NOVA YORK, barris diversos, zona “0”, i creuer de comiat…05

El nostre tercer dia a la ciutat dels gratacels es presenta ple d’emocions i vivències. Ja hem viscut dos o tres jornades a la ciutat i ja no ens recordem del “jet-lag”, i ens disposem a passejar per la ciutat a peu visitant alguns dels barris més típics del DownTown…


Sortim d’hora del nostre hotel Sheraton, situat a la 7th. Avenue, cantonada W 53rd Street. NY. Sis carrers per sota del Central Park South.

L’animació als carrers és constant, pròpia d’aquesta ciutat que pràcticament no dorm. La circulació constant de vehicles, i sobretot dels seus característics taxis grocs  molt abundants, fa que la impressió d’embussos i col·lapses habituals sigui la tònica dominant.

Sortim de l’hotel caminant i decidim anar tombant cap a la nostra dreta per a situar-nos a la famosa 5th Avenue. La que ens portarà en línia recta fins al Greenwich Village.


Uns carrers més avall, a l’alçada del carrer 34 West, ja estem situats a sota mateix de l’impressionant Empire State Building.

Va ser inaugurat l’1 de maig del 1931. Amb 102 pisos i una altura de 381 metres, (sense comptar l’antena que arriba als 443 m.)

Fou un dels primers, sinó el primer dels gratacels construïts a la ciutat de Nova York.

La seva silueta domina tot aquest barri ja que sobresurt destacadament dels altres edificis més baixos (si és que a Manhattan pots trobar gaire edificis baixos…)


Una altra de les característiques i curiositats d’aquesta ciutat que ens va cridar l’atenció, és la proliferació encara de grans dipòsits al damunt dels edificis. Solen ser construccions antigues, i de no gaire alçada, probablement perquè a l’època en que van ser construïts no hi havia encara la tècnica de bombeig per fer pujar l’aigua als pisos superiors. Sobte, però, encara, la visió d’aquests grans dipòsits enmig de la ciutat dels gratacels…

Arribant a l’alçada d’aquest park, situat entre la 5th.Ave. i la Madison Ave., trobem al davant un altre dels edificis emblemàtics de la ciutat,

 aquesta construcció popularment anomenat “la Planxa”, degut a la seva forma triangular, està situat just en la cantonada que divideix la 5th.Ave. amb la Broadway street que creua tota la ciutat de nord a sud. Edifici que fins i tot ha sortit en pel·lícules antigues filmades aquí mateix.

 Uns carrers més avall, sempre en direcció sud,

veiem altres edificis singulars com aquests…

Uns metres més avall, arribem a una nova plaça, el Whasignton Sq Park, on hi ha un petit arc de triomf, dedicat a George Washington, veritable símbol del park, per celebrar el 100è. aniversari de la inauguració de la ciutat per qui fou el primer president dels Estats Units d’Amèrica, i és considerat com el pare de la Pàtria. 

En un dels laterals hi ha una escultura d’ell.




Arribats a aquesta alçada del passeig matinal, hem arribat just al “Number One” de la cinquena Avinguda, i per això em fa il·lusió immortalitzar-ho amb una foto (digueu-me romàntic)…

Molt a prop d’aquí, i desviant-nos una mica a la nostra esquerra, entrem de ple en un conjunt de barris, els Soho, Little Italy i China Town, que estan a tocar.

Són barris més “normals” o més “populars”, no sé exactament com definir-los, però que et fan sortir del context dels macro-edificis de moltíssimes plantes. A més, aquestes cases de 4 ó 5 plantes estan totes elles equipades amb les típiques escales d’emergència, tant característiques,

i que segurament hem vist en infinitat de pel·lícules, com no deixava de remarcar el nostre guia que molt sovint ens contextualitzava el que vèiem amb pel·lícules americanes de tots els temps… Era un autèntic especialista en això.

Circulant per aquests carrers tant pots triar entre comprar una pistola, o un deliciós gelat italià o sicilià.

I també pots aprofitar per fer la compra de queviures en alguna de les atapeïdes botigues xineses que trobes per tot arreu…

…i aquí no em puc estar d’explicar-vos l’anècdota que vaig viure en directe.

En un d’aquests aparadors xinesos al aire lliure i plens de gènere, hi ha havia un home gran, força ancià, que espantava les mosques força abundants, amb una d’aquelles típiques pales de plàstic, el “matamosques” de tota la vida…, però amb tanta perícia que de tant en tant en pescava alguna que quedava allà a sobre dels productes exposats, ja fossin cereals, fruita, o fins i tot sardines, etc. El sofert comprador que vingués a continuació a comprar producte d’aquell, segur que s’emportava una bona racció de “proteïna pura”… (!!).

 Realment voltant per aquests carrers podries pensar que estaves en una altre país i seure a menjar una bona pizza o un deliciós “cannoli” italià… el “millor” del planeta terra, com llegim en el tendal de l’establiment

Una mica sense adonar-nos, després d’un parell d’hores de caminar, i amb les cames ja una mica carregades, arribem a l’espectacular zona “0” també anomenada la Zona WTC (World Trade Center).

En arribar a la Zona Zero la primera impressió és de trepitjar un barri totalment nou, edificis moderns, nous de trinca, brillants, molts alts, i d’un Centre comercial espectacular.

Aquí, amb l’ensulsiada de les torres bessones el 2001, va quedar mig barri destruït completament i per tant, actualment tot és nou, de molt recent construcció. I encara s’estan construïnt algunes altres torres del anomenat conjunt WTC.

Destaca per damunt de tots el magnífic edifici que anomenen One WTC, que ha volgut ser el substitut natural de les Torres bessones, que amb els seus 102 pisos i 541 metres d’altura, és el gratacels més alt de Nova York, i fou acabat a finals del 2014. També l’anomenen la “Torre de la pau”. És una torre molt bonica, molt estilitzada, molt elegant.

Per altre costat, i amb la finalitat de retre homenatge a les 2.753 víctimes de l’atemptat, es va construir el anomenat “11/9-Memorial Reflecting Absence”, de l’arquitecte americà-israelí Michael Arad, de Handel Architects, una firma de San Francisco i Nova York.

Arad, l’arquitecte, treballà amb el paisajista Peter Walker & Partners en el disseny del que van anomenar “el bosc d’arbres” (on destaca l’arbre fruiter que es va salvar de la destrucció i és al bell mig com a objecte de culte), i amb dues grans piscines al centre, on havien estat les torres bessones.

Un memorial certament impressionant sota el meu punt de vista. A mi em va produir un profund impacte quan el vaig veure per primera vegada, i una profunda emoció, fins al punt de fer-me saltar les llàgrimes, quan vaig imaginar per un moment que, el cossos de les víctimes saltant de les torres fugint del foc, queien en aquell forat negre i profund cap a les entranyes de la terra….

Una emoció indescriptible que costa d’expressar amb paraules.

S’ha de veure en viu per poder-ho comprendre…

També es corprenedor veure el nom de totes les víctimes gravats en la barana d’acer que dona la volta al perímetre dels dos grans espais on cau l’aigua en silenci cap a les profunditats de la terra…

Espero que a través de les fotos i de la filmació que vaig fer us en pogueu fer una mica la idea que he volgut transmetre…

* * *

Acabada l’emocionant visita a aquesta zona, tocava anar a dinar per seguir després el nostre itinerari. Ho vam fer al restaurant Naples 45, 200 Park Ave.

Tot pujant amb l’autocar vam poder fer una primera llambregada a un dels edificis emblemàtics que encara no havíem vist, el Chrysler, potser un dels més bells de Manhattan.

Ben dinat ens arribem a conèixer una altra de les joies de Manhattan, la Grand Central Terminal, que és un veritable món en si mateixa, una immensa estació, potser de les més grans del món, que diàriament utilitzen 500.000 viatgers, i la principal bellesa és el seu immens vestíbul de 1.400 m de llarg per 600 m d’ample. Te 44 andanes repartides en dos nivells que donen a 67 vies.

Al costat de les andanes es troba una galeria comercial amb diversos estaurants, el més conegut és l’Oyster Bar, una de les marisqueries més conegudes de NY.

També hi ha fast-foods, botigues diverses, quioscs de premsa, i un mercat de bona qualitat, és com una ciutat dins de la ciutat.

En sortir veiem la seva antiga façana i al darrera mateix ens apareix altre cop la imatge de l’edifici Chrysler.

Aquest bell edifici, un dels més bonics de Nova York, de 319 m. d’altura, és un magnífic exemple de l’estil art déco, i un dels símbols més poderosos de Manhattan.

Es va construir en 1930 i l’ornamentació de la seva torre superior recorda els brillants “tapacubos” usats aleshores pels automòbils de la marca Chrysler.


No menys imponent treu el cap per darrera mateix de l’estació l’enorme volum del MetLife Building

Construït entre 1960-1963, amb el nom de Pan Am Building, seu aleshores de la Pan American World  Airways. En el moment de la seva inauguració fou l’edifici d’oficines més gran del món per superfície, i segueix essent un dels cent gratacels més alts dels Estats Units, on tot és una mica desmesurat, especialment en aquesta ciutat, on si una edificació no té més de 50 o 60 plantes ja sembla que no tingui importància… Vanitat de vanitats ??.


* * *

Acabaríem aquí la crònica, però no, una mica de paciència. Encara ens falta la darrera experiència del dia. Seria un sopar romantico-turístic a bord d’un vaixell que, navegant plàcidament per les aigües del riu Hudson, ens permetria anar veient com l’illa de Manhattan es va tenyint de colors daurats amb la llum suau de la posta del sol.

(de la qualitat del menjar i de l’eficàcia del servei, m’en reservo l’opinió…, 

però no el recomanaria amb cap fervor. Només val la pena pel panorama)

(meravelles òptiques produïdes pel vidre corbat del vaixell)

(la llum del crepuscle va guanyant terreny)

… i arribats a aquest punt vaig aprofitar per fer una mica de filmació per completar les sensacions visuals…

Ja camí de retorn fem una última ullada a la llunyana estàtua de la Llibertat, allà plantada en la seva illa i ben il·luminada, i també una última llambregada a la bonica i impressionant

“Torre de la Pau”,

el One WTC.

* * *

Aquí acaba aquest darrer dia intens viscut a la ciutat de Nova York, demà dijous dia 12, al matí ja marxem, però de bon matí, abans que ens recollís l’autocar, nosaltres dos vam aprofitar per estirar les cames arribant-nos a donar un tomb per l’agradable Central Park…

 (travessem la super transitada plaça de Columbus Circle)

i acomiadem la ciutat amb aquesta imatge típica dels carrets de menjars i begudes que trobes una mica per tot arreu… típicament americà !!

De camí cap a l’aeroport farem un tour visual pel barri jueu de Brooklyn, i el districte de Queens, i voltarem també pel parc de Flushing Meadows, tot plegat ja situats als afores de l’illa de Manhattan, a la zona de Long Island.

Dinarem a El Gauchito, i farem cap a l’aeroport J.F.Kennedy per agafar l’avió que, després d’una pila d’hores de vol, ens deixarà altre cop a casa, a Barcelona, sans i estalvis, i amb un bon record de la visita a aquesta emblemàtica ciutat de Nova York, i una bona dosi de “jet-lag”.

* * *

  • Ara sí que aquí acaba definitivament aquesta crònica americana !!

Home, 76 anys, feliçment jubilat, i blocaire convençut...

Tagged with: , , ,
Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: