La petjada de carboni en la producció agroalimentària i la qualitat dels aliments (Agronomia mediterrània, 29/2016)

La triada clàssica de l’agricultura mediterrània la formen la vinya, l’olivera i els cereals. Aquests tres cultius formen tres sectors agro-alimentaris ben rellevants en el sector primari d’arreu de l’àrea mediterrània. És clar que en l’agricultura global de secà, a banda de cereals (blat, civada, ordi, sègol), olivera i vinya, cal comptar també amb les lleguminoses (cigró, llentia, fava, pèsols), altres arbres diferents de l’olivera (albecoquer, ametller, figuera, garrofer, pistatxer), sense oblidar producte d’horta (melonera, tomaquera, alls, cebes). En qualsevol cas, és la triada clàssica la que serveix a Claudio Pattara, Carlo Russo, Vittoria Antrodicchia i Angelo Cichelli per revisar la potencialitat de les dades de “petjada de carboni” com a factor de qualitat dels aliments en l’àrea mediterrània.

Més de 40.000 hectàrees del terme municipal de Foggia (Puglia) es dediquen a l’agricultura. A banda de la triada clàssica, destaca el cultiu de tomata. Del Departament d’Economia de la Universitat de Foggia és Carlo Russo. Els altres co-autors de la revisió, Claudio Pattara, Vittoria Antrodicchia i Angelo Cichelli, són del Departament d’Estudis Econòmics Universitat de Chieti-Pescara (Abbrùzze). La vinya, l’olivera i el blat són cultius destacats als Abbrùzze, si bé la modernització ha atorgat protagonisme creixent a la producció frutícola

Informació ambiental i comportament dels consumidors

Claudio Pattara et al. parteixen de la perspectiva de l’economia de recursos naturals. Les activitats econòmiques tenen un impacte mesurable, entre d’altres factors, en l’emissió de gasos amb efecte hivernacle. Dels gasos antropogènics amb efecte hivernacle el més rellevant és el diòxid de carboni (CO2). De fet, podem reduir els altres gasos amb efecte hivernacle, bo i definint un equivalent de CO2 (CO2eq). D’aquesta manera sorgeix la petjada de carboni (CFP, en l’acrònim anglès), definida com “el conjunt total d’emissions de gasos d’efecte hivernacle provocats per un individu, esdeveniment, organització o producte, expressats en CO2eq”.

En el cas d’un producte agro-alimentari, la petjada de carboni mesuraria la quantitat total d’emissions de CO2 i de CH4, considerant-ne totes les fonts rellevants, els consums i els emmagatzematges dins dels límits espacials i temporals de les activitats conduents a la generació del producte.

Una quantificació estandarditzada de la “petjada de carboni” dels productes agro-alimentaris ajuda a entendre aquest important factor d’impacte ambiental. La perspectiva de Pattara et al. fa referència al comportament del consumidor, que pot considerar la minimització d’aquesta petjada com un element essencial de la qualitat alimentària.

Pattara et al. analitzen els usos que fan les companyies alimentàries de la petjada de carboni com a element comunicatiu. Remarquen, això sí, la gran variabilitat de resultats obtinguts en l’anàlisi de processos agrícoles i industrials vinculats a la triada clàssica. L’atenció mediàtica sol centrar-se massa en la fase agrícola de la producció, bo i oblidant altres fases (tant les de generació de mitjans de producció agrícola com els vinculats al processament ulterior dels productes agrícoles). L’estandardització de les definicions i un rigor en l’avaluació de l’impacte de cada fase del procés són necessaris, segons Pattara et al., per “fornir una informació més clara i comprensible” al consumidor.

Lligams:

Carbon Footprint as an Instrument for Enhancing Food Quality: Overview of the Wine, Olive Oil and Cereals Sectors. Claudio Pattara, Carlo Russo, Vittoria Antrodicchia, Angelo Cichelli. Journal of the Science of Food and Agriculture (2016). http://dx.doi.org/10.1002/jsfa.7911.

Arxivat a Ciència i Tecnologia
%d bloggers like this: