplotype Identified in Ancient Phoenician Remains from Carthage, North Africa. Elizabeth A. Matisoo-Smith, Anna L. Gosling, James Boocock, Olga Kardailsky, Yara Kurumilian, Sihem Roudesli-Chebbi, Leila Badre, Jean-Paul Morel, Leïla Ladjimi Sebaï, Pierra A. Zalloua. PLoS ONE 11(5): e0155046. doi: 10.1371/journal.pone.0155046.

Arxivat a Ciència i Tecnologia
%d bloggers like this: